ARTICLES
Un balanç del segle XX a Sant Sadurní d’Anoia
Publicat al llibre Viatge iconogràfic al segle XX. Sant Sadurní d’Anoia. Ramon Nadal, Editor. Sant Sadurní d’Anoia, 2001
En acabar aquest viatge iconogràfic al Sant Sadurní del segle XX, m’ha semblat oportú de fer un balanç d’algunes de les qüestions que, al meu entendre, han tingut una certa rellevància específica a la nostra vila durant els darrers cent anys. I dic algunes, perquè reconec que n’hi ha moltes en les quals no podré entrar per les meves pròpies limitacions i pel reduït espai que, juntament amb l’editor, hem reservat per a aquest capítol.
Vull advertir el lector que sóc el primer a reconèixer que les reflexions que segueixen poden ésser, en alguns moments, una mica o molt superficials, ja que no es tracta d’un estudi a fons que haurien de fer persones més expertes en la matèria, sinó d’una pinzellada descriptiva, més o menys encertada, una mica o molt parcial donat qui l’escriu, a vegades més visceral que cerebral –desobeint la lliçó del Talmud quan ens ensenya que el cap i les idees han de passar per davant del cor i la inspiració– i conseqüent en el meu cas concret amb l’aportació de Marx quan afirmava que no és la consciència dels homes la que determina el nostre ésser, sinó tot el contrari, és l’existència social la que determina la nostra consciència. Per contra, he procurat ser fidel al màxim a allò que el fets són sagrats i les opinions són lliures. No caldria aconsellar-li al lector que llegeixi aquest balanç amb totes aquestes prevencions, ja que sistemàticament és bo anar per la vida sabent que no hi ha ningú que pugui sostreure’s dels personals i intransferibles condicionants, i és del tot il·lusori pensar, a hores d’ara, que hi hagi autors, crítics o historiadors independents o imparcials. La millor manera de combatre aquesta realitat fóra la de poder disposar d’altres visions sobre el mateix tema que ens permetessin observar el segle XX amb uns altres ulls. El primer a agrair-ho, ho dic sincerament, fóra jo mateix.
Si fos possible viatjar pel túnel del temps i poguéssim veure com era Sant Sadurní el 1900 i comparar-lo amb el 2000, la primera cosa que ens cridaria l’atenció fóra el creixement del nucli urbà, o, per dir-ho en termes més col·loquials, l’augment de l’espai ocupat per la vila. Aquell petit municipi que en començar el segle XX estava format per una vintena de petits carrers amb unes 600 cases, és avui, en començar el nou segle, una població cinc o sis vegades més gran, amb uns 3.400 habitatges, havent experimentat el desenvolupament urbanístic més gran de la seva història.
Això respon, com és obvi, al creixement de la població que passà de 2.671 persones el 1900 (amb un descens de 548 respecte al padró de 1887, abans de la fil·loxera, quan s’inicià un període de decadència i d’emigració), a 10.000 el primer semestre del 2001, amb un increment del 374%, més o menys la mateixa proporció en què han crescut els habitants del planeta durant el segle passat. De fet, també en aquest aspecte, el que ha succeït a Sant Sadurní en els darrers cent anys pot considerar-se com una fita en la història local. Les dades de què es disposa ens indiquen que el 1655 el municipi estava poblat per unes 355 persones, xifra que el 1719 pujaria a 430. Cent anys després, el 1816, ja s’assolirien els 1.372, un augment per sobre de la mitjana de Catalunya. Si ens hi fixem, veurem com durant els segles XVII, XVIII i XIX els índexs de creixement estan clarament per sotadel que s’ha produït al segle passat. Caldria matisar que desconec què va passar amb la població de Sant Sadurní des de 1600 fins a 1655, però, si va seguir la mateixa tònica que a nivell de Catalunya, es devia estancar.
