La crònica d’un èxit col.lectiu
Els millors 25 anys de la història de Sant Sadurní d’Anoia
(Aquest text s’ha escrit pensant que es publicaria com un dels tres pròlegs del llibre commemoratiu dels 25 anys de democràcia municipal a Sant Sadurní que estava previst, i compromès, que editaria l’Ajuntament per Sant Jordi de 2004, amb motiu d’aquesta efemèride. Els altres dos haurien correspost, tal i com es va convenir, a l’exalcalde Marcel Gabarró i Pallarès i a l’alcalde actual, Joan Amat i Solé. Malauradament, la publicació no s’ha materialitzat, i passat un temps prudencial i vist que tampoc es publicarà per Sant Jordi de 2005, l’autor del text que segueix ha decidit difondre’l per internet per tal de deixar constància de la seva particular visió del que ha representat el primer quart de segle de democràcia municipal a Sant Sadurní d’Anoia. Vist i rellegit el que n’ha resultat, difícilment s’hauria pogut publicar, tant per la seva excessiva extensió com pel seu contingut, que podríem qualificar amb l’eufemisme que és políticament incorrecte. A aquestes alçades de la vida ja no cal anar amb embuts i per això l’autor no pensa canviar ni una coma i demana disculpes per endavant, i indulgència plena, als que es puguin molestar o ofendre per les seves reflexions. Tant de bo en tinguéssim mitja dotzena, de textos com aquest, i així es podrien contrastar les diverses opinions.)
Dedicat a aquells que un dia es van atrevir a mirar la cara oculta de Sant Sadurní per descobrir el poble real, i es van rebel·lar per intentar treure’l del seu endarreriment i encarrilar-lo cap al futur.
A aquells que a partir de 1979 van deixar de queixar-se i de resignar-se, van enarborar la bandera de la democràcia i es van comprometre autènticament donant la cara com a regidores, regidors i com a alcaldes, per aconseguir la utopia i per fer realitat els seus somnis: Joan Amat i Solé, Jaume Amigó i López, Josep Maria Barceló i Terrer, Josep Borrell i Solé, Agustí Casanovas i Ruiz, Paquita Cavallé i Mendoza, Mercè Cols i Catasús, Miquel Cuñat i Biosca, Salvador Domènech i Pujol, Àlvar Fernández i Tomé, Joan Font i Torelló, Joan Formosa i Estragués, Marcel Gabarró i Pallarès, Francesc Llopart i Puignau, Joan López i Jurado, Francesc Medall i Estruch, Carles Manceñido i Gutiérrez, Dolors Montserrat i Culleré, Dolors Montserrat i Montserrat, Joan Moreno i Vera, Sadurní Munné i Carbó, Sadurní Oliver i Solà, Teresa Oliver i Solà, Esther Parellada i Ruiz, Josep Enric Parera i Ros, Josep Parera i Jordan, Eva Plazas i Torné, Albert Prat i Pascual, Rosa Maria Prat i Balaguer, Pere Puignau i Forns, Albert Puyo i Torné, Joan Quintana i Brull, Josep Rafecas i Carbó, Lluís Ràfols i Bages, Isidor Rando I Felipe, Francesc Raventós i Pascual, Xavier Raventós i Raventós, Josep Maria Ribas i Ferrer, Joan Robles i Trujillo, Xavier Rodríguez i Sendra, Xavier Rojo i Sánchez, Antoni Romero i Bertolín, Delfí Rosell i Formosa, Maria Rosell i Medall, Jaume Sabaté i Llopart, Pere Vàrias i Gibert, Xavier Vidiella i Perramon i Pere Vilomara i Masip.
Dedicat també, amb emoció, a la regidora i als regidors que no han pogut celebrar amb nosaltres els primers 25 anys de l’ajuntament democràtic: Maria Barberan i Torrens, Antoni Amat i Raventós, Ventura Colado Sánchez, Daniel Forns i Torelló i Ramon Rigol i Ordi. En alguns casos, la mort els va arribar potser quan ja tocava, i en altres, malauradament, va fer massa aviat la seva feina. Siguin on siguin, segur que els plaurà que els recordem.
També als funcionaris, tècnics i treballadors que hi hagut a la Casa de la Vila des de 1979 fins avui i que hi han aportat el seu saber i el seu esforç.
El mèrit de tots ells ha consistit en el fet que van saber assumir les seves obligacions i les seves responsabilitats, aportant tot el que van poder d’ells mateixos per a les ciutadanes i els ciutadans de Sant Sadurní, i sabent que estaven afrontant el que calia en cada moment. Donant un pas darrere l’altre, amb tenacitat, servei i esforç personal, totes aquestes persones normals i discretes, lluny d’egos inflamats però despullats de l’anonimat, han assolit una autèntica proesa.
Dedicat, finalment, a totes les veïnes i veïns de Sant Sadurní que en aquest darrer quart de segle han protagonitzat l’etapa democràtica més fructífera de la història de la vila. A ells també els hauríem de demanar perdó si en alguns moments, potser més del comte, no hem estat a l’alçada de les exigències dels càrrecs municipals pel quals ens van votar.
