ARTICLES

Tres mirades amb els mateixos ulls

Aquest és un dels articles que es va publicar al llibre Marató de mirades. Sant Sadurní en el pas del mil·lenni, editat per
l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia el Dia de Sant Jordi de 2002.

La invitació a col·laborar en l’edició del llibre Marató de mirades. Sant Sadurní en el pas del mil·lenni va com anell al dit perquè, més enllà del que han captat amb observació i talent les càmeres fotogràfiques d’una colla de veïnes i veïns de Sant Sadurní, uns altres convilatans que no gaudim d’aquest privilegi en l’art de la fotografia, però que potser som capaços de captar -també amb la mirada- altres aspectes més subtils, ho puguem exposar a través d’uns breus comentaris, com uns hermeneutes que llegim imatges i no textos.

Les fotografies que es publiquen en aquest llibre tenen una virtut, i és que tothom hi veurà la realitat una mica diferent. És com aquella vella dita catalana que diu que tothom explica el mercat segons li ha anat. Cadascú de nosaltres les observarà amb els seus ulls i n’hi haurà que fins i tot sabran veure què hi ha d’amagat al darrere de cada una de les imatges. Un bon exemple d’aquesta diversitat de mirades el tenim en la fotografia que es publica a la pàgina 24. Una dona emplena una galleda d’aigua en una font pública de Monistrol. Fins aquí potser hi hauria unanimitat. Però a partir d’aquesta constatació, alguns es fixarien particularment en el tipus de galleda de zinc, en la roba i les mitges més aviat d’hivern de la senyora, en les torretes negres de ferro colat, en la vidriera de la porta central on manquen en perfecta asimetria tres del sis vidres laterals, en les humitats de les parets que han malmès la darrera emblanquinada… Però, a més, podem fer l’exercici d’anar més lluny i preguntar-nos per què aquesta dona va a la font, per què les torretes no tenen plantes, per què no hi ha vidres a les vidrieres, per què dues de les tres portes són tancades… I encara podríem continuar elucubrant algunes respostes amb el risc d’equivocar-nos. Potser és que l’aigua de la font és de franc i la de casa, no; potser el jardiner o el regidor municipal dormen a la palla i s’han oblidat de replantar les torretes ; potser les cases estan deshabitades… i si ho estan, per què? I ja en el desideràtum d’elucubracions, podríem posar-nos transcendents i globalitzants i recordar que aquesta mestressa de Monistrol té la immensa sort de formar part del 25% de la població del planeta que té aigua corrent i que, mentre els sadurninencs consumim uns 175 litres d’aigua al dia, els kenyans només en disposen de 4, i una quarta part dels habitants de la Terra mai no han tingut un vas d’aigua potable. És clar també que els novaiorquesos malgasten 640 litres cada dia. Aquestes xifres em provoquen més i més preguntes i reflexions que no vénen al cas en un text d’aquesta naturalesa. La que més m’inquieta, tanmateix, i permeteu-me que ho digui, és que, tal com van les coses, l’època de la globalització s’està distingint com l’era de les desigualtats més profundes. No únicament entre el Nord i el Sud sinó també en el si de les societats més riques.

 Podríem convenir que la capacitat de fer-se preguntes davant d’una imatge com aquesta és il·limitada i a la vegada suggeridora. Aquest és l’exercici personal que recomano als lectors i observadors d’aquest llibre, i aquest és el breu assaig que jo m’he permès de fer. Intentar veure allò que no es veu a cop d’ull.

 Un consell: si al primer intent vostè no assoleix aquest objectiu, no defalleixi. Hi ha coses que no es veuen encara que passis cada dia pel seu costat. Tampoc Robinson Crusoe -el llegendari aventurer creat per Daniel Defoe- va veure res d’interessant quan arribà a l’illa i només després d’observar-la minuciosament en descobrí les seves infinites possibilitats. Mirant i remirant durant dies i dies aquestes belles fotografies, de dalt a baix, de cap a peus i de fit a fit, amb els mateixos ulls, he pensat en el passat, en el present i en el futur.