De cara a l’exercici de fer un balanç del segle XX, el que es pot afirmar és que el creixement demogràfic ha estat, probablement, el més significatiu dels darrers quatre segles, i que s’ha produït de forma desigual al llarg de les diferents etapes. El 1950 la població de Sant Sadurní s’havia estabilitzat entorn a les 4.200 persones, el mateix nombre d’habitants que el 1930 i el 1940, però en el període 1950-1975 gairebé es doblà la població, que assolí la xifra de 8.055 habitants. El darrer quart de segle culminà amb prop de 10.000 sadurninencs. Si ens ho mirem, ens adonarem que en els primers cinquanta anys del segleel creixement fou del 157%, mentre que, entre 1950-1975, fou del 192%, i del 124% el darrer quart de segle. Per tant, la conclusió d’aquesta pallissa numèrica és que hi hagué un període, que s’inicià a mitjan segle, en què Sant Sadurní va créixer espectacularment en nombre d’habitants fins a gairebé doblar-los. La part més important d’aquest creixement el produí la immigració d’aquells anys, donant-se el cas que el 1970 el 55% dels habitants de Sant Sadurní no havien nascut a la vila. Aquest fenomen migratori ha estat, sens dubte, un dels fets rellevants del segle tant a la vila com a Catalunya. Com a resum, podríem dir que aquell creixement urbanístic tan important que ha experimentat la vila tingué el seu origen en l’augment de la població al llarg del segle, que aquest ha estat superior a la mitjana de l’Alt Penedès (185%), de Catalunya (310%) i d’Espanya (224%) i que, curiosament, és idèntic, com ja s’ha dit, al que s’ha produït a la Terra (374%). El segle s’acabà amb un nou episodi d’immigració, protagonitzat, entre d’altres, per persones de països, cultures i religions diferents, un fet que marcarà indubtablement el nou segle.
Si féssim aquell exercici impossible de mirar Sant Sadurní a través del túnel del temps de tot un segle, la tercera cosa que ens cridaria l’atenció fóra que ha aparegut en escena, fins al punt d’inundar l’escenari, el gran protagonista de la història econòmica i social del segle XX: el xampany, vull dir, el cava. De fet, si en comptes d’aplicar el símil del túnel del temps aquest autor hagués optat pel mètode marxista, aquesta hauria estat la primera de les constatacions i la que explicaria en cascada totes les restants; però Karl Marx no està ara com ara de moda, encara que el procés econòmic i social tan encertadament identificat per ell a mitjan segle XIX com el més revolucionari que mai hagi vist la humanitat sigui plenament vigent. El 1893 la producció de xampany a Sant Sadurní era pràcticament irrellevant, unes 10.000 ampolles, i el 1900 rondava les 117.000, però, ves per on, en acabar el segle superava els 197 milions. I a aquesta xifra caldria afegir encara la producció i la comercialització d’altres tipus de vins i de diversos productes que aprofiten les xarxes comercials creades inicialment només per al cava. Del no res a gairebé dos cents milions d’ampolles de cava, amb una facturació que, segons fons del mateix sector, supera els 90.000 milions de pessetes (o 540 milions d’euros), als quals caldria afegir una xifra molt difícil de conèixer amb exactitud però que hom estima en uns 60.000 milions més de pessetes (uns 360 milions d’euros), corresponents a la resta de productes comercialitzats per les principals empreses del sector. Aquesta frase tan breu explicael que ha estat la història econòmica de la vila durant el segle XX; el xampany, vull dir el cava, s’ha convertit en el referent, el motor, el vedell d’or, la clau de volta, l’essència, el desideràtum i el sum sum corda de Sant Sadurní. No va succeir, com en d’altres municipis, que ja en el segle XIX havien definit la seva especialització en el tèxtil, la filatura, el paper, el suro, la siderúrgia, la pesca, la producció agrícola o ramadera…, sinó que, mig a trompicons al principi, com aquell que ben bé no sap on va, el que era una anècdota es convertí en un sector productiu potent i amb un futur molt esperançador. Les xifres del xampany de la primera meitat del segle són ben eloqüents: el 1900, com ja hem dit, eren només 117.000 ampolles; el 1950, 5.700.000, i el 1960, 10.500.000. Un creixement realment notable. Però és que al final del tercer quart de segle (1975) la xifra ja assolí els 61 milions i el 2000 gairebé s’aconseguiren els 200. Per tant, és a partir de la dècada dels seixanta que es pot parlar d’un autèntic take off i, des dels anys setanta, d’un espectacular Big bang del xampany, amb increments inimaginables. Mai en tota la història local s’havia produït un fenomen d’aquestes característiques i m’atreveixo a pronosticar –tot i que no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré– que difícilment es tornarà a produir.