Gener de 2005
Alcaldes i regidors del període 1979 - 2004 reunits amb motiu de la celebració dels primers 25 anys d'ajuntaments democràtics.
“La història de cada poble és simbòlica.
És a dir, que els esdeveniments històrics
fan al·lusió a una altra història amagada;
són la manifestació visible d’una realitat oculta.”
Octavio Paz, Posdata, 1970
I. Presentació
Des de la meva quàdruple i privilegiada circumstància d’haver nascut en el si de la família de cal Damià, arrelada des de sempre a Monistrol d’Anoia i lligada per càstig diví a les vinyes de rabassa del marquès (aquest és el caràcter personal que assenyalava Shakespeare quan parlava “d’una casa de poble i un nom”); d’haver viscut els millors anys i més de la meitat de la vida a Sant Sadurní; d’haver-me preocupat d’intentar entendre, interpretar i divulgar la història moderna i contemporània de la vila des de la meva etapa universitària i, per últim, d’haver estat alcalde i regidor del seu ajuntament durant divuit anys –la qual cosa m’ha convertit en testimoni qualificat d’aquesta època–, goso afirmar que el període que s’inicià el 1979, amb la conquesta dels ajuntaments democràtics després de la llarga dictadura franquista –i que ja ha superat feliçment més d’un quart de segle d’existència–, ha estat la millor etapa de la història municipal de Sant Sadurní.
M’adono que aquesta afirmació pot semblar grandiloqüent, i que tal vegada hi hagi qui pensi que tenim l’autoestima passada de rosca. Per això, i per tal d’evitar que se’ns pugui acusar de pretensiosos i de petulants, o de fer valoracions totalment interessades, també per fer front a la displicència, al desdeny i a les crítiques dels qui sistemàticament es neguen a acceptar l’evidència; per combatre l’oblit, i per ajudar als qui pateixen amnèsia o dismnèsia voluntària; i també, finalment, pels que no hi eren o bé no n’eren prou conscients, intentarem explicar què volem dir exactament quan es fa aquesta afirmació.
Començarem per ressaltar que ha estat en els darrers vint-i-cinc anys quan els ciutadans de Sant Sadurní, de Catalunya i d’Espanya han exercit amb més freqüència i amb més transcendència al seu dret al vot. Als referèndums per la nova Constitució (1978), per l’Estatut d’Autonomia (1979), i per l’entrada a l’OTAN (1986); cal afegir les set eleccions municipals des de 1979, les set convocatòries d’autonòmiques des de 1980, els vuit comicis generals des de 1977 amb l’elecció del Congrés i del Senat i les cinc eleccions al Parlament Europeu des de 1987. Ben comptat, i malgrat que en ocasions se n’han celebrat algunes simultàniament, en surten trenta, a raó de més d’una per any. Ah!, i sense oblidar el referèndum domèstic pel traçat del TGV, tan ben pensat quant a fórmula de participació i tan mal gestionat abans, durant i després de celebrar-lo, i sense oblidar tampoc, ja fora del termini dels 25 anys, el referèndum per la Constitució Europea convocat al febrer de 2005. Estem, per tant, davant d’un període democràtic intens i excepcional com no s’havia viscut mai.
Mai en tota la nostra història s’havia donat una etapa tan llarga i completa pel que fa a estabilitat democràtica. El segle XX havia viscut dues dictadures, la del general Primo de Rivera, entre 1923 i 1930, i la del general Franco, entre 1939 i 1977, que van durar un total de 45 anys. Gairebé la meitat del segle sota règims dictatorials, no democràtics! El breu període de la Segona República (1931-1939) seria el precedent democràtic a considerar, però tots sabem com va acabar: amb un cop militar que desencadenà una espantosa guerra civil i la infinita dictadura franquista.
Tampoc al segle XIX, amb la peculiaritat d’un model de sufragi ni universal ni plenament democràtic, trobem un període tan continuat de pau i d’estabilitat constitucional, ja que entre la Guerra del Francès, les tres guerres carlines, la revolució de 1868, l’experiència efímera de la Primera República, la Restauració i la crisi finisecular van transcórrer aquells cent anys sense massa normalitat institucional ni excessius miraments democràtics.
Mai com en aquests darrers 25 anys havien votat tantes sadurninenques i sadurninencs. I no només perquè, òbviament, ha crescut la població i s’ha consolidat el vot femení aconseguit per la Segona República, sinó perquè en aquest període els percentatges de participació han estat els més alts de la història democràtica local. Tot i les diferències que hi ha entre eleccions, si es tracta de generals, autonòmiques o municipals, la participació dels electors de Sant Sadurní ha estat sempre superior a les mitjanes de Catalunya i d’Espanya, i superiors també a les de l’etapa republicana. En el cas concret de les eleccions municipals des de 1979 la mitjana de les set convocatòries ha estat del 75’9%, essent la més alta la de l’any 1987, amb el 83’3%.
