INÈDITS

Texts d’altres autors , sobre Sant Sadurní i el Penedès.

En aquest apartat s’hi trobaran texts de diversos autors, alguns d’inèdits, i documents històrics que tracten temes relacionats amb Sant Sadurní i el Penedès,els quals han estat localitzats per CarlesQuerol.

I.Una excursió a vol d’ocell gairebé dins de casa ( 1899 )

II. Sermó de Carnestoltes ( 1905 )

III. Petició dels veïns de Sant Joan de Subirats per integrar-se al municipi de Sant Sadurní d’Anoia (1933)

IV. Poema i crònica de l’escriptor vendrellenc Josep Rius i Morgades, empresonat després de la guerra civil a la Model de Barcelona, el qual va ser destinat el 1943 a treballs forçats a Sant Sadurní per a reconstruir un pont dinamitat per l’exèrcit republicà en retirada, així com una gran claveguera. (1977)

I. Una excursió a vol d’ocell gairebé dins de casa

Els darrers mesos de 1899 el geòleg, espeleòleg i escriptor Norbert Font i Sagué ( 1874 – 1910 ) va fer una excursió a peu a Torre Ramona, Subirats i Can Ros acompanyat pels germans Marc i Antoni Mir i Capella, fills de Jaume Mir i Molins de can Guineu.

La crònica inèdita que es transcriu de forma literal va ser escrita per Norbert Font i està relacionada amb molts dels indrets de Sant Sadurní i Subirats . Una lliçó magistral d’història,geologia, art, flora, fauna , biologia i costums populars,d’una de les personalitats catalanes pioneres en aquestes matèries en el tombant de segle.

Una crònica diferent i més breu d’una altra excursió feta el gener de 1900 per aquests mateixos personatges, que en aquesta ocasió van incloure en el seu recorregut el Pujol d’en Figueres ,es va publicar al capítol onzè de l’obra de Pelegrí Torelló i Borràs, Monografia Històrica – Pintoresca de la Vila de Sant Sadurní d’Anoya, editada el 1909.

“ Eren les quatre de la matinada quan empreníem a peu el camí de Subirats. Els treballadorssortien de les cases amb les eines al coll per a guanyar-se el pa, obeint el precepte diví, amb la suor del seu front. L’aurora començava a aparellar els cavalls il·luminant amb els seus resplendors l’adormida terra. Els ocells saltant de branca en branca saludaven al jorn naixent amb cantúries d’amor. Tot era bell.

Travessàrem per sota el nou túnel o foradada que la companyia del carril ha tingut de fer a causa dels despreniments del terreny argilós que estan posats sobre les margues blaves, relliscoses ja de sí i a més col·locades en forma de batedora li fan de mal fonament. A més no deixant dites margues travessar l’aigua, la qual relliscant per sobre d’elles s’emporta l’argila, i així veiem tot sovint com gran trossos de terreny baixen cap al riu. Vulgui Déu que no en vegem de pitjors. Després de donar una ullada a la Torre Ramona i apreciar una vegada més les seves muralles enmartellades i els seus bonics finestrals,anem a la petita capella de Sant Joan en quin interior es conserven algunes antigalles, entre d’altres un retaule de poc mèrit, i a l’enrunada torre quadrada que hi ha al peu de la muntanya , comencem la penosa pujada d’aquesta.

Si bé el camí es fatigós a causa de molt rocs despresos dels turons allà abundants, ens va distreure bastant la conversa que amb el nostre amic benvolgut i company d’excursió teníem sobre les revolucions, perquè la terra havia passat abans d’arribar a l’estat actual. I aturant-nos una mica per a descansares presenta majestuós davant nostre l’altiu Montserrat, sobre laformació del qual férem algunes consideracions, examinant les diferent teories dels geòlegs Almera, Flammarion i d’altres, més que no vaig pogué d’estar - me d’exclamar: ¡ Quan savi ets, oh Déu,que produïres obres com aquesta en la qual s’han estrellat tots els estudis i teories dels homes !

El sol daurava ja als cims de les muntanyes quan arribarem a la rectoria del castell de Sant Pere de Subirats. El senyor rector ens va rebre amb la seva amabilitat acostumada, acompanyant-nos després de refrescar, cosa de la qual no pot prescindir tothom que hi vagi, a visitar les runes del castell que havent estat per molts anys propietat de la Corona fou venut pel Rei Pere a la família Cervelló pel preu de trenta tres mil sous, i que després de desafiar per molts anys l’embat de la tramuntana fou enderrocat per la picota dels soldats de Felip V després de 1714.

Avui, després de tants anys, encara es conserva com un anatema contra dit Rei i com un gegant preparat per a cridar a la més petita senyal : visca la Pàtria lliure ! Un tros de torre de l’homenatge és niu d’òlives i esparvers. Al costat mateix de les runes hi ha l’església a la qual es puja per una típica escalinata de lloses. A cada costat del portal hi ha un tros de terra on creix l’herba amb abundància. És el fossar ¡Allà hi dormen en son etern qui sap quantes generacions ! Si no fos pel repòs que hi regne, per la fredor que sent l’ànima al trepitjar aquella terra remoguda, pel trist grinyolar de la corcada porta que sembla dir: Entreu…. Entreu… ningú no diria que allà descansen els cossos dels qui foren, més ai! no són. Ni una sola creu de fusta s’aixeca entre l’herbam obrint amorosos els braços i convidant-nos al repòs etern, només allà, en un racó hi ha una passionera que enfilant-se entre el rocam semblava que volia alegrar el lloc. De les dues flors que tenia, una la vaig presentar als descendents de l’antiga i distingida família, els antecessors de la qual jauen en una fossa a l’entrada de la mateixa església. Però tot just les tingué collides quan les seves fulles ja es marciren. ¡ Exemples vertaders dels cossos que elles ombrejaven…!

L’església res ofereix de notable per fora, ni una sola columna, ni un sol finestral gòtic, ni una descarnada gàrgola; res. La mateixa impressió rep l’artista quan a l’entrar a dins, com no sigui una passatgera il·lusió al mirar la pica d’aigua beneïda adornada amb fullatge i alguns ninots sense cap importància històrica ni artística. L’altar major es barroc, de molt mal gust, i amb columnes salomòniques adornades amb profusió de fullatge. La resta del temple és també barroc. La capella de la Mare de Déu de la Fontsanta és anterior a la descrita, sembla dels principis del segle XVI, mentre que l’altra és del XVII. En ella s’hi venera la imatge de la verge de la Fontsanta trobada, segons diu la tradició, en el lloc anomenat Fontsanta, on abans hi havia una font d’aigües termals que s’estroncà, diuen, perquè uns mals homes hi tiraren un gos malalt dient, tot fent burla: Mare de Déu, guariu-nos aquest gos.