Per establir una relació entre creixement de població i increment de producció ens fixarem només en la segona meitat del segle, ja que les xifres d’ampolles de xampany de la primera meitat no són gens fiables i no és fins als anys setanta que es pot parlar d’unes dades més versemblants. Així, mentre la població va créixer un 238% entre el 1950 i el 2000, el sector del cava ho féu un 3.456%, tot i que no tota la producció es feia a Sant Sadurní i, diguem-ho una altra vegada, les dades de 1950 resten molt per sota de la realitat, atesos la picaresca, l’obscurantisme i el frau que dominaven en aquells anys. En més d’una ocasió, quan he parlat amb elaboradors d’aquella època, es fan un fart de riure quan comentem les dades que es consideren oficials. Si filem més prim i ens fixem només en el període 1975-2000, ens trobem que la població va créixer un 124% i el cava un 322%. Aquesta seria la ratio més creïble de tot el segle XX i la que ens permet afirmar que el sector productiu més important de la vila ha assolit unes xifres realment espectaculars, mentre que la població ha crescut de forma molt més moderada, una mica més del terç. L’explicació es troba, sens dubte, en la tecnologia que ha permès desvincular el binomi població/producció. Com a conclusió d’aquesta tercera constatació, es pot afirmar que, com ha succeït en tots els sectors econòmics, el creixement de la població no ha seguit el mateix ritme que el creixement productiu, i en un municipi com Sant Sadurní en el qual gairebé tot gira entorn del xampany, vull dir el cava, aquest ha determinat fins i tot la demografia. Caldria considerar finalment que la mobilitat geogràfica fa que persones d’altres municipis es traslladin a Sant Sadurní per contribuir a la producció local, però que també és cert, a la vegada, que centenars de convilatans marxen cada dia de la vila per treballar en d’altres indrets.
Està cantat que al segle XXI s’acabarà amb aquest determinisme, ja que tot fa pensar que la població creixerà a conseqüència del model de desenvolupament que s’acabi imposant i aquest, pel que ja es pot percebre, va per altres camins.
Quarta constatació. El xampany, vull dir el cava, va configurar fins al darrer quart de segle el nivell formatiu de la immensa majoria de la població i ha condicionat les relacions socials. No cal ser un expert per adonar-se’n, tot i que per als més joves i desperts aquest comentari pugui semblar ara un anacronisme. I de fet fou un anacronisme, un fatal anacronisme. El xampany es desenvolupà fins ben entrada la segona meitat del segle XX sense requerir d’una mà d’obra qualificada ni d’uns tècnics especialitzats en els diversos àmbits empresarials. No calia, doncs, amoïnar-se per aixecar el nivell docent de les noves generacions si al cap i a la fi estaven destinades a emplenar les ampolles a mà, a remenar-les a mà i a degorjar-les a mà. Però, sortosament, al darrer quart de segle, amb el notable desenvolupament tecnològic del sector, la millora de les comunicacions que permet traslladar-se fàcilment, la creixent preocupació de les famílies perquè llurs fills poguessin escapar-se d’aquell fatalisme, la constatació que més enllà de la frontera del terme municipal no hi ha un desert sinó un univers de possibilitats i d’oportunitats, el fet de descobrir que el món urbà que està a mitja hora d’autopista, i a tres quarts en tren, és més engrescador i enriquidor que aquest reducte rural... han fet una mica més lliures els sadurninencs. Ja no es pot parlar d’una forma tan categòrica –com fins fa dues dècades– de la manca d’horitzons i de sortides professionals alienes al sector del cava. Ara el debat està en l’àmbit del que s’anomena diversificació selectiva, entesa com la capacitat d’incidir i decidir sobre quin tipus d’empreses i, per extensió, quins tipus de llocs de treball, s’instal·len i es generen a Sant Sadurní i a les seves rodalies. L’exemple més flagrant del que mai no s’hauria d’haver fet per avançar en el camí de la diversificació selectiva és el de la recent implantació d’una gran empresa al nostre terme municipal, amb la creació de 800 llocs de treball, amb una exigència de formació professional mínima (de la formació se n’ocupa la mateixa empresa, segons diu la seva oferta laboral), i que en la mesura que aporta poc valor afegit al procés industrial no paga uns sous més elevats que els del sector tradicional. És exactament el contrari del que calia i caldrà fer en el futur: necessitem empreses amb elevades exigències de qualificació professional, que generin més oportunitats per als nostres fills, que aportin molt valor afegit i que paguin sous més elevats. Perquè si bé és cert que ara ja és més possible escapar-se de la predeterminació d’haver de treballar exclusivament en empreses del sector del cava, també és cert que existeix un col·lectiu molt ampli de la població que no acaba d’atrevir-se a donar el salt, sigui per raons econòmiques, de formació, socials, familiars, tradicionals, de falta de perspectiva o de manca d’ambició.