Una mirada al passat

 Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca al ponent

el falcó s’enduia la claror del cel,

he mirat aquesta terra.

Quan el vent ens parla en la solitud

dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,

he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu

L’ermita romànica d’Espiells, el campanar de l’església, l’antiga capella de l’hospital, la porta d’accés a can Guineu; les torratxes, les vidrieres i les reixes modernistes, les escoles de la plaça Nova, les velles portes de fusta, el rellotge de la Casa de la Vila… tot això ens evoca el passat i ens emplena el buit de la memòria. Una mirada retrospectiva tindria com a decorat de fons aquests elements. Malauradament, però, els protagonistes de l’escena del nostre passat immediat han desaparegut de l’escenari. Generacions i generacions de sadurninencs que ens han precedit i que han protagonitzat la història familiar de cadascú i el desenvolupament de la vila; que han escoltat com el repicar de les campanes de l’ajuntament els recordava el pas inexorable del temps, que han trepitjat els mateixos carrers, les mateixes places i les mateixes caves; que han ocupat les mateixes cases, les mateixes aules i que ara ocupen els mateixos nínxols del mateix cementiri. Per molt que els enyorem, no tornaran mai més.

D’això en deuen parlar a vegades els avis que s’asseuen als bancs del Raval -el nou centre de gravetat del safareig ravalenc- i als de l’Era d’en Guineu. En veu baixa recorden encara els fantasmes que ells van viure en primera persona: la guerra i la postguerra, la fam, el fred, la presó, l’exili, les malalties, els morts, la incultura, la por i, no cal dir-ho, tantes i tantes il·lusions i esperances que potser amb els anys han vist sortosament esdevenir realitat. El passat és el que menys importa als humans. Preocupa molt el present i encara més el futur… però, i el passat? I en canvi el passat és una font de coneixement i de saviesa. Ens parla de les grandeses i de les misèries, dels encerts i dels errors, dels avenços i dels passos enrere… i també del pitjor cataclisme de la nostra història recent que el 1936 va ensorrar el nostre país, el nostre poble i la nostra gent, fent-ne només responsables els vençuts i endossant-los totes les culpes.

 Les fotografies de vinyes, ceps i raïms també ens parlen del passat. Quants milers i milers de sadurninencs hi han deixat la pell treballant-hi de sol a sol durant segles i segles. Quants esforços esmerçats per llaurar les vinyes, per plantar-les, emparrar-les, esporgar-les i podar-les. Quantes blasfèmies i renecs s’hi han sentit maleint els animals de càrrega, els propietaris, la fatalitat del destí i el càstig diví de guanyar-se el pa amb la suor del front. Quants disgustos i quant dolor per les malures, els míldius i les fil·loxeres, per les sequeres, per les gelades i les pedregades, per les lleis i les parts… i pels preus del raïm. Què se n’ha fet, dels marquesos de Monistrol, dels Rovira de la Foradada, dels Mota, dels Mir de can Guineu, dels Domènech d’Espiells… amos i senyors en altres temps de les terres i dels destins de tants i tants pagesos? Quants conflictes i quantes lluites al llarg de la història! I també quantes esperances en veure brotar els ceps, quantes il·lusions per les bones veremes, quants mesos de setembre joiosos… Emulant el poeta Miguel Hernández, en mirar aquests ceps penso com pensava ell quan contemplava les seves oliveres, que No los levantó la nada, ni el dinero ni el señor / sino la tierra callada, el trabajo y el sudor / unidos al agua pura y a los planetas unidos/ los tres dieron la hermosura de estos troncos retorcidos. Les generacions més joves cometen l’immens error de creure que les collites, l’aigua corrent i el pa blanc, així com la llibertat i el vot, han estat sempre habituals, com la pluja, el vent o el sol; com si aquestes conquestes no haguessin costat dolls de sang, suor i llàgrimes vessades per persones que portaren amb dignitat els seus cognoms.