La imatge de la Verge i del nin que té al braç son molt antigues, però de molt mal gust. La cara de la Verge està formada per un tros de fusta mig arrodonida en la qual hi ha un nas molt mal esculturat, i els ulls i la boca són pintats. El mateix es pot dir del nin. Els vestits i corones que porten són bastant antics.

No puc acabar aquesta breu ressenya sense fer particular esment de la principal joia artística que conté l’església que estic descrivint. És aquesta una preciosa creu parroquial gòtica de plata daurada que, segons document fou feta a la meitat del segle XVII,més per l’estil tothom la faria anterior. Es veu que en aquella època tots els artistes estaven dominats pel mal gust que s’anava imposant. L’arxiu parroquial no té gairebé res d’important, sols s’hi conserven, i encara mig consumits,una còpia de l’acta de la confirmació feta per Ferran el Catòlic , dels privilegis concedits a la Universitat de Subirats pel rei Pere i un altre document que pel poc temps de que disposava i pel molt esborrat que era no vaig pogué treure’n l’aigua clara.

Buscant l’origen de la paraula Subirats se’m va ocórrer l’idea de si venia de l’adverbi llatí subirate que significa cova enfadada. I no em sembladel tot equivocada la idea,i més al mirar aquest castell tan feréstec sobre una muntanya tant escabrosa. Al principi el deurien anomenar subirate però després, amb la corrupció del llenguatge és perdé la e que fou substituïda per l’actual s

Més de tot això prenguem-ne el que vulgueu, molt lluny estic jo de donar-ho com a cosa certa.

Després d’acomiadar-me del senyor rector que amb la seva amabilitat ens acompanyà fins els límits de la seva jurisdicció senyorial, emprenguérem altra vegada la marxa envers lamasia nomenada can Ros. El camí passa entre un bosc de pins que amb prou feina ens preserva dels raigs del sol que picava de debò inspirant més i més a les cigales que donant rienda solta als seus instints musicals tronaven l’aire amb el seu cant monòton que més que al·licient per allargar el pas servia per ajeure’s sota una ombra i lliurar-se als braços de Morfeu. La masia de cal Ros està situada a 484 metres i gosa per tant d’un panorama magnífic . Des d’ allà es veu el perfil del Penedès encerclat dins una rotllana de muntanyes i cobert de verda catifa entre la qual destaquen una munió de pobles i masies que semblen blancs cims en mig d’un immens llac, les suaus ondulacions del qual es desfan a les roques del feréstec Montserrat, i més enllà, entre la calitja, es veu el Vallès endormiscat als peus de Sant Llorens de Munt que, com guaita vigilant, aixeca el seu altiu cap entre la nuvolada que l’amortalla i mirant de reüll al seu company, Montserrat, mentre li diu” Gegant et diuen, però jo sóc més alt, tu tens història, jo també en tinc, un dia tu cauràs,més jo quedaré “ ( El doctor Almera creu que Montserrat s’ensorrarà ).

Entusiasmat contemplava aquest panorama quan es presentaren davant la meva fantasiales revolucions geològiques, ja històriques, per les qual passà abans d’ésser el que ara és. ¿ Quant anys - em preguntava -s’han necessitat per a que el Penedès fos el que vegeu ?Ja em sentit la resposta dels geòlegs que fonamenten els seus càlculs en les dades que la seva ciència els ofereix. Em diuen que de 80 a 100 milions d’anys , i dels físics Tait i Thompson que han arribat a resultats que varien entre 15 i 100 milions d’anys. No m’ho volia creure al considerar una xifra tant nombrosa.

Però després em preguntava¿ De què està formada aquesta roca sobre la qual els meus peus descansen ? . Sol dir-me la geologia que aquella roca era la cresta formada de residus fòssils que s’havien anat dipositantal fons d’algun llac o mar, a l’ensenyar-me que el carbó de pedra estava format per grans aglomeracions de vegetals, al presentar al davant meu el gran mar que en la època terciària cobria el Penedès i el Vallès menys les puntes de Montserrat, Sant Llorenç de Munt i d’altres muntanyes, llavors petites illes, i al voler, per fi, enumerar les nombroses espècies fòssils que es troben en els seus marges, no vaig pogué menys d’abaixar el cap convençut,mentre exclamava “ Només Déu és gran”.

¡Què bé que es presta la masia de can Ros per fer consideracions sobre el passat !.A mi em semblava veure allà, en el fons de les valls, els seus primitius pobladors, mig nusos, armats amb els instruments de pedra, habitant en coves naturals i aixecant aquests monuments megalítics anomenats dòlmens i menhirs. Després veia altres races, que dominades per l’ambició venien de llunyanes terres per fer la guerra als indígenes, portaves armes lluents, vestien trajos bonics i habitaven barraques de pedra. Els altars eren dedicats al Déu no conegut. La civilització ja s’imposava. Després veig que per la part del nord, travessaven les muntanyes nombrosos exèrcits que els naturals atacaven amb valentia ja que els volien prendre les seves terres, les seves cases, les seves esposes i fills, en una paraula, la independència d’ells tan estimada, més pobres , tenien d’abaixar el cap al jou dels invasors, però al mateix temps, per la part del sud venien altres exèrcits amb senyeres diferents de les del nord, aquestes duien l’àliga, aquelles el tigre , i en aquestes planúries tigre i àliga s’enfrontaven vessant a doll la sang. Guanyà l’àliga i per molts anys els habitants d’aquestes contrades varen viure sota les seves ales.

Després varen baixar del nord tribus guerreres que tot ho passaven a sang i foc. Tenien per Déu a un sabre,menjaven la carn crua i penjaven de les selles dels seus caballs els cranis dels vençuts- Algunes centúries més tard veia arribar del sud una munió de tribus més feres que les anteriors i que amb el crit de Alà, Alà no deixaren pedra sobre pedra. Els naturals rebien l’escomesa amb coratge però no podent impedir-la ies retiraven al feréstec Montserrat i a les entranyes dels boscos, i des d’allà molestaven als invasors aconseguint per fi treure’ls. Més, quantes vegades no vessaven la seva sang ?Perderen cent vegades el Penedès,més altres cent el guanyaren, restant per fi en el seu poder. Aleshores començà l’època de glòria. S’edificaren pobles per aquests fèrtils valls a l’entorn de les esglésies i monestirs i sota la jurisdicció dels senyors feudals.El país era ric. Tot el que avui és una extensió de vinyes era un mar de verdor formada per boscos i més boscos d’alzines seculars. ¡ Com passa el temps ! ¡ Per quantes transformacions ha passat el Penedès !Aquestes idees em venien a la meva fantasia quan la trompa , portant-me a la realitat, m’avisà que el dinar ja era a taula i tot dient ¡Com passa el temps ! em vaig dirigir depressa a la masia on ja m’esperava la família que m’havia invitat per fer aquella excursió.