Els consistoris que hem tingut des del 1979 han estat dels més estables de la història democràtica de la vila. Volem dir que els tres períodes que corresponen als tres darrers alcaldes han estat prou llargs i sense sobresalts com per poder dur a terme els programes electorals compromesos amb els ciutadans. Així, el primer, que vaig tenir l’honor de presidir, de 1979 fins al 1988 ( per sort , no hi ha mal que cent anys duri ! ) ; el segon, amb Marcel Gabarró i Pallarès d’alcalde, de 1988 a 1995; i el tercer, sota la presidència de l’actual alcalde Joan Amat i Solé, des del 1995 fins avui, de moment. Tots han tingut les majories suficients i el marge de maniobra necessari per governar sense sobresalts, encara que hi hagi hagut pactes més o menys forçats. Si ens fixem en el període republicà que va durar prop de vuit anys, hi va haver sis alcaldes, i si ens referim a l’etapa democràtica anterior, de 1900 a 1923, n’hi va haver cinc. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) n’hi va haver quatre i set durat el franquisme (1939-1979).
L’alternança en el govern municipal ha funcionat democràticament, amb eleccions que han donat les majories, suficients o no, als uns o als altres, sense mocions de censura justificades o injustificades, ni transfuguismes, ni escàndols de cap mena entremig. Això pot semblar una obvietat, però no ha anat de la mateixa manera a tot arreu. De les set eleccions municipals celebrades, tres van donar la majoria absoluta als socialistes (1979, 1983 i 1987), dues van ser guanyades també pels socialistes per majoria relativa (1991 i 1995) i les dues restants han estat guanyades per Convergència i Unió també per majoria relativa (1999 i 2003). CiU governa l’Ajuntament des de 1995 en coalició amb ERC i, des del 2003, a més, amb l’AMI, un model de quatripartit força peculiar, però res de l’altre món, si observem el panorama municipal català. De casaments contra natura n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà; i han estat, en són i en seran protagonistes tots els partits polítics de tots els colors.
Els partits i candidatures que han estat presents al consistori en aquests 25 anys són Convergència i Unió (amb 21 regidors), Partit dels Socialistes de Catalunya (20), Esquerra Republicana de Catalunya (8), Alianza Popular (2), Partit Popular (2), Partit Socialista Unificat de Catalunya (1), i la candidatura independent municipal de l’AMI (1).
Les confrontacions electorals municipals i els seus resultats han esdevingut l’única forma fiable de valorar la voluntat popular. Es pot mesurar a la centèsima. De les set eleccions municipals que hi ha hagut des de 1979, les que han posat més de manifest la predilecció dels votants per una determinada candidatura han estat les celebrades el 8 de maig de 1983, dos anys després del conflicte del Pla General, quan el 58’57% dels sadurninencs amb dret a vot van optar pels socialistes, seguits per CiU, amb Joan Amat al capdavant, amb un 31’07%, si bé en aquella ocasió a la llista de Convergència figuraven com a independents els candidats d’ERC. Es tracta, d’una banda, d’un rècord absolut en tota la història democràtica de Sant Sadurní i, de l’altra, d’una experiència de coalició electoral que mai més no s’han atrevit a repetir ja que van aprendre bé la lliçó. Ara s’entenen igual, però d’una forma més asèptica i subtil.
La transformació de Sant Sadurní en aquest quart de segle ha estat la més espectacular de la seva història en tots els àmbits de responsabilitat municipal i també en altres que estrictament no corresponien a les atribucions de l’Ajuntament. Busqui el lector en la nostra història moderna i contemporània un període tan fructífer com el dels darrers vint-i-cinc anys i malgrat les circumstàncies adverses –com la greu crisi econòmica de la segona meitat de la dècada dels setanta i primera meitat dels vuitanta, amb un índex d’atur que va arribar al 15% el 1982, i la situació d’endarreriment que patia la vila el 1979, quan els primers representants escollits democràticament des de la Segona República es van fer càrrec de la Casa de la Vila– busqui una etapa millor, deia, i no la trobarà. Ni igual. Ni que s’hi assembli.
Amb totes aquestes raons ja podríem convenir que l’afirmació que encapçala aquest text és difícilment discutible. Ens trobem davant la millor etapa de la història municipal de Sant Sadurní.
Però hi ha més consideracions que cal fer. Són les que fan referència al compte de resultats d’aquestes 25 anys, si emprem un símil comptable. Les farem tot seguit, però abans potser que ens situem el 1979 i, encara millor, en el període que s’inicià quaranta anys abans, amb la derrota de la República. La història –ens va ensenyar el mestre Pierre Vilar– és feta d’allò que uns voldrien oblidar i d’allò que uns altres no poden oblidar.
