ARTICLES

Sense sorpreses a Sant Sadurní

Publicat a El Tres de Vuit el 13 de juny de 2003, un dia abans de la constitució dels Ajuntaments sorgits de la setena convocatòria electoral municipal des de la recuperació de la democràcia, després de la dictadura franquista. Com l’autor va pronosticar la vigília, els regidors d’Esquerra Republicana de Catalunya van donar novament l’alcaldia de Sant Sadurní al candidat de Convergència i Unió, i el regidor de l’AMI s’incorporà immediatament a l’equip de govern.

El resultat de les eleccions municipals del passat 24 de maig a Sant Sadurní no ha estat una gran sorpresa si es miren les coses amb una certa distància i perspectiva, com tampoc crec que se’n produeixi cap des d’ara fins el dia de la constitució del nou consistori. Molt sovint quan et trobes immers en la picabaralla electoral no pots fer aquesta abstracció ja que t’hi impliques personalment i en aquestes circumstàncies és del tot inevitable perdre el rigor i la capacitat d’autocrítica, i també la de la justa valoració de les possibilitats dels contraris. Potser per això vénen després les sorpreses , que per alguns són alegries i pels altres disgustos.

Aprofito, en primer lloc,per solidaritzar-me molt sincerament amb els companys socialistes deSant Sadurní-i donar de pas l’enhorabona als qui es consideren guanyadors-però si m’ho permeten evitaré caure en la genèrica i recurrent felicitació que els polítics fan després de les eleccions,emfatitzant la participació electoral ,ja que l’elevada i reiterada abstenció que a Catalunya arriba gairebé al 40 % hauria de fer-nos preocupar i interrogar seriosament sobre el que està passant i el perquè, sobretot després de la moguda política que semblava que hi havia en els darrers mesos.

 Aquest article té només la pretensió de ser una reflexióen veu alta sobre quina serà l’actitud d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’hora de decidir l’alcalde de la Vila a partir del proper 14 de juny , donat que segons els resultats ni CiU ni PSC poden formar govern en solitari. Em limitaré a profetitzar sobre el què passarà, amb tot el risc d’equivocar-me i fer un ridícul estrepitós ,i no a exposar el que m’agradaria que passés, o el que penso que tal vegada fora millor per Sant Sadurní ,ja que no vull esforçar-me en va en la defensa de causes totalment perdudes per endavant.

 La discussió sobre si ERC de Sant Sadurní té una actitud més predisposada respecte a Convergència que als socialistes no dura ni un minut i no presenta cap interrogant pels qui coneguin bé les entranyes del municipi, però té un rerafons que alguns defineixen com puntual o conjuntural i que d’altres , en canvi,considerem més aviat de fons, és a dir ,estructural.

 Cal aclarir,per intentar pal·liar les inevitables susceptibilitats que provocaran aquests comentaris , que es fan exclusivament a títol personal , que ERC té tot el dret del món de fer el que vulgui i que no està escrit en lloc que inevitablement hagi de donar suport als uns o als altres, com de fet es demostra arreu de Catalunya. Però tot i així,es pot afirmar sense embuts que fins ara,en tots els moments claus de la petita història de l’etapa democràtica de Sant Sadurní , ERC s’ha decantat sempre per Convergència, independentment dels resultats i de qui hagi anat al capdavant de les respectives candidatures en els darrers vint-i-cinc anys. Aquesta interpretació desbarata les tesis d’alguns ideòlegs locals d’ERC, els quals atribueixen les discrepàncies amb els socialistes ,de forma exclusiva ,al pretext de la prepotència d’aquests al capdavant de l’Ajuntament, com en aquell símil de la palla a l’ull aliè. Com es veurà, les coses vénen de més lluny i tenen arrels més subtils.

 Si fem una mica de crònica retrospectiva veurem que ja el 1978, un any abans de les primeres eleccions municipals democràtiques, i amb motiu de la creació de la Comissió Municipal de Partits Polítics que tenia per objecte controlar de prop la gestió del darrer ajuntament franquista, ERC va seguir l’estratègia de Convergència abandonant aquella comissió, signant conjuntament un manifest en que justificaven la seva decisió i criticant als socialistes. Això ja passava el 1978, en la prehistòria de la democràcia !

 Quan el 1979 s’hagué d’escollir el primer alcalde democràtic de la segona meitat del segle XX després d’unes eleccions que havien donat la majoria suficient als socialistes per obtenir automàticament l’alcaldia , ERC va voler deixar clara - encara que fos testimonial i sense cap transcendència ni efecte pràctic -quina era la seva opció: decidí que el seu únic regidor votaria el candidat de Convergència. Només la rebel·lia de Daniel Forns explica que una estona abans de la votació em comuniqués que , en contra de la voluntat dels seuscompanys de partit, es votaria a ell mateix. I així ho va fer.