Dita masia és molt vella i el darrer adob que s’hi va fer fou l’any1777. En algunes de les seves portalades interiors hi ha relleus de guix d’estil barroc que vol imitar el gòtic, però son de molt mal gust. Al menjador hi ha dos quadres que de moment varen atreure la meva atenció pensant eran retaules gòtics, però tan aviat com els vaig veure de prop em vaig quedar entristit al veure que eren dues imatges de la Verge del Roser i de Sant Antoni pintades toscament sobre mala fusta, es coneix que l’artista que les va fer no havia traspassat els rudiments del dibuix lineal. En el mateix menjador s’hi veuen dues caixes decorades amb profusió de relleus, uns mobles indispensables antigament a les masies.

Després de dinar i de conversar una estona, emprengueren el camí envers la cova dita de l’Avenc, retirada a una mitja hora. Pel camí em feu notar el propietari de la masia el ressò que se sentia picant amb el peu sobhre la roca a certs llocs , la qual cosa demostrava l’existència de grans coves sota la crosta que travessàvem. El mateix devia ser l’Avenc abans d’ensorrar-se el que actualment és l’entrada que està a peu pla i tenint només uns quants metres d’amplada passaria desapercebuda per tothom , tot i tenir-hi el camí al costat que va a l’Ordal. Es baixa a la cova per una rampa feta amb les terres arrossegades a l’interior per les pluges. L’aspecte que ofereix l’Avenc a primera vista és fantàstic recordant allò de“ Lasciate ogni speranza voi ch’entrate “. En el sostre hi brillen petites estalactites formades per la descomposició del carbonat de calç. A principis d’aquest segle la cova era molt més profunda que a l’actualitat, però va quedar interceptada amb un despreniment de roques , però segons diuen encara hi ha comunicació interior ja queja que havent furonat els caus on s’amaguen els conills, les fures han aparegut prop del riu Anoia. Per on hi han anat ?Per l’interior o per l’exterior ? . Em sembla que per l’interior ja que per l’exterior és gairebé inadmissible .

L’existència de l’Avenc ja consta en documents dels segles XIV i XV, essent durant molts anys hostatge de lladres, i ho crec del tot ja que a més d’estar situar prop del camí ral,és un lloc avui amagat i abans il·localitzable gràcies a l’espessor del bosc. Asseguts a l’entrada ja que a l’interior la temperatura era massa baixa, vàrem fer un cigarret mentre sosteníem una animada conversa sobre com pogué formar-sela cavitat que teníem al davant. Les coves o bé es van formar quan la terra era encara un líquid molt viscós que en certs punts s’inflà amb els vapors interiors, o bé per medi d’ensorraments. L’Avenc, segons em sembla,ha estat format pel darrer, és a dir, per ensorraments interiors.

Unes dotzenes de passes més enllà hi ha un forat en forma de pou on anys enrera hi trobaren una màquina de fer monedes falses. Ningú no sap fins on arriba en profunditat.

El sol se’n anava a la posta quan tornarem cap a la masia passant sempre entre l’espès bosc de pins i recollint de pas alguns exemplars morts de cargols terrestres ( Helix ) que avui han desaparegut de la nostre comarca a causa de la pèrdua de la riquesa forestal de quina falta avui ens queixem al trobar les conseqüències. ¡ Què boniques devien ser aquestes contrades cobertes d’alzines i roures ! La vegetació era exuberant, gràcies a la munió de fonts que de per tot arreu brollaven. Hi havia infinitat d’ocells i insectes que avui han emigrat o bé han mort com els Helix que ja he citat. Es troben no obstant a les muntanyes de can Ros una gran munió de cigales ( Cicada plebeja ) , de llagostes ( Acridiumitalicum ) , de grills ( Grillus domesticus ) i també el ( campestris ) i el grill real o ( Gryllo – talpa vulgaris ). Hi ha tambéla Mantis religiosa, la Forfícula auricularia , la Libellula virgo, la Scolopendra morsicans ( cent peus ) la Formica rufa i sobre tot escorpins blancs ( Scorpio europaeus ) i els negres ( Scorpio occitanus ) . En una pedra vaig observar un niu d’aranya fet amb terra, probablementde la espècie Mygale caementeria i en els fils col.locarts entre dos arbres la Mygale valenciana. Entre les papallones que revoltejaven vaig veure l’hermosa Papilio machäon , i sobretot la que és més abundant en aquest país, la Papilio Pieris .

De la família dels véspids vaig veure la Bombus terrestris, la Apis melifica i una nombrosa varietat de vespes que de moment no vaig reconèixer i que per no tenir-ne exemplars no he pogut classificar després.

Entre els ocells abunden el Passer domesticus ( pardal ),l’Alauda cristata ( la cogullada ) , al Chelidon urbica ( oreneta ) , la Pica caudata ( garsa ) i d’altres que ara no recordo. Abunda també el Bubo maximus ( l’òliva ) i a la masia vaig veure alguns exemplars de la Numida meleagris ( gallina guinea ).

Com pot veure’s la fauna és encara abundant, de la flora, tot i ser-ho molt més no en puc dir res ja que no vaig recollir ni un sol exemplar per tal de classificar-lo.

A les set estàvem ja de tornada a la masiaper a sopar i després emprenguérem la marxa cap a Sant Sadurní, quan el sol , en mig dels núvols que l’embolcallaven s’amagava per l’Occident.

Érem encara davant de Subirats quan ressonà per aquelles valls la veu de la campana que lloant Maria ens deia “ Reseu, reseu “,i nosaltres obeint la veu de Déu, tot caminant i amb les gorres tretes, resarem l’Àngelus i que enmig del silenci que en la natura regnava i acompanyant pel llunyà ressò de la campana pujava al cel com una sua flaire d’incens per tornar a caure després en forma de rosada sobre els nostres cors i revivar així les seves fulles marcides per l’abrasador sol de les passions rastreres.

A les nou arribarem per fi a Sant Sadurní donant per acabada l’excursió que m’ha mogut a escriure aquestes lleugeres consideracions que un altre dia explanaré, si Deu vol, principalment en el punt relatiu a la constitució geològica de les muntanyes de can Ros.

I ara només resta donar les meves expressions, gràcies a la distingida família Mir per haver-me fet gaudir amb aquesta excursió, d’un dia feliç, que a més ha resultat molt instructiu “.