II. Els ajuntaments de la dictadura
Quan el 25 de gener de 1939 –tres dies després que les tropes rebels del general Franco ocupessin Sant Sadurní– es va nomenar a dit el primer ajuntament de l’etapa franquista, s’inaugurà un període de la història de Sant Sadurní que fet i fet duraria quaranta anys. Es diu aviat, però si per a un ésser humà quaranta anys són com gairebé mitja vida, per un municipi quaranta anys són una eternitat.
Tots els consistoris franquistes que hi va haver fins al 1979 van tenir un comú denominador, una mena d’estigma, que podríem resumir en la metàfora dels set pecats capitals.
El primer pecat capital era el pecat original. Tots van ser nomenats a dit pel governador civil atenent a la seva adhesión inquebrantable, afinitat, simpatia –o per defecte, iniquitat– envers los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, és a dir la doctrina del feixisme. Es donava per descomptada la lleialtat al règim i s’excloïa sistemàticament a tots aquells que eren sospitosos de no combregar amb aquelles rodes de molí. Per tant discurs únic, sense oposició, sense crítica, sense eleccions i sense alternança. Més pervers, impossible.
Però no per això es poden posar tots els alcaldes i tots els regidors de 1939 a 1979 al mateix sac o al mateix altar, segons qui opini. Més enllà d’aquesta coincidència original, però, val a dir que uns foren més fidels i actius que uns altres en la defensa d’aquells enunciats; que mentre n’hi hagué que foren pràcticament obligats a ocupar-se de l’alcaldia o de la regidoria, altres s’hi van oferir voluntàriament; que així com alguns combregaven amb la ideologia totalitària del règim i n’eren defensors convençuts, n’hi hagué alguns als quals no els feia ni fred ni calor i que s’ho prenien amb menys o gens convenciment; que al costat d’aquell alcalde que amb els seus informes tramesos als tribunals militars determinà la condemna a mort de presos republicans sadurninencs, n’hi va haver un altre que es negà a simultaniejar la responsabilitat d’alcalde amb la de Jefe local del Movimiento; que poca cosa tenia a veure l’alcalde que es disfressava amb la indumentària falangista i al qual li sortia el braç disparat a l’estil feixista, com un reflex condicionat, cada vegada que sentia la paraula Franco, amb l’alcalde que establí contactes amb els partits de l’oposició democràtica, ja al final de la dictadura.
És evident que tampoc eren el mateix el fervor i l’obcecació feixistes els anys quaranta, cinquanta i primera meitat dels seixanta que després, quan el franquisme s’anà desinflant, i precisament per això es pot afirmar que les personalitats que ocuparen els càrrecs de regidors i alcaldes eren, en cada moment, un reflex bastant fidel de l’evolució de la societat. Així, a les acaballes del règim, trobem alguns regidors d’una notable autonomia ideològica i molt distanciats dels enunciats doctrinals del franquisme. Per citar tres casos concrets, és de justícia reconèixer la valentia dels regidors Jordi Llopart i Romeu, Joan Roca i Gibert i Joan Quintana i Brull, quan al maig de 1977 van presentar una moció al ple del darrer ajuntament franquista demanant el restabliment de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Ni l’alcalde ni cap dels altres nou regidors els van secundar.
El segon pecat va ser la manca de projecte i d’ambició dels regidors i dels alcaldes per afrontar els reptes d’una vila en constant evolució. No existia cap reflexió compartida pel integrants dels successius ajuntaments sobre el futur de la vila, ni conseqüentment cap programa, ni cap pla estratègic, ni cap visió conjunta a mig o llarg termini, ni cap experiència de gestió comuna. En aquelles circumstàncies es tractava de tapar forats, com deien, és a dir d’afrontar les contingències en una situació cada vegada més complexa i complicada pel que feia als dèficits acumulats.
El tercer pecat, conseqüència lògica de l’anterior, seria la falta de lideratge municipal. Cap dels consistoris sadurninencs, des del 1939 no va liderar ni la transformació de la vila, ni la resposta als desequilibris que generava l’evolució natural de la població. L’Ajuntament anava a remolc dels esdeveniments locals. Per molt que es busqui, als arxius o a les hemeroteques, algun discurs, o un text, o una reflexió d’un regidor o d’un alcalde que permeti descobrir si algú mirava més enllà de la contingència, no es troba. Només es troba una cosa semblant ja a l’època del darrer alcalde del període franquista, el xampanyista Josep Maria Raventós i Blanc. Un exemple clamorós d’aquesta situació és com i qui afronta els dèficits d’habitatge dels anys cinquanta i seixanta: no l’ajuntament o per extensió l’Estat, sinó, d’una banda, els especuladors urbanístics, i de l’altra la parròquia, i una cooperativa d’habitatges autòctona. ( Sense oblidar la promoció de sòl residencial que va fer l’empresa Codorniu per als seus treballadors).
La manca de dedicació seria el quart pecat capital. Dels regidors i alcaldes que hi va haver entre 1939 i 1979 qui més qui menys tenia el seu negoci, el seu comerç o la seva professió que centrava primordialment les seves energies. Els càrrecs eren, per alguns, una mena de pedra a la sabata que els distreia dels seus objectius particulars i que havien hagut d’acceptar a contracor. Per altres venia a ser com el peatge a pagar per estar bé i a prop del poder, o per prestigi, o per vocació de servei, o per ideologia, o per fidelitat i identificació amb el franquisme, el Movimiento i la Falange.