Les relacions de producció i les interdependències van conformar un municipi en el qual una minoria s’asseia a la taula del banquet, com una mena de lobby domèstic que incloïa alguns empresaris, adlàters, proveïdors i col·laboradors de confiança, mentre la majoria de la població restava al marge. Aquesta divisió de la societat sadurninenca s’ha vist desdibuixada al llarg del segle pel que fa al nivell de benestar, però persisteix encara en allò que fa referència als ressorts que mouen els destins del municipi. Aquesta és una de les constatacions més interessants que cal fer de forma permanent per mantenir el cap clar i no perdre’s en l’entrellat dels interessos creuats, siguin econòmics, familiars, polítics o socials.
Cinquena constatació: el nivell de vida i benestar dels veïns de Sant Sadurní ha experimentat una favorable evolució al llarg del segle i, molt especialment, a partir de 1960. A la darrera dècada del XIX, la crisi de la fil·loxera provocà una situació de penúria per a la immensa majoria dels nostres avantpassats i una important emigració a la recerca de millors condicions de vida. Amb l’arribada del nou segle i la recuperació de l’activitat agrícola i elaboradora, es redreçà la situació, si bé s’estancà en nivells molt precaris. No fou fins als anys de la Segona República que els sous dels treballadors experimentaren un creixement sensible, per sobre de l’increment del cost de la vida. Però, com que és ben cert que dura poc l’alegria a casa dels pobres i que les desgràcies mai no vénen soles, la guerra i la postguerrasignificaren un retrocés, com ho havia estat la fil·loxera. A partir de 1960, com ja s’ha dit, el nivell de vida ha millorat de forma notable des del punt de vista de la història social. A diferència de les generacions anteriors que sovint no coneixien altra cosa que la lluita diària per sobreviure, avui gairebé tots els sectors de la població han aconseguit un nivell material que els obre marges d’actuació i de possibilitats millors, tot i que la diferència en l’escala d’ingressos es manté i fins i tot s’incrementa. La igualtat d’oportunitats ha millorat en les darreres dècades, però no ha evitat l’augment de les discriminacions. Així han aparegut els nous pobres, com els vells que sobreviuen amb pensions de misèria, persones amb disminucions, alguns immigrants amb o sense papers, els aturats de llarga durada, els qui no tenen accés a cap mena de subsidi… Sant Sadurní en el seu conjunt i en contra del que s’acostuma a creure, no gaudeix d’un nivell econòmic molt elevat, com així ho confirmen la majoria d’indicadors. La renda disponible per habitant se situava el 1999 entre 1,5 i 1,7 milions de pessetes anuals, per sota de Vilafranca i Gelida (entre 1,7 i 1,9 milions), el nombre de cotxes i telèfons per cada mil habitants era inferior a la mitjana catalana… Als països de la Unió Europea, però, s’estén l’escepticisme sobre si el PIB i totes aquestes altres dades constitueixen una mesura apropiada de l’increment del benestar, especialment si això comporta una dedicació d’hores excessiva a les tasques laborals, una constat subordinació i submissió de la cultura i l’oci al treball, destrucció de la bellesa natural i de la identitat comarcal, contaminació… i tot en benefici d’un creixement més ràpid. Perquè es vol créixer, ¿quina mena d’empreses són més aconsellables que d’altres en base al criteri de la diversificació selectiva, quins tipus de creixement són sostenibles des del punt de vista del medi ambient, de la psicologia, de la societat i de la moral, de l’ètica?; ¿com les societats més riques afronten els problemes dels més desvalguts?… Aquests són temes que, en començar el nou segle, presenten un greu desafiament a l’hegemonia del neoliberalisme. Cal contrarrestar el seu discurs que tot és vàlid, ja sigui perquè serveix els interessos dels qui no volen que se’ls digui allò que no han de fer, ja sigui perquè sembla el final lògic del camí que va de les predileccions liberals a les llibertines.