II.Sermó de Carnestoltes( 1906 )

Fa uns mesos, amb motiu de l’enderrocament de l’immoble del Raval de Sant Sadurní, s’ha localitzat el text manuscrit i inèdit , d’autor desconegut,del Sermó de Carnestoltes que es va llegir al Casino Aliança Fraternitat de Sant Sadurní,pel Carnaval de l’any 1906. Copiat literalment, diu així:

“ Volguts súbdits d’aquest poble / si escolteu amb atenció / podreu sentir lo sermó / del Rey mes gran i mes noble/ De aquest rei que al vení aquí / demostra tenir bon nas / puig ensenya pas a pas / tot lo de Sant Sadurní / Y que ha mort desesperat / sens consol y amb aflicció / per la falsificació / del que va dir l’any passat /Ell va diram molta sombra :/ sols lo que es pugui gasteu / y per qui hi ha algú qui treu / mes al sol del que te al hombra .

Y aixó al subdits ‘ns te ofesos / ja que amb aquest procedí / diran que Sant Sadurní / es criadero d’inglesos / Mireu lo que va passar / á un Centre d’aquí a la vora / que a uns músichs vinguts de fora / no varen pogué paga /Sort que per treure’ls d’apuros / surtí una bona persona / que feu una accio molt bona / deixant un grapat de duros /Y aquestos volen parlá / dels que no son d’ells,am mengua / y es que tenen massa llengua / y no fan mes que garlá/ Hasta parlan de la traba / que si li haurán ensenyat / y aixó porta mol callat / si senyors, escrit estaba.

Per que ‘l varen bateijá / ara diuhen que ‘l noi creix; / y no’s recordan, n’hi ha un feix ! / de que ells el varen cremá / Ja poden tirá brabatas / que no’ns fareu tornar enrera y el brill de nostra bandera/ vos fará aná a menjá ratas /Ja poden di que á pessichs / es proposen fe’ns pati / aixo noys es bo per di / pro no ens dona neguits / Y tingueu molta cautela / en na á testaments desfé / per que aixo es de mes malfé / que del most ferne mistela /Y ara aixo ya vull deixá / perque tinch ganas de di / un cas que molt prop de aqui / no fa gaire va passá.

En Carnestoltes m’ha dit / que va trobarlo mol lleig /aquell bum bum y mareig / que habia aqui sucsehit / en una casa d’eix poble / y cregueu que tot aixó / ho va trobá aquell senyó / mol poch serio y mol poch noble / M’ ha dit que a la fira, amb aire / de gent gran y adinerada /pretenent fer gran entrada / volian tení un Musclaire / Pro tots aquells concurrents / varen quedar desmayats / al sapiguer que á aquells gats / los faltaba amaniments:/ Figureus quina requesta /tota aquella gent babau / al saber que pel cacau / varen aigualí la festa.

El na a fe musclos vol manya / per que si no sols passá /que musclos nos pot trobá / y es troba alguna castanya / Y castanyas de pé i ela / ells van ensenyá el camí / y el publich vingué a n’aquí / per a veure la zarzuela / Y despues de tanta trama / am prou feyna y gran neguit / despres de fe tan brugit / representaren un drama /Un drama de bó de bó / puig com ja teniu entes / amb els musichs forastés / van acabar lo pinyó / Volien, com gent formal, / fe una festa de ciutat / y surtí del disbarat / una olla fenomenal.

Una olla am bianda poca / y am mols musclos sense peix / vaya fou tan gran lo feix / que encara ‘ls torna á la boca / Proposo que en eix testament / ja que eixas cosas no bull / que s’els hi tregui l’orgull / y s’ells dongui enteniment / Y aixis tindrán ben entés / que es cosa que mol mareija/ que sols per la mala enveija / es lleig critica als demés / Que procurin cuidarse d’ells / que nosaltres nem com sá / y si ens volen avantsá / pot ser que si tornin vells.

Aqui no es fa res tronat / y representen zarzueles / y encara que faltin pelas / las paga la Societat / Aqui estem emancipats /tot es nostre y no’s deu ré / y ells del senyó cafeté /no son més que rellogats / Y que aqui no hi ha ningú / que sia un estrafolari / que culpin a l’empresari... / á naltres no ‘ens fa ni fu / S’entretenen fen la truja / diuen mal del embalat / y al capdevall tot plegat / sols critican a la pluja /¿ No es vritat que son ximplets ? / ¡ Ves la pluja qui l’atura ! / Que vaijin á certa altura / á explicarho als angelets.

Y fins hasta la claró / de nostres llums los engolfa / y tractan de posá en solfa / nostre gran instalació / Naltres dem un vot de gracias / al industrial d’aqui / que treballant á desdí / feu un invent am tal gracias / Aqui el llum es clá y no oscila / aqui de fum no en fa pas / y élls ne surten amb un nas / que us dich que fan bona fila / Alló si que dona febre / el veure que en aquellsaló / quedan amb un mucadó / tot farsit y brut de negre .

Aqui tot es alegria / sent y no sent Carnaval / allá sembla un hospital / que tinguin tots l’agonia / Van volgué fe una passada / Y perque un xic fos lluida / tingueren, sembla mentida / de ferhi aná gent llogada / Y per sortí del apuro, tan si eren socis com no / perque resultés alló / els pagaben café y puro / Alló fou passada muda / passada donant la cera / que de tan passada qu’eras / va resultar corrumpuda / Valdria mes que’s cuidesin / de prepará arribos bons / y arreplegá turrons / perque altres no se’ls mengessin /Estaban entusiasmats / per a fer bona arribada / mes va ser una pastarada / menjada per quatre gats.

Per xo el Rey que amb tot fa basa / al veure aquells tabalots /digué, adesiau xicots / y enguany á mudat de casa / Ja podeu estar contents / pero habeu de confessá / que no podeu res prová / per que os faltan elements / No penseu amb balls de máscaras / puig al somiá qu’es un fet / tan sols bebeu a galet / las noyas no están per cáscaras.

Y ara nois no puc mes / tingueu am valtres confiança / y cregueu que l’Alianza / es lo milló y que val més / Continueu la vostra trama / que hasta á fora estan ufans / de los nostres Escolans /ja que per tot tenen fama /Deixeu que l’enveija hi sia / a n’el cort dels enemichs / y no os donga aixó fatichs / aneu fent la vostra via / Que á n’el mon sabut es já / que per fer mal molts fan pinya:/ ¡ Si l’enveija es tornés tinya / quants veuriem á gratá !Si subdits no hi dongueu voltas / tot lo que os he dit aqui / ho va escriure ants de morí / lo gran rey en Carnestoltes / Per lo tan aqui don fi / lo que diu lo testament / tingueu d’ell agrahiment / hasta que torni a veni.