Els qui hi hem dedicat els millors anys de la nostra vida sabem que un ajuntament és com una mena de pou sense fons: com més t’hi dediques més t’adones del que resta encara per fer. A més, així que et descuides, et trobes atrapat en problemes immediats, en contingències que t’obliguen a perdre hores i hores i que et priven de mirar més enllà. Els problemes conjunturals no et permeten afrontar els estructurals. L’experiència de l’etapa democràtica ens ha ensenyat que la dedicació necessària d’un alcalde a l’ajuntament de Sant Sadurní passa per la mitja jornada o la jornada completa –segons les capacitats, les possibilitats i les circumstàncies personals de cadascú– i no només de l’alcalde sinó de més d’un regidor. I la dedicació d’un regidor a estones tampoc es queda curta. Abans de 1979 l’alcalde hi anava regularment un cop per setmana i els regidors esporàdicament. L’Ajuntament el portaven els funcionaris i es tancava a les tres de la tarda.
Parlar d’incapacitat o, dit més suau, de poca eficàcia en la resolució dels problemes locals seria assenyalar el cinquè pecat capital. Crida molt l’atenció que fossin tan poc eficaços, que deixessin que els problemes es podrissin sense resoldre’s i que els dèficits s’acumulessin sobre la taula. Com es pot entendre que uns alcaldes i regidors, molts dels quals eren empresaris, no gestionessin meravellosament bé –deixem-ho només en bé– l’ajuntament de Sant Sadurní? Simplificant hauríem de convenir que era o bé perquè no en sabien prou, o perquè no volien, o perquè no podien. O tot plegat.
El sisè pecat capital dels ajuntaments de la dictadura seria l’exclusió d’amplis sectors de població del govern municipal. Només hi eren els vencedors de la guerra i els addictes al franquisme; els que militaven a la Falange, els simpatitzants i els entusiastes; els que contemporitzaven amb el règim o els que no eren sospitosos de vel·leïtats democràtiques. No hi eren els discrepants, ni els vençuts, ni els nous immigrants, ni les dones –la primera regidora no hi va ser fins al 1974–, ni els joves. Era una endogàmia que funcionava perfectament dins l’engranatge de la dictadura.
Quan Josep Maria Raventós em va traspassar l’alcaldia en dos lacònics minuts, això sí de seixanta segons cadascun, em va alertar d’un perill i em va donar un consell que en aquells moments no vaig entendre ben bé. El perill estava relacionat amb el comportament d’un conegut xampanyista que actuava al seu aire i que, segons digué Raventós, “Vés en compte amb ell, ja que si et descuides et farà tornar boig”. Amb el temps em vaig adonar de la magnitud del problema i per sort no em va fer perdre el senderi, però sí que em va tenir més d’una nit sense poder dormir. Mai no l’hi perdonaré. El consell era una mena de missatge de prudència: “No trepitgis tots els ulls de poll de cop”. També temps després vaig entendre que el que Raventós volia dir-me era que les mesures traumàtiques s’havien de programar seqüencialment i no aplicar-les totes simultàniament.
Aquesta anècdota em permet identificar el setè pecat capital dels ajuntaments de la dictadura. D’una banda, el sentiment d’impunitat que van generar en alguns estaments locals que prescindien per sistema de l’ajuntament i tiraven sistemàticament pel dret al marge de qualsevol norma municipal. I d’una altra la reticència d’amplis sectors socials al fet que l’Ajuntament exercís el seu paper i intervingués en tot allò que li correspon, i encara menys en allò que és optatiu. Això, és lícit de reconèixer, ha evolucionat positivament en el darrer quart de segle, però perduren encara algunes rèmores en determinats ambients.
Els efectes negatius que aquests set pecats capitals van ocasionar encara els patim ara. La distància i la desconfiança que trobem sovint enquistada a la societat envers la política i els polítics no les ha esborrades la democràcia per art d’encantament. Malauradament, perduren. I la reticència dels ciutadans envers la militància en partits polítics, a presentar-se com a candidats en unes eleccions, i a dedicar-se durant quatre anys, o més, a les responsabilitats municipals –bé com a governants o bé com a oposició– segueix també imperant, i s’ha instal·lat com una constant invariable després d’un quart de segle. Aquest és un exemple de com els efectes d’una dictadura s’allarguen més en el temps que el cicle vital del propi dictador.
Hi ha un parell de versions que es coneixen sobre la transició política a Sant Sadurní, des de la dictadura fins a la democràcia. Sembla que tot va iniciar-se el 1964. Hi ha qui diu que el procés va començar abans, quan a finals de la dècada dels cinquanta la parròquia va evolucionar des del nacionalcatolicisme de postguerra cap a posicions postconciliars, catalanistes i democràtiques, i va donar aixopluc a activitats d’aquesta naturalesa com, per posar només uns exemples, l’excursionisme i l’escoltisme, els cicles de conferències polítiques, sindicals i culturals, i la biblioteca de la Llar.