 El maig de 1982, en plena oposició al primer Pla General d’Ordenació Urbana democràtic ,promoguda pels sectors més reaccionaris de la Vila, i quan Convergència es va desmarcar del seu suport als socialistes i al Pla, a ERC li va faltar temps per fer el mateix.

Manifestació contra els socialistes amb motiu del Pla General d'Ordenació Urbana. En primer terme Sadurní Oliver i Solà tocant una trompeta de fireta (2 d'octubre de 1981). Catorze anys després, quan Oliver va ser cap de llista a les eleccions municipals en representació d'ERC, va pactar donar l'alcaldia a CiU malgrat haver guanyat els socialistes aquells comicis, i es va convertir en regidor d'urbanisme.

 Un any després, al 1983, en convocar-se les segones eleccions municipals, ERC es diluí a les llistes de Convergència i no presentà candidatura pròpia , obtenint ambdós partits els resultats més magres en aquest tipus de contesa electoral. El 1991 intentaren impedir,sense èxit,que tornessin a governar els socialistes quan aquests perderen la majoria, en un pacte a tres bandes amb Convergència i amb Alianza Popular.

 El 1995 es donà el cas més significatiu quan ERC atorgà els seus vots al candidat a alcalde de Convergència tot i no haver guanyat aquest les eleccions. Quatre anys després, el 1999 es tornaren a celebrar eleccionsmunicipals,ERC no va treuretreu bons resultats i vista l’experiència semblavaque dubtessinsobre si participaven o no en elfutur govern municipal juntament amb Convergència. Després d’una aparent neutralitat en l’acte de presa de possessió de l’alcalde convergenti d’un període de reflexió també aparent ,que no vadurar niquatre dies,entraren a formar part de l’equip de govern.

 Aquests són fets incontestables quepermeten afirmar que la posició d’ERC no ha estat mai anecdòtica o conjuntural sinó que,a força de repetir-se, es demostra que és estructural. Quan en el joc del cara o creu, sempre surt el mateix, no pot ser fruit de la casualitat ni de la fatalitat, és que la moneda està trucada. Això vol dir que indefectiblement hagi de continuar essent així tota la vida ?Potser no,però en aquests moments no s’aprecia cap indici que indiqui un canvi d’aquesta actitud. Ben al contrari, tot dona la impressió que ja està dat i beneït.

 Perquè passa això a Sant Sadurní?

 Si es cregués en la política - ficció,semblaria com si un estrateg a sou de la dreta local hagués descobert maquiavèlicament que,vista la manifesta i reiterada incapacitat de Convergència de guanyar les eleccions municipals amb la majoria suficient per governar a Sant Sadurní i desallotjar els socialistes de l’ajuntament ,que l’opció no era només potenciar CiU -que donava pel que donava -sinó a algú que pogués restar vots als socialistes des de posicions no tant conservadores i de dretes.Seria en aquest context de política – ficció que calia propiciar l’enfortiment d’ERC en el moment del canvi generacional.Ja sé que no va anar ben bé així, tot i que els brillants resultats assolits puguin fer pensar el contrari. Com diuen els italians;se non è vero, è ben trovato

La resposta a aquella pregunta és més complexa,no és unívoca, cadascú hi dirà la seva i estic segur que,en honor a la veritat,l’explicació més rigorosa s’haurà de fer des d’una perspectiva polièdrica . Però, encara que només sigui per enriquir la polèmica , exposo la meva opinió.

 Per començar a reduir el ventall dels motius que podria haver-hi en l’origen d’aquesta actitud, es pot descartar d’entrada la qüestió nacionalista. No em refereixo a la coincidència ideològica que en aquest aspecte tenen CiU i ERC a nivell de tot Catalunya, sinó en el cas concret de Sant Sadurní. No és cap secret per ningú que ni durant la dictadura, ni en la transició, ni en els primers anys de normalitat democràtica, la Convergència local vagi destacar precisament per la seva militància antifranquista, ni per la seva participació en els moïments unitaris com l’Assemblea de Catalunya, ni en el seu compromís en la recuperació de les llibertats i institucions nacionals. Tot això ho van fer uns altres, i entre aquests , vés per on ,els socialistes.