( Al marge de la sintaxis i l’ortografia -és un text popular de 1906 escrit tal i com es pronuncia- la lletra de la cantarella del sermó de Carnestoltes no és altra que la picabaralla amistosa entre el popular Casino Aliança Fraternitat , al Raval, i el més elitista Casino Sadurninense ,rellogat en un cafè de la plaça de l’ Ajuntament. Ni l’un ni l’altre disposaven encara dels edificis socials propis que inaugurarien,respectivament , l’Ateneu el 1908 i el Centre el 1912 . També hi ha al·lusions a esdeveniments relacionats amb ambdues societats,impossibles d’entendre un segle després i paraules en desús com garlar, pastarada i estrafolari , i expressions molt riques com“ de bò de bò “ i“ algú que treu més al sol que el que té a l’ombra “.)

III. Petició dels veïns de Sant Joan de Subirats per integrar-se al municipi de Sant Sadurní d’Anoia (1933)

“Los abajo firmantes, todos ellos vecinos de la barriada de Sant Joan de Subirats, del término municipal de Subirats, acuden ante el Honorable ciudadano Alcalde del Municipio de Sant Sadurní d’Anoia con el fin de exponerle la general y unánime voluntad de todos los susodichos vecinos de agregarse, con el caserío y las tierras que estos ocupen, al término municipal de Sant Sadurní d’Anoia y, por tanto, quedar segregados del término municipal de Subirats, al cual pertenecen actualmente.

Esta demanda que formulamos ante usted es voluntad, también, de todos los suscritos que sea presentada y leída ante el honorable Consistorio que tan dignamente preside, para que se digne otorgarle su aprobación y, en consecuencia, admitir la agregación de la parte del término del municipio de Subirats que se describe en este mismo escrito, según los planos que se acompañan y, a la vez, poder ser admitidos como vecinos de su digna municipalidad.

Al objeto, pero, que nuestra demanda sea entendida en los términos justos con que todos la formulamos, hemos creído conveniente darle el soporte de los razonamientos que seguidamente se indicarán y precederla de una consideración histórica con el fin de alejar la falsa interpretación que podría dársele, de obedecer la falsa interpretación que podría dársele, de obedecer a móviles de ligera inconstancia o bien a raquíticas y huidizas rivalidades de barriada, que jamás hemos sentido.

CONSIDERACIÓN HISTÓRICA

Con el nombre de “Universidad del término y Castillo de Subirats” fueron reunidas bajo una sola jurisdicción señorial, desde los orígenes de la edad medieval, todas las tierras que hoy formamos los poblados de La Vern, Ordal, Sant Pau d’Ordal, Monistrol de Noia y el Municipio de Sant Sadurní d’Anoia.

[...] donde figura el término de Subirats con 174 fuegos que corresponden a una media de 870 personas. Debe, también, tener presente que la extensión territorial de aquella vieja jurisdicción se extendía a 10.000 hectáreas de terreno, de las cuales actualmente sólo se conservan 7.000.

La escasa población con que contaba un territorio tan extenso y conocidas como son las circunstancias históricas en que vivían los pueblos de la edad media, constatamos el hecho que la Universidad de Subirats, al compás del ritmo general de la época, no tenía otras preocupaciones que las de defensa en las incursiones que eran frecuentes.

En cuanto a la Historia, pero, da el giro en la Edad moderna y Catalunya, siguiendo la corriente de un progreso material y económico que la fortalece, vio crecer las pequeñas villas y lugares, convirtiéndose en fuertes núcleos de población, estas se organizaron por primera vez bajo el tipo del Municipio moderno, inaugurado en toda España bajo las directrices forjadas por los legisladores de las Cortes de Cádiz. Fue entonces que los pueblos tuvieron que ceñirse a una nueva estructura administrativa que no habían conocido nunca y fueron arrinconadas por arcaicas e inservibles las viejas jurisdicciones señoriales que no respondían a las nuevas necesidades.

Pero algunas de aquellas viejas jurisdicciones sobrevivieron con el nombre de Municipios, sin responder a ninguna necesidad presente. Tal vez los legisladores las mantuvieron con la esperanza de que el peso de la fuerte tradición histórica que arrastraban algunas comarcas, sería suficiente para hacerlas entrar en la corriente del progreso moderno.

Muchas de aquellas no tuvieron éxito en esta noble ambición. Tal es el caso del municipio de Subirats, el cual no solamente no ha conservado su antiguo esplendor histórico, sino que ha disminuido considerablemente, incluso en el orden económico y administrativo.

Pone de manifiesto de una manera incuestionable esta afirmación la total despoblación del primitivo núcleo de Subirats alrededor del castillo. Lo que ha hecho necesario a pesar de conservar el nombre de municipio de Subirats, establecer su capitalidad en la barriada de Sant Pau d’Ordal, la más numerosa que existe en el término.

Estas barriadas, algunas de las cuales han crecido considerablemente, se encuentran hoy desplazadas de la citada capitalidad municipal y a la vez imposibilitadas de concentrarse administrativamente en 10 que fue Castillo de Subirats, par haber desaparecido el pequeño núcleo de vecinos que había en otro tiempo.

Ultra la agregación al término del Municipio de Sant Sadurní d'Anoia que los abajo firmantes solicitan de la parte del término de Subirats, creemos oportuno de apuntar la idea de la conveniencia de reformar totalmente la división administrativa local del término y Municipio de Subirats, haciendo las alteraciones del término que fuesen necesarias con el fin de dar a cada barrio la municipalidad que mejor le corresponda.

Descripción de la parte del término de Subirats, la agregación de la cual al municipio de Sant Sadurní d'Anoia, se solicita.

La parte del término de Subirats que se solicita agregar al Municipio de Sant Sadurní d'Anoia es la comprendida en el plano adjunto, señalado con el núm. 1. Al Norte confronta con tierras de los términos de SantSadurní y Gelida; al Sud, con otras tierras de Subirats; al Este, con las de Gelida, y al Oeste, con las de Sant Sadurní.

Está atravesada de Este a Oeste par el ferrocarril de Barcelona y Picamoixons y no existe ninguna estación ni apeadero en todo el trayecto de la parte del término a que aludimos; la estación más próxima y más accesible para toda la barriada es la de Sant Sadurní d'Anoia. También la atraviesa en la misma dirección el río Anoia, el cual en el citado trayecto no tiene ningún puente y los habitantes de la parte baja de la barriada quedan incomunicados del resto del término de Subirats y de su Municipio. El único puente sobre el río es el de Sant Sadurní d'Anoia dentro de la misma Vila. Finalmente, existe todavía la carretera de Gelida a Sant Sadurní. El terreno comprendido dentro del polígono de la parte del término, la agregación de la cual se solicita al Municipio de Sant Sadurní, y se encuentran enclavados, a un lado y otro del río, los Caseríos siguientes:

casas habitadas

Sant Joan o Torre Ramona 14

Casa Blanca 8

Molí de la Coloma 2

Casa Novas 1

Altra Casa 1

Carrer Vermell 8

Maset d'en Ros 1

Cal Senyoret 1

Can Carbó 2

Pas de Piles 6

La Foradada1

Can Garriga 1

Sant Isidre 4

Can Bosch 9

Fàbrica 1

Can Ferrer 2

Maset 1

Molí Vell 1

Fàbrica Guineu 1

Total 63

Fundamentos legales y razones económicas en los cuales apoyamos nuestra petición.