Té la seva gràcia que els motors d’aquesta evolució fossin els vicaris parroquials finançats precisament amb diners aportats per la família Raventós de can Codorniu, la qual cosa demostra que ser conservador no és incompatible amb ser intel·ligent, o, com diuen els malpensats, “que mai està de més posar una espelma a Déu i una altra al diable”...encara que porti sotana. No és aquesta l’única virtut de la família Raventós. N’hi ha moltes més, però n’hi ha una que conec de molt de prop. Gràcies a ella, servidor de vostè va estudiar el batxillerat amb les beques que em van atorgar. Això, que sempre ho agreixo i que tota la vida ho agrairé als Raventós, també serveix per demostrar que ser ric no és incompatible amb ser generós i que ser agraït no ha d’impedir ser crític a vegades. Així, quan toca fer-los elogis, aquests són molt més creïbles.
Sigui com sigui, l’any 1967, a proposta d’aquells joves, ells mateixos van organitzar per primera vegada des de l’ajuntament uns cursos d’alfabetització i de cultura general, un cicle de teatre per a nens i nenes i una programació més popular de les Fires. Ja feia tres anys que el mateix grup de noies i nois havien posat en marxa un espectacle que se celebrava per Sant Jordi, sota el títol de Gratacels, en el qual s’alternaven els motius de teatre, música i esport amb el plantejament de temes insòlits fins aquell moment com l’urbanisme i el paper de l’ajuntament en els temes d’interès per a la vila. Va ser la primera vegada des de la Segona República que aquestes qüestions es tractaven en públic, a la Llar, a l’Ateneu i al Centre, dalt d’un escenari i davant centenars de noies i nois de la vila.
A finals d’aquella dècada, també sota el paraigües de la parròquia i de la Llar, ja es donaven les condicions perquè fos factible la irrupció a la vila d’algun partit polític d’esquerres, com ara el Front Obrer de Catalunya (FOC), però la clandestinitat pesava molt sobre els possibles protagonistes d’aquella delicada aventura i, a més, molts van marxardurant una llarga temporada per fer el servei militar i després es van traslladar per estudiar i viure fora de Sant Sadurní. Altres partits com els socialistes, els comunistes i els republicans tampoc sortien del seu obligat enclaustrament, mentre que els qui anys després s’identificarien amb el nacionalisme de Convergència no és que guardessin la roba, és que ni tan sols nedaven. No existien.
De forma simultània la revista parroquial Joventut Cristiana primer, i ja en la dècada dels setanta les publicacions D’Oca a Oca,Esqueixos i el programa de Fires, van anar incloent crítiques, propostes i reivindicacions democràtiques d’abast local, la primera de les quals era, òbviament, la necessitat de la convocatòria immediata de les primeres eleccions municipals després de la dictadura. Quan a la primera meitat de la dècada dels setanta es comencen a constituir els partits democràtics clandestins a la vila, principalment el comunista, el republicà i els socialistes, i després l’Assemblea de Catalunya, la història de la transició arriba al seu tram final amb la creació el 1977 d’una Comissió Municipal de Partits Polítics –a la qual ja s’hi va afegir Convergència Democràtica de Catalunya– que tenia per objecte vetllar per una transició ordenada a l’Ajuntament de la vila, i reclamar la convocatòria d’eleccions municipals que finalment es van poder celebrar el 3 d’abril de 1979.
Ja en aquells moments inicials de la democràcia local es va produir la paradoxa que els qui es declaraven d’esquerres se n’orgullien de ser-ho, mentre que les dretes negaven ser-ho i ho dissimulaven amb eufemismes, com el que per damunt de tot eren nacionalistes.
Els sectors conservadors que havien estat els pilars fonamentals dels ajuntaments franquistes es van veure impotents de consolidar una opció política que els permetés una certa continuïtat al capdavant de la Casa de la Vila en unes condicions democràtiques. No se’n van sortir tot i haver-ho intentat tres vegades.
La primera es produí quan l’alcalde Josep Maria Raventós i Blanc de can Codorniu va promoure sense èxit la presentació a la vila de dos dels nous partits polítics catalanistes i conservadors amb la intenció d’aconseguir adeptes. Malgrat les gestions i els bons oficis del seu col·laborador Jaume Beneit i Mir, ni un veí s’hi va afiliar. Primer fracàs. El compromís dels Raventós amb l’ajuntament de Sant Sadurní vivia en aquells moments el seu moment més dolç i directe, sense els tradicionals homes de palla interposats que s’havien succeït durant els anys de República i de Dictadura. Raventós, tot i haver estat designat a dit i d’haver jurat lealtad a losPrincipios Fundamentales del Movimiento Nacional, no volia passar a la història com un alcalde de la dictadura i per això sempre que tenia oportunitat repetia una i una altra vegada que “no era el representant del governador civil davant els sadurninencs, sinó el representant dels sadurninencs davant el governador civil “. Un eufemisme que sonava bé però que no volia dir gran cosa. Perquè ja em direu qui l’havia triat per representar els veïns i quines reivindicacions se li havien d’anar a plantejar a l ‘alcalde perquè les fes arribar al governador.