 El vell campanar que s’havia anat malmetent davant la impotència dels capellans i la indiferència dels feligresos també forma part del passat. Us puc ben assegurar que si en comptes de ser octogonal tingués la forma d’una ampolla de cava, estaria impecable. Però encara que ara s’arregli, gràcies a la voluntat i tossuderia d’uns quants convilatans, no tornaran mai més aquells inacabables repicons quan els campaners s’encarregaven d’anunciar els naixements, els casaments, les defuncions, i de convocar a les misses, a les processons, als àngelus, als focs i a sometent. Durant segles, el codi musical de les campanes fou com una mena de missatger que era rebut per tots els sadurninencs, a vegades amb joia, a vegades amb por i a vegades amb indiferència. Les campanes de les esglésies foren les precursores dels pregoners, dels diaris i dels telenotícies locals.

 Les velles portes de fusta noble que servien més per a tancar que per a obrir, també són del passat. Arrugades i belles han sucumbit a l’alumini, fred i modern. Sempre m’havia semblat que aquestes portes de fusta s’havien de substituir irremeiablement fins que m’han fet adonar de manera intel·ligent que la seva bellesa és irrebatible, que no hi ha cap tècnica que permeti igualar-ne les escletxes i clivelles, i que només el pas dels anys dóna la fortalesa i la sobrietat que llueixen. Com passa amb les dones i els homes a mesura que ens fem grans.

 També la muntanya que tanca al ponent quan el falcó s’enduia la claror del cel en la panoràmica de Sant Sadurní de la pàgina127 ha estat sempre a l’horitzó el teló que separa el dia de la nit, la llum de la foscor… És precisament des d’aquest indret del Penedès, amb les muntanyes de Font-rubí que tanquen a ponent, des d’on escric aquestes línies i des d’on cada matí tinc el gran privilegi gratuït d’obrir els ulls i mirar com la llum pujada des del fons del mar a llevant comença just a tremolar, que s’enceta la vida dels sadurninencs i dels penedesencs.

Una mirada al present

 Il nous faut regarder

Ce qu’il y a de beau

Le ciel gris ou bleuté

Les filles au bord de l’eau

L’ami qu’on sait fidèle

Le soleil de demain

Le vol d’une hirondellle

Le bateau qui revient.

Jacques Brel

 El present ens parla de la gent que viu a la vila en aquests primers anys del nou mil·lenni, embarcats en l’efímera travessa, “ éssers d’un dia, els homes, entre el sí i el no; somnis d’una ombra”, segons definició del poeta de Tebes. Del nen adormit damunt d’una taula somiant potser en allò que li portaran els Reis; de les dues criatures assegudes a les escales de l’església el Diumenge de Rams amb la palma i el llorer, seguint la tradició secular dels seus avantpassats; dels joves i de les noies que toquen els timbals i les gralles, que porten els gegants o que aixequen castells; de la parella de nuvis que segueixen també fidels a la cerimònia de casar-se sense sortir del que fins fa poc es considerava políticament correcte i sense sortir tampoc de creuar el carrer obligatòriament pel pas de zebra ; dels feligresos a la porta de l’església o bé a la plaça celebrant el Corpus amb el ritual catòlic que ens és familiar, i de les dones magribines cobertes amb el vel islàmic i servint el te, amb un altre ritual que ens resulta estrany. Si ara ja estem desconcertats em pregunto com ens ho faríem si el percentatge d’estrangers residents a Sant Sadurní fos del 10 % com a El Ejido, o del 16 % com a París, o del 20 % com a Londres, o del 56 % com a Nova York?

La Festa de la Fil·loxera té un protagonisme important en el llibre, i les seves extraordinàries fotografies ens evoquen una nova tradició que ha esdevingut la més emblemàtica de Sant Sadurní. No és que siguem megalòmans o que ens vulguem plànyer per les desgràcies i les adversitats perquè som masoquistes, sinó que pretenem afirmar-nos a partir de la capacitat de superar-les. Una mica com es pretén aconseguir -sense gaire èxit, per cert- amb la nostra Diada Nacional, o com van fer més recentment els nord-americans després del seu particular 11 de setembre de 2001, amb els atemptats a les Twin Towers i al Pentàgon, sinó que amb un xou molt més modest, humil, adient i original que els del Bush i del Giuliani de torn.