1. Voluntad unánime de la barriada

Nuestra petición viene fundamentada en el derecho incuestionable que dimana de la voluntad unánime de todos los vecinos de la barriada. Esta voluntad viene expresamente consignada en las firmas puestas al pie de este escrito, el cual ha sido previamente leído a todos los firmantes. Tales firmas tienen la expresión de un plebiscito, la fuerza del cual debe ser ponderada debidamente con todo el conjunto de las otras raones que exponemos a continuación.

2. Elemento personal y real

En el punto concreto de nuestra petición objeto de este escrito concurren los dos elementos, personal y real, igualmente indispensables para toda base de Municipio. El elemento personal está representado por los vecinos domiciliados con casa abierta en la barriada que actualmente forma parte del término y Municipio de Subirats. El elemento real es la parte del término del Municipio de Subirats que pretendemos segregar y agregar al Municipio de Sant Sadurní d'Anoia.

3. Vecindad

Los abajo firmantes somos todos vecinos del Municipio de Subirats con casa abierta en la parte de término del citado municipio objeto de este escrito, la condición jurídica del cual viene constatada por la certificación librada al pie de este escrito por el Secretario Municipal del Ayuntamiento de Subirats.

4. Unidad de convivencia

Los caseríos dispersos en esta parte de término y los habitantes de estos caseríos forman un núcleo con todas las características propias de una barriada en la que existe una muy destacada unidad económica, comercial y municipal. Esta unidad de convivencia se manifiesta por las dos razones esenciales que la determina. La primera razón es el hecho positivo de la citada convivencia que se transluce en todas las manifestaciones de la vida de esta barriada, y la voluntad unánime de los vecinos en constatarla; la carretera de Gelida a Sant Sadurní pone en comunicación a los habitantes de los caseríos dispersos y los caminos que forman las vertientes completan la red de comunicaciones que estimulan el conjunto de vida de la barriada. Esta unidad de vida viene todavía constatada por el hecho de poseer Parroquia eclesiástica, casi exclusiva del caserío de la barriada.

La segunda razón es el alejamiento forzado de todo otro núcleo municipal que no sea el de Sant Sadurní d'Anoia. Por un lado, existe el río Anoia que atraviesa la barriada sin que exista nungun puente de enlace. Por otro, encima de la carretera está la riera Lavernó que acaba de dificultar el acercamiento a la capitalidad municipal, a Sant Pau d'Ordal. Los planos señalados con los números 2 y 3, demuestran muy gráficamente las dificultades, y a veces las imposibilidades, que tienen los vecinos de esta barriada para acercarse a la capitalidad municipal.

5. Proximidad con Sant Sadurní d'Anoia

El trozo de término que solicitamos que sea agregado al término y Municipio de Sant Sadurní d'Anoia, no solamente confronta con el término municipal de este último Municipio, sino que sus habitantes deben pasar forzosamente por la Vila de Sant Sadurní d'Anoia para llegar a Sant Pau d'Ordal, donde radica el Municipio de Subirats.

Todo ello hace que la relación constante de los vecinos de la barriada de Sant Joan de Subirats con la Vila de Sant Sadurní d'Anoia sea un hecho incuestionable que se pone de manifiesto no solamente durante los días de mercado, sino también en toda otra manifestaci6n de la vida cotidiana y, par tanto, los abajo firmantes nos dirigimos respetuosamente a la Corporaci6n Municipal de Sant Sadurní d'Anoia, por medio de su honorable Alcalde, para que quiera estudiar atentamente nuestra demanda que, además de ser del todo justa, es a la vez una necesidad urgente para la vida y el desarrollo de los intereses morales y materiales de la citada barriada.

Sant Joan de Subirats, veinticinco de agosto de mil novecientos trenta y tres.”

Josep Ros i Romeu, Magí Parera i Parera, Antoni Llopart, Josep Gual i Matas, Amadeu Rovira i Rigol, Joan Gavaldà, Antoni Parera i Torrents, Engràcia Parera i Parera, Pere Parera i Martí, Carme Parera i Casanovas, Llorenç Castellví, Teresa Martí i Duran, Jaume Parera i Domènech, Concepció Clos i Vallès, Pere Bages i Romeu, Dolors Bosch i Durbán, Pere Roqueta, Maria Herrero i Roqueta, Joan Sogas i Torelló, Maria Poch i Tort, Maria Lahosa i Fulcó, Àngela Calix i Ollé, Jaume Montserrat i Calix, Catarina Durán, Joan Pedragosa i Torelló, Teresa Sala i Vidal, Josep Vilaneo i Bladé, Baldesca Farnós i Borràs, Vicenç Sogas i Sabaté, Teresa Benaiges, Pere Carbó i Parellada, Soledat Sogas i Torelló, Pere Carbó i Santacana, Joaquima Durbán i Morera, Daniel Rigol i Güell, Josepa Parera i Borrell, Antoni Castellví i Sabaté, Maria Castellví i Parera, Josep Gili i Puig, Irene Badell i Costa, Maria Gili i Badell, Dolors Ferré, Pere Gual i Carafí, Josep Gabaldà i Samper, Manuela Munclús, Pere Olesa i Serres, Josep Ros i Romeu, Lluís Duran i Guilera, Jacint Boix, Antoni Piñol, Joaquim Duran, Tere Àvila Avante, Maria Pascual i Mateu, Rosa Binaixa i Serres, Baptista Turo i Amposta, Eduard Torra i Escaramis, Maria Miquel i Munné, Carme Gabaldà, Rita Romeu i Carbó, Eulàlia Romeu i Romeu, Eusèbia Antolín i Albesa, Maria Pasies i Albesa, Àngel Gabaldà, Vicenç Cuadern i Semper, Joan Gabaldà, Josepa Albiol, Isabel Barberà, Júlia de C. de Bosch, Joan Bosch i Torrents, Maria Arbiol i Dilla, Florenci Belsa, Pilar Martín i Moliner, Justino Belsa Aparicio, Antoni Orpí i Gili, Pere Compte Gibert, Dolors Ventura, Nicolasa Durban, Miquel Solé, Rosa Panadés i Olivella, Miquel Solé i Armengol, Enric Esteve i Amat, Lluïsa Homs i Buxadera, Teresa Armengol i Pascual, Rossend Solé i Ribas, Carme Burgades i Casanelles, Josep Dulcet i Rovira, Dolors Gual, Onofre Carrion, Miquel Moya i Parés, Vicenç Martín Clemente, Pere Torres i Piñol, Francesca Carrió, Pere Torres i Gual, Maria Busquets i Piñol, Pere Mascaró i Rovira, Dolors Carbó i Altimiro, Antoni Gual i Carafí, Remei Llopart i Esteva, Felip Ollé, Amàlia Vallès i Vidal, Miquel Albiol, Rosa Matas i Alemany, Àngel Albiol i Serrat, Encarnació Bios i Vidal, Domènec Sabaté, Apolònia Serrat, Àngel Albiol i Serrat, Pere Ros i Carbó, Maria Romagosa, Andreu Ros i Carbó, Empar Ros, Paulí Llopart i Carbó, Joan Llopart i Pujol, Maria Pujol i Bas, Josep Solà i Ribas, Mercè Solé i Piñol, Pere Cusiné i Ribé, Lluís Ràfols i Vendrell, Eulàlia Bosch i Durbán, Joan Vendrell i Guilera, Ramon Bujons i Catasús, Teresa Rovira i Rigol, Dolors Catasús i Canals, Agustí Rovira i Notó, Teresa Solé i Casanellas, Joan Manchon i López, Filomena Olivé i Miret, Ramon Badell i Costa, Ramon Bosch, Júlia Bosch, Montserrat Bosch i Casanovas, Adelina Arcas i Díaz, Jaume-Amadeu Rovira i Rigol, Margarita Campomar de Gol, Josep Rosell, Emili Gol, G. de Valicourt, Mª Amor Gost de Gol, Ob. de Valicourt, P. de Ballester de Valicourt, Pere Torres, Manuel Bardina, Lluís Vilarnau, Pilar Ballester de Valicourt, Josep de Fortuny, G. de Gol, Mateu Trapa, Elvira Carbó, Rosa Tarafa, Josep Bujon, Josep Carbó, Ramon Solé, Antoni Catasús, Vicenç Romagosa, Rosa Ros, Encarnació Ros, Jaume Catasús, Mercè Margarit, Josep Llopart, Àngela Llopart, Feliu Gual, Mercè Ros, Salvador Solé, Antònia Isart, Josep Bosch i Ventura, Teresa Torres, Maria Cartró, Pau Bujons, Emília Bujons, Basilisa Surià .