Després, quan Josep Maria Raventós va caure malalt i es va veure obligat a renunciar a l’alcaldia el desembre de 1977 –amb la qual cosa també quedava clar que ell deixava de ser una opció de futur, tema que s’havia considerat perfectament viable però que es va veure truncat per la malaltia de Raventós–, es va intentar trobar algun convilatà més o menys adient que no s’hagués significat amb el règim franquista ni tampoc amb els partits democràtics neòfits, perquè es decidís a presentar-se a les eleccions al capdavant d’una llista independent. Buscaven sota les pedres una patum, o un mirlo blanco que diuen en castellà, però cada proposta de candidat que es posava sobre la taula provocava la hilaritat del Big Brother. Segon fracàs.
Finalment, en convocar-se ja les primeres eleccions municipals democràtiques van intentar improvisar a corre-cuita una candidatura avalada per Josep Ferrer i Sala de cal Freixenet, segons el plantejament que Josep Vàrias i Sardà va intentar fer entrar en calçador –inútilment, per cert–, entre altres, al sindicalista d’aquella empresa, Lucas Nieto Palomino, el qual en aquells anys ja tenia el carnet del partit socialista i ens va explicar perplex l’incident. Es van despertar tard, ho van fer malament i no van ser a temps de cohesionar uns instruments polítics adequats, esborrar les empremtes del passat i trobar personal polític a l’alçada de les circumstàncies. Tercer fracàs. ( És curiosa la coincidència d’alguns cognoms amb operacions similars protagonitzades a Sant Sadurní durant la transició de la dictadura de Primo de Rivera a la República).
Si se’m permet un judici personal, amb tot el risc d’equivocar-me, crec que: 1) o bé van ser uns incompetents pel fet de fracassar reiteradament en els tres intents; 2) o no van trobar ningú de la seva corda que fos prou valent i prou disposat a comprometre’s en aquella fràgil etapa democràtica que s’iniciava i que ningú no sabia ben bé com podia evolucionar; 3) o que van ser incapaços de convèncer els qui volien ser alcaldes de totes totes però que, en el fons, temien un ridícul estrepitós a les urnes; 4) o van pensar resignats –sense filar massa prim– que la candidatura de Convergència ja els trauria les castanyes del foc; i 5) o van ser uns il·lusos de subestimar als adversaris. Tot sigui dit, sense acritud i sense petulància, aquella gent no tenia ni la més remota idea de la consistència del que s’estava coent a l’esquerra.
Quan el 1979 els socialistes vam repartir casa per casa el primer programa electoral municipal amb cap i peus de la història de Sant Sadurní, i vam guanyar per primera vegada les eleccions municipals per majoria absoluta, no se’n sabien avenir. No diré el nom per no posar-lo en evidència, però un candidat de la llista de Convergència i Unió del 1979, que va ser escollit després regidor, va protagonitzar un autèntic drama la nit electoral, ploradissa inclosa. En aquells moments no va faltar qui amb un to de falsa commiseració va dir que havien renunciat a presentar-se perquè els socialistes s’estellessin i es desacreditessin davant la dura realitat i de la greu crisi econòmica que colpejava aquells darrers anys de la dècada dels setanta. Ja ho va escriure el valencià Joan Fuster: “Sota les renúncies, moltes vegades no hi ha sinó pura i simple impotència”. Com a la vella faula de la guineu.
Al final va succeir que els que havien manat tota la vida es van haver de resignar al fet que uns intrusos ocupessin els seus palaus, però es van conjurar perquè aquella anomalia que manessin els fills de les minyones s’acabés com més aviat millor. No van caure en el fet que per nosaltres la frase de l’Alcorà “Al-faqr-fakhri”, que es pot traduir per “la pobresa és el meu orgull “, era una mena de consigna heretada de grat i un estímul des que vam néixer.
L’oportunitat se’ls va presentar el 1981, com servida en safata, amb motiu de la redacció del Pla General d’Ordenació Urbana, el primer intent rigorós del primer ajuntament democràtic de posar l’interès general per davant de l’interès particular. Van creure que havia arribat el moment de “fotre fora els fills de les minyones “, aquells okupes que havien gosat entrar a la seva finca privada, i en lloc de comprometre’s i donar la cara van mobilitzar mitja dotzena d’intermediaris –homes de palla i de menjadora i capitans a sou dels qui menyspreen els càrrecs públics i les regles democràtiques– perquè els traguessin les castanyes del foc mobilitzant a uns quants centenars de veïns per anar a escridassar els regidors i l’alcalde socialistes, i llurs famílies, als seus domicilis particulars. L’efecte va ser exactament el contrari del que pretenien ja que a les següents eleccions del 1983 la candidatura socialista va passar del 46’43% al 58’57% dels vots. Tot un èxit.