A casa nostra, el segle s’acaba amb la consolidació de les grans conquestes socials com l’ensenyament obligatori, l’accés a la universitat, la universalització de la sanitat, la previsió per a la jubilació, la possibilitat d’accedir a un habitatge digne i a un lloc de treball…, entre d’altres avenços generalitzables a tot el país. I dic conquesta perquè en tota la història de la humanitat no es coneix cap experiència que demostri que aquests avenços hagin plogut del cel.
El segle XX ha vist com els ciutadans de Sant Sadurní, de Catalunya i d’Espanya han viscut 45 anys sotadues dictadures, la de Primo de Rivera (1923-1930) i la del general Franco (1939-1975), amb tres períodes més, significativament diferents: el primer, entre 1900 i 1923, amb monarquia i sense sufragi universal; el segon, entre 1931 i 1939, amb la Segona República, amb sufragi universal, una autonomia per a Catalunya, una revolució i una guerra civil; i el tercer, des de 1977, sota una nova constitució que entronitzà novament la monarquia i les autonomies, també amb el dret del sufragi universal. Aquesta darrer quart del segle ha estat, per tant, el període més llarg de democràcia teòrica plena i l’única etapa de tot el segle en què ha existit una estabilitat constitucional que ha permès que aquella pogués desenvolupar-se amb normalitat.
Paradoxalment, al meu entendre, ha estat durant aquests darrers 25 anys quan s’ha demostrat amb més perplexitat el dèficit democràtic que patim. Les actuals generacions estem pagant la factura del que varen significar les dues dictadures del segle. No és que posi en qüestió el model vigent –tot i que és significativament perfectible–, sinó que, a la pràctica, amb totes les llibertats a l’abast, la democràcia no ha donat els resultats que calia esperar. I no ha estat així, perquè la implicació dels ciutadans en la defensa del model i en la seva superació ha estat francament feble i més aviat passiva. La transició de la dictadura franquista a la democràcia, a nivell local, per posar un exemple, no es va caracteritzar –com el 1931– per una mobilització massiva dels ciutadans, sinó tot el contrari. No superaren la vintena lespersones realment compromeses amb l’operació. I pel que conec de la història d’altres municipis, la cosa no va anar gaire diferent. Però el que ara és realment preocupant –dramàtic, deia– és que gairebé 25 anys després, també posant un altre exemple, l’afiliació i la militància en associacions, sindicats i partits polítics sigui tan minsa, mentre simultàniament creix, de forma exponencial, la desil·lusió i el desencís per la política. En aquest context és oportú recordar el que publicava el diari El País, el 13 d’abril del 2000, posant en boca d’un responsable de Freixenet la idea seguent :
Això dels partits i el pluralisme polític no ens entusiasmava massa, però érem conscients que la democràcia constituïa una precondició per al ple ingrés a l’àrea del mercat europeu.