Manuel RICH I CASANOVAS, Secretario del Ayuntamiento de Sant Sadurní d'Anoia,

CERTIFICOque en el libro de actas de las sesiones municipales, en la sesión celebrada el día veintinueve de marzo del corriente año, entre otros existe el siguiente acuerdo:

“Se da cuenta del dictamen de la Comisión de Gobernación en el cual por los vecinos de Sant Joan de Subirats se solicita la agregación a nuestro municipio, el cual dictamen, que fue aprobado por unanimidad, dice así: ‘Vistas las peticiones de agregación a nuestro municipio de los vecinos de Sant Joan de Subirats, firmadas por la casi totalidad de los mencionados vecinos y percatados de las consideraciones que en sus escritos de solicitud expresan; CONSIDERANDO que este Ayuntamiento debe aceptar y agradecer el deseo de los indicados vecinos de pertenecer con tierras y caseríos al padrón de vecinos de nuestro municipio; CONSIDERANDO que la Ley Municipal Catalana, en su artículo cinco, prevé este caso y faculta y autoriza a los Ayuntamientos para aceptar estas agregaciones, las características de los cuales se ajusten a los contenidos del citado artículo. Es por ello que, previo el informe que deberá ser solicitado a los municipios a los cuales afecte la segregación de las citada vecindades, esta Comisión somete a la Corporación Municipal la aceptación de estas agregaciones y solicita que se comunique a los interesados a fin de poder iniciar seguidamente las gestiones oficiales’.”

Y para que conste, libro el presente certificado con el visto bueno del señor Alcalde, en Sant Sadurní d'Anoia, el veintiocho de junio de mil novecientos treinta y cuatro “.

IV. Poema i crònica de l’escriptor vendrellenc Josep Rius i Morgades, empresonat després de la guerra civil a la Model de Barcelona, el qual va ser destinat el 1943 a treballs forçats a Sant Sadurní per a reconstruir un pont dinamitat per l’exèrcit republicà en retirada, així com una gran claveguera. (1977)

Sant Sadurní d’Anoia

Una vila de l’Alt Penedès que sabé ésser hospitalària

 Poema

 Jo era presoner,/ al qual tot mancava,/els meus oncles, l’alè/ que m’encoratjava./ Botins i can Fabet,/els veia Sant Sadurní,/ portant un cistellet,/amb la teca i el vi./ El cistell era gran,/omplert fins al bell cim,/del rebost, bo i triant,/ del pernil fins al raïm./ La garrafa del vi,/plena era de festa,/feliç, jo els veia venir,/des de la finestra./ Tenia els peus lligats,/feixuc sentia mon cor,/mos oncles arribats,/tot prenia gai color./ Nostàlgia familiar,/ prompte de mi fugia,/quan podia visitar,/ uns moments, la masia./ La llar de can Fabet,/ joia era de mon cor,/a taula satisfet,/hi tenia llocd’honor./ També sempre recordaré,/ l’amistat d’aquell cabaler/ natural de can Batista, / cada festa trobava plaer/ oferint unes garlandes/ invent d’un pagès llaminer./

Crònica

Corria l’any 1943, i l’Administració cregué “factible” i “ econòmic a l’erari públic” de destinar els penats que emplenaven les presons de l’estat a treballar com a peons i paletes en la construcció de ponts, carreteres, pantans, etcètera, no tenint en compte la seva professió anterior; i així treballàrem a pic i pala tant els que sabien fer-los anar com els professors de música, en lletres, escrivents, oficinistes, etc. ; una veritable igualtat en l’infortuni, un xic agreujada els primers diesi setmanes per la feixugesa del treball i encara més de l’aprenentatge. Malgrat aquestes primeres dificultats, engruixides per la poca qualitat en el menjar, molts des destacaments de Catalunya foren compensats per un tracte humaníssimentre la població civil, que fins i tot, civilitzava a poc a poc els guardians.

Una trentena de presos de la Model de Barcelona, fórem destinats, per aquest “ curiós?” sistema al Destacament de Sant Sadurní d’Anoia, per a continuar la reconstrucció del pont sobre l’Avernó en la carretera que va de la capital del xampany català a Gelida i Martorell.