I el cava, el cava, el cava….. la cara i la creu de la vila. Si bé la imatge del mític Che Guevara fou la foto més reproduïda al segle XX, goso afirmar que l’ampolla de cava és també una de les icones més universalment reconegudes, no cal dir-ho, i amb perdó, després de la Coca Cola. El cava vindria a ser per a Sant Sadurní el que la Coca Cola és per als EUA: producte i símbol, realitat i mite, passat i futur, glòria i poder, déu i senyor, oasi idíl·lic i territori comanxe, culte i espectacle, superficialitat i competència... però també monopoli i globalització, elitisme i exclusió, uniformisme i sacralització, desert i ruralisme… Parafrasejant Luttwak, i encara que pugui semblar extemporani, la societat sadurninenca no existeix per a satisfer les necessitats de l’economia del cava, com ha pretès i pretén cada vegada més la incontestada ideologia dominant, sinó que l’economia hauria de servir per a satisfer les necessitats de la societat, com defensen encara a contracorrent els quatre idealistes que han pogut sobreviure a la riuada, a l’embadaliment i a l’autocomplaença. De tant i tant emmirallar-nos en el cava no ens queda temps per a fixar-nos en altres opcions,potser més enriquidores.

I ja que parlem de les grandeses i de les misèries, també aquest llibre ens mostra subtilment les realitzacions més emblemàtiques de l’actual ajuntament, amb la qual cosa es fa palès que a tothom - i no solament als d’abans - li complau presumir d’allò que ha costat treball, esforç i diners. Quin goig que fan aquestes imatges hipnòtiques, aparentment tan neutrals! Ja m’agradarà, ja, de constatar de nou el silenci delator dels qui fa uns anys criticaven amb vehemència la utilització d’aquests tipus de recursos, quan els amos i senyors de la finca es van creure desallotjats per uns intrusos. ¿No deu ser que a uns se’ls aplicava una lupa d’augment i per als altres es fa emergir una cortina de fum? ¿No deu ser perquè d’aquí a un any hi torna a haver eleccions i que ja convé d’anar escombrant cap a casa?

És molt curiós que en un llibre com aquest no es reculli ni una sola imatge de sadurninencs treballant. Potser ha estat una casualitat o una fatalitat, o potser algú pensi que els treballadors no són fotogènics, però no deixa de ser sorprenent que l’activitat que ens té tant i tant obcecats no quedi reflectida enlloc. Aquesta és una de les llacunesque em permeto aprofitar per posar el dit a la nafra. El treball és la força que ha construït el passat i el present i que continuarà essent decisiva en el futur. Tant o més que els diners, el patrimoni i la tecnologia. Així ho vaig aprendre de la meva mare i de la meva àvia Roseta, dues de les dones que més han influït en la meva vida. Ho havien mamat dels seus avantpassats. Més que això: ho havien heretat amb el seu codi genètic i així m’ho van transmetre. Però el problema rau en el fet que als sadurninencsel llegir ens ha fet perdre l’escriure. Un atribut tan noble com el treball no figura a l’esquerra, en l’actiu del nostre balanç social, com un valor, sinó en el passiu, com una hipoteca. Ens hem encegat tant i tant en el treball que ens falta temps per a quedar embadalits, entre altres coses, amb Le ciel gris ou bleuté / Les filles au bord de l’eau/ L’ami qu’on sait fidèle/ Le soleil de demain/ Le vol d’une hirondelle/ Le bateau qui revient. Poètic, però també patètic.

Una mirada al futur

You may say I’m a dreamer

But I’m not the only one

I hope someday you’ll join us

And the world will be as one.

John Lennon

Aquesta mirada al futur és més que res un exercici d’ imaginació. Així com del passat i del present en podem veure en aquest llibre alguns fragments de la realitat, del futur només ens en poden parlar els profetes, els endevinadors o els engalipadors. El futur ens pertany més que no pas el passat. Per això podem somiar, imaginar i pensar, tres de les poques activitats humanes que, malgrat els extraordinaris i imparables avenços del capitalisme, del neoliberalisme i de la globalització, encara es poden fer també, sorprenentment, de franc. D’aquestes facultats els sociòlegs en diuen, paradoxalment, subproductes.