Em sembla francament clarificadora aquesta reflexió en veu alta, ja que indica dues coses. La primera és –segons la interpretació d’un qualificat representant del poder econòmic local– que la democràcia, tot i no entusiasmar-los, servia per als seus interessos; i la segona –i aquesta ja és una elucubració personal meva– és que si, per preservar-los, hagués calgut el manteniment de la dictadura, doncs endavant les atxes. El canvi polític fou possible gràcies, d’una banda, a l’oposició democràtica que es mobilitzà contra el franquisme –en el cas de Catalunya reclamant les llibertats, l’amnistia i l’autonomia per a Catalunya– i de l’altra –efectivament– per la garantia que el poder econòmic no es veuria afectat pel procés. Ni el poder econòmic, ni –diguem-ho tot– la monarquia. La transició no va donar per gaire més, tot i que ara, amb la perspectiva d’un quart de segle, alguns puguem pensar que es podria haver anat més lluny. Crec, com molts d’altres, que posar en el mateix sac els botxins i les víctimes de la dictadura i demanar per a tots ells l’amnistia fou un xarop molt amarg, que haver d’acceptar i empassar-se la fórmula monàrquica fou un peatge obligatori sense opció alternativa, i que aquella Constitució i aquell Estatut ja han estat superats. A Sant Sadurní s’ha passat d’una etapa d’escassa afiliació política i sindical, a conseqüència de quaranta anys de manca de llibertats, de les peculiaritats del sector del cava i de les interdependències que ha tramat, de la reduïda mida del municipi, de la permanència d’una escala de valors basada en l’individualisme i en la precarietat que suposa la monoproducció, a un nou model de capitalisme –que ara es defineix amb l’eufemisme de neoliberal– que no crea relacions estables entre els treballadors, sinó lligams molt superficials que segueixen fent molt difícil una reacció organitzada sindical o política coherent i potent. Aquesta sisena constatació obligaria a reiventar la política i a corregir els seus dèficits, per fer-la més atractiva per als ciutadans, més ennoblidora per als polítics, i a entendre-la com un procés dinàmic que permeti reconsiderar-ho tot.
La setena constatacióla conec més a fons. Es tracta del paper que han jugat, juguen i poden jugar la participació ciutadana i l’Ajuntament democràtic en el present i el futur de la vila. No gastaré ni un mil·ligram de la meva escassa matèria gris, ni un gram de saliva, ni un segon d’ordinador per defensar la meva tesi que des del 1979 l’Ajuntament ha tingut un paper molt destacat en tot allò que afecta les qüestions municipals, com mai no s’havia donat en tota la història local. Es miri per on es miri, el rol de l’Ajuntament ha estat el d’un autèntic motor que ha incidit en allò que li era exigible, com els serveis, l’urbanisme, la sanitat, la cultura, els esports…, i també en allò que era discrecional com la promoció econòmica, la creació i oferta de sòl industrial i residencial, la posta en marxa d’un institut, la implementació d’una escola de viticultura i enologia, la construcció d’habitatges de promoció pública, la ubicació de determinades empreses i la realització de grans infraestructures. En això l’Ajuntament ha tingut l’habilitat i l’encert d’implicar-hi tant l’Estat, com, sobretot, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona. Sense totes aquestes institucions el salt de gegant que ha fet Sant Sadurní des del 1979 no hauria estat gaire cosa més que un saltet de puça. Però l’essència d’aquesta constatació va al fons de la qüestió. Pretén demostrar que, encara que a vegades costi de creure, el vot i l’opinió de la gent tenen un gran valor de cara al seu present i al seu futur. I així com no et pots escapar de quelcom tan banal com haver de pagar la quota proporcional de la despesa que ha decidit la teva comunitat de propietaris per arranjar l’immoble, encara que no hagis participat en el seu debat ni en la votació, i ja que indefectiblement també acabaràs pagant els impostos municipals i els altres, bé val la pena, encara que només sigui des d’un punt de vista egoista, que ens interessem i ens preocupem per allò que ens acaba afectant a nosaltres i als nostres fills. I això no només passa per anar a votar cada quatre anys, cosa que en ocasions deixen de fer un quaranta per cent dels veïns de Sant Sadurní, sinó opinant, protestant, participant en les qüestions transcendents del municipi i aportant idees i suggeriments, exigint compromisos clars als candidats i als partits que es presenten a les eleccions. I, per què no, presentant-se com a candidats a alcalde o regidor. I aquesta reflexió em permet afirmar, com posà de manifest Max Weber, que la democràcia té més riscos per als febles que per als poderosos, i això és significativament greu a Sant Sadurní. Fins i tot en una situació democràtica consolidada, els sectors populars locals són menys lliures que els sectors conservadors a l’hora d’opinar, de jutjar, de criticar i de participar en la vida pública. Es tracta de limitacions que vénen de lluny, de molts segles d’opressió, de moltes guerres perdudes al llarg de la història, de pors mai superades, de temences justificades i d’escarments no oblidats. I de cara al futur immediat caldria corregir aquest dèficit ja que la millor manera de transformar les societats és aprofundir cada vegada més en la democràciaentesa com a síntesi de processos creixents de llibertat i d’igualtat. El triomf del model capitalista no és el triomf de la democràcia. George Soros, president de l’Open Society Institute deia en el seu treball Project Syndicate, 2000:
El capitalisme crea riquesa, però no se’n pot dependre per garantir la llibertat, la democràcia i l’Estat de Dret. Les empreses estan motivades pel benefici, no tenen per objectiu salvaguardar els principis universals. Fins i tot la protecció del mercat requereix molt més que el benefici propi: els participants en el mercat competeixen per guanyar i si poguessin eliminarien la competència. Conseqüentment, la llibertat, la democràcia i l’Estat de Dret no poden quedar sotmesos a les forces del mercat.