 Pel que és públic i notori,a més dels que es deuen considerar autènticament republicans i d’esquerres ( això de ser republicà no presenta cap problema d’interpretació, mentre que saber què significa exactament ser d’esquerres és cada vegada més enrevessat ) ,una bona part de les persones que militen o simpatitzen amb ERC a Sant Sadurní provenen dels mateixos sectors sociològics de Convergència - que com és evident no són ni republicans,ni encara menys d’esquerres -, i hi tenen vincles familiars, d’amistat i de complicitat en un grau que no es dona en cap altra formació . Alguns d’ells s’han fet d’ERC com a reacció natural al nacionalisme de Convergència que han mamat a casa seva però a la qual consideren poc bel·ligerant i segrestada per la seva coincidència i dependència del PP. D’altres mantenen privilegiades o interessades dinàmiques ,relacions comercials, professionals o laborals amb els poders fàctics del municipi,han acusat l’influenciai fins i tot l’animadversió del seu entorn vital contra els socialistes i cal reconèixer que en alguns casos van acumular greuges i ressentiments - per mèrits propis i aliens -durant els setze anys de govern socialista a l’ajuntament de Sant Sadurní.

 Tot això, que és perfectament lícit,no s’escriu en to de denúncia ni de retret,sinó que em limito simplement a descriure una realitat viscuda molt de prop.

 És alliçonador en aquest sentit constatar la diferència sociològica entre la militància d’ERC a Sant Sadurní, amb la de Vilafranca, per posar només un exemple proper. Tenen tant poca semblança com un ou i una castanya.

 Certamenttambé hi ha militants i simpatitzants d’ERC que discrepen d’aquest seguidisme respecte de Convergència . Pocs, però n’hi ha. La qüestió és, com en tot partit democràtic, quin sector té la majoria , o millor dit,qui acaba imposant el seu criteri: si els que preconitzen el casament amb Convergència per afinitats polítiques i sociològiques - que a Sant Sadurní són aclamadorament majoritaris - , els que es voldrien mantenir neutrals -sense adonar-se que a Sant Sadurní això no és possible i que no es perdona el desdeny -,o els qui creuen que un partit que es diu d’esquerres hauria de considerar donar suport als socialistes, opció també habitual d’ERC en d’altres municipis,però totalment utòpica a Sant Sadurní on la infidelitat o la dissidència s’acostuma a pagar molt cara i on no tothom té vocació d’heroi o de màrtir. Al cap i a la fi, el càrrec de regidor o d’alcalde és efímer, després la vida segueix i -com pensen alguns-més val no hipotecar-la. És clar que els polítics que pensin així potser farien millor si es quedessin a casa.

 Em consta que quan s’ha plantejat aquesta possibilitat de recolzar als socialistes més d’un militant destacat n’ha fet casus belli i ho ha portat a la tremenda. No es poden minimitzar els aspectes d’estratègia que són també importants, i la compatibilitat i proximitat personal entre els qui han governat junts el municipi durant els darrers vuit anys. En aquest darrer aspecte, tampoc hi havia cap dubte.

 En el seu moment, quan s’hagi de justificar el suport explícit o implícit d’ERC al candidat de Convergència , per acció u omissió, ja s’utilitzaran els arguments recurrents que s’acostuma a fer servir en aquests casos : que si la major coincidència o acceptació programàtica, que si el sucursalisme del PSC, que si el nacionalisme dels altres, que si l’endeutament que van deixar els socialistes, que si les negociacions han fracassat per culpa seva ,que si el respecte a la voluntat majoritària dels militants i simpatitzants,que si la fidelitat als electors,que si els resultats aconseguits demostren l’encert de lacol·laboració amb Convergència, que si el més ètic és donar suport a la força més votada , que si naps o que si cols…Arguments tots ells de manual ,com ho ha estat durant la campanya passada,i com ho serà a la propera ,la famosa equidistància . Només caldrà filar una mica més prim per evitar que les raons que ara s’utilitzin per justificar el suport a CiU no es contradiguin escandalosament amb les del passat. Però tampoc això té massa importància.

 Per últim, l’intent d’implicar la candidatura ecologista de l’AMI en un futur govern CiU - ERC - AMI que s’està plantejant aquestes dies previs a la pressa de possessió del nou ajuntament, fora una operació de cosmètica en la forma, però de cirurgia en el fons, que d’una banda permetria a Convergència i Esquerra vendre una imatge menys sectària, i d’una altra,condemnaria als socialistes a una oposició marginal. Si aquest cavall de Troia en camp contrari tingués èxit, s’hauria obert un nou front que podria donar-los molts rendiments en el futur.

 En resum,crec que en les actuals circumstàncies-que ja existien fa un quart de segle i que responen a una ben travada piràmide de dinàmiques socials, de vincles, d’interessos creuats i d’interdependències que són la millor garantia per assegurar les fidelitats -és políticament impossible que ERC doni suport al PSC de Sant Sadurní. La qual cosa, si no es produeix un metafísic miracle que s’escapa de la humana comprensió i que tiraria per terra de forma estrepitosa totes les meves teories obligant a amagar-me sota les pedres durant una llarga temporada,entronitzarà de nou ,el 14 de juny,CiU a l’alcaldia.

 Només hi ha un dubte:algun votantd’ERC de Sant Sadurn es sentirà defraudat ?