[ Es refereix al pont que hi ha encara en aquest indret de cal Font, just a continuació de la plantade tractament de les aigües residuals de Sant Sadurní. La fotografia que es reprodueix correspon exactament a aquest episodi]. També fórem utilitzats per la construcció d’una claveguera principal que , a més, servia per a conduir les aigües del torrent que travessava la vila i traslladar-les a nivell de llit modest del riu Avernó, l’últim afluent de l’Anoia, a menys de dos quilòmetres del seu humil aiguabarreig. [ La claveguera en qüestió travessa soterradal’actual Plaça del Pont Romà , la quales va configurarsobre el traçat de la claveguera. El torrent al·ludit és l’ancestral Torrentde la Canaleta que seguia el curs de l’actual Rambla de la Generalitat].

Malgrat la nul·la simpatia d’un treball que ens fou imposat no per altra causa veritable, sinó per haver perdut la guerra civil, realitzàrem la tasca constructiva en un ambient que la població total de la vila de Sant Sadurní convertí en agradable pel tracte amistós i deferent que sempre tingué amb els presoners que els construíem el pont i la claveguera. Aquesta última facilità la construcció d’una gran plaça i la constitució d’un barri nou. Per cert que durant el temps de la seva construcció s’esdevingué un hivern amb molta neu i plujós en desmesura. Fou tanta l’aigua caiguda a Sant Sadurní i els seus voltants que els trens estigueren més de vuit dies sense poder circular, i quan ho feren havien de fer transbord des de Gelida els de Barcelona i des de Vilafranca els que venien de Tarragona. La carretera, a dos-cents metres del pont de l’Avernó en direcció a Gelida, quedà tallada com si fos un pastís; un tros, el ferm quedà a nivell de la carretera; l’altre quedà a dos o tres metres de desnivell, esllavissat cercant el fons de l’Avernó, en direcció a l’aiguabarreig. Les terres d’aquells contorns, argiloses,acostumen a donar aquests trencacaps, però llavors fou cosa extraordinària.

Recordo que quan treballàvem a gran fondària, per buscar el nivell de la claveguera a cel obert, amb una inclinació molt pronunciada, el que això escriu, preveient el perill dels esllavissaments que per tres vegades es produïren, per sort sense conseqüències, que d’haver estat nosaltres creients hauríem dit amb tota propietat o quasi, miraculosos. No obstant això, els que tenien més perill, joves valents i agosarats, no ho acceptaren mai, que un vigilés la terra. Amb tot, quanquedà la claveguera enrunada del tot per la caiguda de dos trossos, tubsde l’anteriorpetita claveguerai les terres que les sostenien, poguéremcridat a temps, salvant dues vides dels nostres.

En aquells dies, al costat de la carretera, davant del sot en què nosaltres construíem la gran claveguera, hi havia tres cases del poble, juntes, i al seu darrera, a un desnivell de quatre o cinc metres d’altura, la terra d’una vinya.

Les cases estaven construïdes a uns metres, vuit?, suficients per un petit pati o corral. Doncs bé. A la matinada que ens posàrem a la feina, poguérem ajudar a una de les famílies que vivien a la casa situada més a prop de la vila, a desallotjar quasi tots els mobles de la casa; des de llits a calaixeres, armaris, etc., etc., mentrestant el propietari que devia viure sol, desesperat, sols tenir esma per a mirar la casa que s’enrunava i treure’s la gorra del cap, ajupint-la amb la mà plana i maquinalment, tornar-se-la a posar, i així no una vegada sinó cent i més. Durant els treballs que férem els presos per salvar el mobiliari, ell fou un espectador de fang.

Què havia succeït? Doncs que la terra argilosa de dalt de la vinya, amb tanta neu i aigua caiguda, s’havia convertit en fang i buscava com fa l’aigua, el seu nivell, trossejant les parets i els envans de la casa com si fossin de paper. Fou un salvament perillós, però total, davant la figura trastocada d’un home que res no podia fer per a salvar la seva llar. Fou nostra notabilíssima correspondència, a la simpatia dels sansadurninencs vers els presos constructors.

També recordem com totes les cases que fabricaven xampany a la vila, quan venia alguna festa important, ens obsequiaven amb botelles del preuat vi, que nosaltres compartíem amb els familiars que ens visitaven. Això no obsta, per constatar com la casa més important de la indústria xampanyera, sempre havia desairat els nostres almoiners, dos nois de bon tracte i presència, amb l’excusa, un xic murriesca , que era una societat i no estaven facultats per a fer donatius, encara que fos als constructors, menys que mal pagats, del pont i de la claveguera.

Això fou comentat moltes vegades, entre nosaltres, i heus ací que el destí ens vingué, també, a fer justícia. Resultat de les pluges que tants estralls feren a Sant Sadurní, quan s’esfondrà la casa d’aquell pagès , la carretera que passava pel davant fins la plaça, quedaren plenes de fang. Per allí passà, o provà de passar, el cotxe del senyor gerent de l’empresa, i , clar, quedà enllotat fins més amunt de les rodes. Sense esperar que demanessin ajuda, els més forts i joves entre nosaltres, agafarem el gran cotxe, i com si fos de palla, el transportaren a lloc sec. Aquell bon home no sabia com agrair tanta diligència. Recordo que vaig dir al company Querol de Terrasa, que feia d’escrivent que remarqués com les cases de xampany ens oferien l’alegria d’aquell fastuós producte del raïm. Aquesta vegada fou acceptat el suggeriment. Tres caixes d’Extra ens foren distribuïdes.

Teníem tracte de favor per entrar en el cine. Pagàvem la meitat de preu que els soldats. Una vegada férem una festa i celebràrem un partit de futbol entre els components del pont i de la claveguera, i hom ens facilità el camp i les pilotes. En la primera part, recordo que vaig córrer molt i que sempre tenia la pilota al costat, sense efectivitat. A la segona part ja no podia fer una passa.

Tots teníem amics del poble i de la comarca. Personalment, a més dels meus oncles, que eren dels termes de Subiratsi de Santa Fe, un jove de can Batista, que portava cada setmana un requisita un tal Dolç de Gelida, en trobar-se que l’havien traslladat a la Model -a petició pròpia- em dedicà ja a mi la seva simpàtica visita i la seva ofrena voluntària de postres.

També fou un fet simpàtic, remarcat per tots nosaltres, la salutació ben franca i amical, a tots els presos treballadors, per part de dues formoses filles de la casa gran, que passaven amb una tartana molt sovint. En aquells moments de màxima duresa de fets i tracte de la dictadura franquista, era talment emulsiu i reconfortant, el somriure de dues estrelles, senzilles, sense pretensions, a uns pobres marginats.

Poc abans de la Fira o de la Festa Major de Sant Sadurníde l’any 1944, i per por a la repercussió de la lluita del “maquis” a la frontera, fórem traslladats altra vegada a la Model de Barcelona.

El comportament liberal del poble de Sant Sadurní, sempre més +ens servirà d’estímul, per la seva bondat i companyonia.

El Vendrell, 18 de maig de 1977.