Aquesta interpretació d’abast mundial pot fàcilment adaptar-se a la realitat de Sant Sadurní.
La vuitena constatació és que, si bé l’eradicació total de l’analfabetisme ha estat una de les conquestes inqüestionables del segle passat, l’accés a la cultura no s’ha generalitzat del tot i amplis sectors de la població en resten al marge. Segons els censos locals de 1890-1892 dels districtes anomenats Cases Consistorials i Hospital, d’un total de 801 electors, 329 no sabien ni llegir ni escriure, la qual cosa donaria un índex d’analfabetisme d’un 41%. En aquesta tasca cal reconèixer el paper de les escoles públiques, confessionals i privades del municipi. Però saber llegir i escriure –tot i no desmerèixer la seva cabdal importància– no és actualment un indicatiu prou fidel per determinar el nivell d’alfabetització d’una població, entès en un sentit ampli. En començar el segle XXI, només per posar un exemple, saber o no saber informàtica imoure’s per Internet, és una variable que deu tenir la seva importància. A curt termini, a molt curt termini, no saber utilitzar aquestes eines podria ser sinònim d’analfabet. En l’àmbit cultural i intel·lectual caldriadiferenciar tres grans etapes. La primera, fins a la Guerra Civil, quan la vila passà de 2.671 a 4.200 habitants, amb una població rural i aïllada, tancada en ella mateixa i poc oberta als grans corrents del pensament i de la cultura. Tot i així, es pot afirmar que hi hagué algunes excepcions, com és el cas de la producció literària autòctona i la creació de la biblioteca de l’Ateneu. La primera, més elitista, que arribà a sectors minoritaris de la societat sadurninenca, i la segona més popular, però malauradament reduïda als ocasionals lectors d’aquella valuosa iniciativa de l’Ateneu. També activitats com el cant –canalitzat a través de les corals La Pàtria i La Unió–, a l’igual que els actes socials i culturals organitzats per les dues entitats tradicionals de la vila –l’Ateneu i el Centre– i per la parròquia, i l’edició de nombroses publicacions periòdiques,permeteren que l’afecció a la música i a la cultura arribessin a un més nombrós grup de sadurninencs. La segona etapa, de 1939 fins als anys setanta, correspon a la dictadura franquista, que s’inicià –com una premonició– amb la clausura de l’Ateneu i la desaparició de la seva biblioteca que no es recuperà parcialment fins al 1975, llançada en un abocador d’escombraries, poc després de la mort de dictador, i amb la crema de llibres de la biblioteca de la Caixa corresponents a autors que aquells feixistes consideraven perniciosos. Són els anys més pobres del segle des del punt de vista cultural, tot i que la població experimentà un important creixement, de 4.200 a 8.500 habitants. Finalment, els darrers trenta anys de segle visqueren una etapa d’auge de l’oferta cultural, la més rica dels darrers cent anys, gràcies a una colla d’iniciatives promogudes per un seguit de persones, entitats i associacions, els centres escolars, la parròquia, i, des del 1979, per l’Ajuntament democràtic. Així, l’art, la música, el cant coral, la producció literària i la recerca històrica, les activitats tradicionals i sectorials… s’han instal·lat en el panoramasadurninec posant a l’abast de la població més oportunitats culturals que mai. Altra cosa és el tema del món intel·lectual local, entès com el d’aquelles persones o grups de persones que reflexionen en veu alta sobre les qüestions més transcendents per al municipi i que a través de les seves anàlisis i valoracions contribueixen amb les seves propostes i actuacions que els ciutadans també reflexionin, es defineixin i adoptin actituds i posicions públiques i notòries. En això estem a les beceroles, tot i que alguna cosa important es començà a moure durant les tres darreres dècades del segle passat de la mà dels partits polítics d’àmbit local i que ara, en començar el segle XXI, té uns altres referents, com, per posar dos exemples, el Projecte Educatiu de Vila, endegat per l’Ajuntament en col·laboració amb un seguit d’entitats i associacions, i la plataforma Al Penedès, vinyes, tot i que caldria estendre aquestes interessantísimes experiències de reflexió i diagnòstic a d’altres realitats locals. Es tracta d’un desafiament que cal afrontar amb una perspectiva de llarg recorregut, però també amb plans i projectes ambiciosos a curt i mitjà termini.