 Sempre m’ha agradat l’esgrafiat de la Casa Formosa del carrer de Cavallers que es reprodueix a la pàgina 135 per allò que vol significar, però detesto com es representa. Que sant Martí es talli un tros de la capa per lliurar-lo a un indigent té tant valor per a un creient com per a un agnòstic, amb la condició que tant l’un com l’altre creguin que ho fa per solidaritat i no per caritat. Però no m’agrada que el sant vagi armat i altiu, ben guarnit i a cavall, i l’altre desgraciat s’arrossegui mig nu, submís i de genolls per terra. Així, amb l’espasa a la mà, qualsevol es desprèn d’un bocí de capa! M’agrada més que els sants siguin simples ciutadans, que els pobres s’alcin dempeus, mirant-se d’igual a igual, trepitjant els uns i els altres la mateixa terra, armats tots amb la força de la seva raó i amb la raó de la seva força… i que el resultat d’aquest repte no sigui un bocí de capa a terra o un metafísic trocet de cel a l’altre barri, sinó un mateix seient a la mateixa taula del mateix banquet.

Friso per poder mirar el meu Sant Sadurní en un futur no gaire llunyà i descobrir que els vells ideals de la humanitat hi han guanyat terreny en detriment d’altres interessos; que en la batalla quotidiana entre l’egoisme i la solidaritat, aquesta ha obtingut alguna victòria; que l’arrogància dels poderosos ha estat contrarestada per la rebel·lia dels més febles; que algun alcalde o un pregoner local de les Fires tingui per cognom o per nom González, Rodríguez, López, Jiménez, Pérez, Martínez o Mohamed; que les desigualtats hagin deixat d’augmentar i que s’hagin reduït notablement; que algú -encara que només sigui de tant en tant-posi a la picota en veu alta l’ajuntament actual, si més no per no perdre un costum tan terapèutic, catàrtic, democràtic i habitual durant l’etapa democràtica anterior i que si tot continua igual corre un greu perill d’extinció. Això és ser utòpic? “Potser diràs que sóc un somiador, però no sóc l’únic…” cantava John Lennon.

Em decebria que l’adopció d’alguns valors universalistes i avançats per part dels sadurninencs no fos més que retòrica. Perquè no acabo d’entendre com es pot presumir de ser ecologista i llençar xiclets, burilles i papers pels carrers, o d’empaitar els gossos abandonats per lliurar-los al botxí, o d’arrasar vinyes per instal·lar parcs logístics ; o que la simpatia pel feminisme es limiti només a repartir-se més equitativament les càrregues domèstiques; o que l’acceptació abstracta de la immigració i el refús al racisme siguin compatibles amb la discriminació dels immigrants en el mercat del treball, en l’accés a l’habitatge i en la cultura; o que alguns es presentin públicament com a moderns i progressistes i que tinguin dotzenes de treballadors contractats a precari, o que s’estigmatitzi laboralment els discapacitats i els drogoaddictes, o que no s’acabi de trobar el desllorigador que permeti que el preu del raïm deixi de ser la variable més vulnerable dels comptes d’explotació de les empreses del sector. En això, el nostre balanç tampoc no acaba de quadrar.

El futur, però, és principalment dels joves. A ells, els recordaria per acabar allò que Bob Dylan cantava ja fa més de trenta anys, que ens va servir de referent a tota una generació i que, encara que ara pugui semblar carrincló, té plena vigència May you grow up to be righteous / May you grow up to be true /May you always know the truth / Andsee the lights surrounding you/ May you always be courageous/ Stand upright and be strong / May you stay forever young /, que mal traduït al català voldria dir “Que creixis per ser virtuós / Que creixis per ser autèntic / Que sempre reconeguis la veritat / I vegis la llum que t’envolta / Que sempre siguis valent/ / Que et plantis ferm i siguis fort / Que per sempre més siguis jove”.