He deixat per al final, expressament, el tema de la immigració. Aquesta és una realitat que els sadurninencs hem conegut en d’altres moments de la nostra història contemporània i que ha donat com a resultat la vila que avui tenim. Jo mateix sóc fill d’un immigrant, d’un d’aquells patxecs de la postguerra que, a l’igual que els immigrants andalusos de les dècades dels cinquanta i dels seixanta, varen venir a Sant Sadurní a la recerca d’allò que els era negat en els seus llocs d’origen: treball, casa i futur. Varen venir perquè eren pobres, perquè portaven dins segles i segles del fred i de la por dels pobres. Perquè encara que sabessin que, ni arribant a ser ric, un deixa de ser fill de pobre, volien que els seus fills prosperessin, i sabien que només prosperen els pobres quan, per deixar de ser-ho, poden viure en dignitat, treballar, formar-se, estudiar i ser lliures. Per tant, el que ara ens passai el que ens passarà en aquest nou segle amb un nombre significatiu dels nous immigrants no ens hauria de venir de nou, i una mirada retrospectiva al segle XX ens fóra de molta utilitat per evitar caure en el mateix parany. Més de la meitat dels actuals sadurninencsprocedim de la immigració que s’ha produït durant el segle passat, i quan recordem les condicions en què ens trobaren els nostres pares i els nostres avis quan arribaren a Sant Sadurní i la indiferència amb què foren rebuts encara ara ens esgarrifem. Dues dades ens serviran de reflexió. La primera és que, amb el canvi de segle, aproximadament 800 milions d’éssers humans passen gana, 1.200 milions sobreviuen en la misèria més absoluta, i els 4.000 milions restants pugen lentament pels diferents graons de l’escala de la prosperitat. La segona és que en plena era de la globalització el 20% de la població més rica del món té una proporció de benestar de 80 a 1 respecte al 20% més pobre. A la dècada dels seixanta la proporció només era de 30 a 1, la qual cosa ens permet afirmar que els rics són cada vegada més rics –que nosaltres som cada vegada més rics– i els pobres cada vegada més pobres. I aquests pobres truquen i truquen a les portes del nostreparadís perquè enlloc està escrit que hagin de resignar-se pels segles dels segles. Nosaltres faríem el mateix que fan ells. Els temps no són els mateixos que als anys cinquanta i seixanta, però, tot i així, caldrà un enorme esforç d’integració social, també a Sant Sadurní, per afrontar aquest repte que és i serà un dels més importants en el segle XXI.
En començar aquest nou segle semblava com si ens haguéssim instal·lat en una mena d’autocomplaença. Com si visquéssim una nova belle époque. Al món occidental passava una cosa semblant amb la constatació que la utopia havia estat una de les grans víctimes del segle passat i que el triomf del capitalisme havia estat total i definitiu; com si la fi del comunisme i de la Unió Soviètica hagués suposat la superació de totes les discriminacions i contradiccions que pateix la humanitat.