Un dels sadurninencs que van tenir una actitud impecable durant els mesos de crisi a conseqüència del Pla General va ser, precisament l’exalcalde Josep Maria Raventós i Blanc. Ves per on! Quan va haver estudiat el Pla, les seves propostes i el seu rigor, va venir a l’alcaldia a felicitar-nos –més o menys ens va dir que mai s’hauria pogut imaginar que poguéssim fer un projecte tan seriós com aquell– i que podíem comptar amb ell per desactivar l’oposició al Pla. L’hi vam agrair, però en aquells moments hauria estat una temeritat una aliança com la que ens proposava.
El que realment sorprèn (és una frase feta, ja que des que el Papa Joan Pau II va dir que no hi havia infern ja no em sorprèn gairebé res; quina decepció!. Com ens ho farem per suportar-nos eternament els bons i els dolents junts?) és que els promotors de l’oposició al Pla fossin tan incompetents. Com explicava La Boétie, el servilisme voluntari no es fonamenta en la intel·ligència, sinó “en una piràmide ben travada d’interessos compartits”. Quart fracàs.
Aquells interessats promotors de la crisi eren els descendents dels prohoms que compartien la visió de la política municipal que tenia Jaume Raventós i Domènech (1868-1938) de can Codorniu, el qual va escriure en la seva obra La vida al camp. Memòries d’un cabaler:
Aquesta nostra aristocràcia té la missió de governar els municipis ultra perpetuar la pròpia dinastia. La missió de govern la té per naturalesa i el sufragi que la hi tregui és un sufragi sense seny, mal organitzat i il·legítim, perquè desbanca els qui són naturalment constituïts en autoritat per la il·lustració, pels interessos que representen i pel fet de llur domini territorial.
Voldria advertir a l’amic lector que quan, al fragment anterior, l’autor es refereix a la il·lustració en minúscula, no està parlant de la Il·lustració en majúscula, sinó d’un concepte més banal. I també que aquest text, encara que ho sembli, no és anterior a la Revolució Francesa, sinó de 1929, només cinquanta anys abans del primer ajuntament democràtic de la segona meitat del segle XX. Com es pot deduir, el pensament de Jaume Raventós estava més a prop del determinisme social darvinià –ja superat quan ell va escriure La vida al camp.Memòries d’un cabaler– que de l’anàlisi marxista de la història.
Tal i com s’explica ara la història de la dictadura franquista sembla com si aquell règim feixista només es mantingués per la fèrria repressió que exercia sobre els ciutadans i com si només els quatre falangistes de cada poble combreguessin amb el franquisme. I això no va ser així. Prou que la repressió de postguerra va ser ferotge, prou que a cada municipi els falangistes eren els encarregats de mantenir la fidelitat a les essències del Movimiento Nacional, però també és veritat que amplis sectors socials van conviure d’allò més bé amb el règim –només per posar un exemple il·lustratiu, Sant Sadurní, Catalunya i Espanya van ser durant molts anys el millor paradís fiscal del món occidental, on proliferaren a l’ombra del poder els estraperlistes, els especuladors urbanístics i els defraudadors–, i que altres van optar per inhibir-se davant el que estava succeint. D’aquestes tres categories de personatges, els especuladors van ser els més despietats, ja que es van enriquir a costa, d’una banda, dels pagesos als quals van comprar a baix preu les vinyes i, d’una altra, dels treballadors als quals van vendre cars els solars.
Entre l’acció dels adeptes al règim –els que es podrien identificar com el Vichy sadurninenc, en similitud al règim col·laboracionista francès amb els nazis durant l’ocupació–, i la inhibició d’alguns dels quals calia esperar alguna cosa més que la trista resignació i que utilitzaven la repressió com a pretext per instal·lar-se còmodament en el sistema, la majoria dels sadurninencs van viure gairebé quaranta anys sota la dictadura franquista sense manifestar ostensiblement la seva oposició al règim del general Franco.
Que això passés als anys quaranta i cinquanta tenia la seva lògica, perquè aleshores la repressió era omnipresent, però que es perllongués durant la dècada dels seixanta i fins als setanta, ja en plena transició, no s’acaba d’entendre i menys de justificar. Cada vegada se senten més veus denunciant que aquelles generacions de la postguerra no vam fer tot el que calia per acabar abans amb aquella dictadura i recuperar les llibertats.
De fet, la transició a Sant Sadurní no va acabar el 1975 amb la mort del dictador, ni el 1977 amb motiu de les primeres eleccions generals, ni el 1979 quan es van escollir els primers regidors i alcalde democràtics, sinó quan fracassà el cop d’Estat del 23-F de 1981 i quan fracassà, també mesos després, el seu esperit involutiu. Aquella nit, quatre exaltats feixistes locals, entre els quals hi havia el falangista Francisco Rovira Baldrich, que anava armat amb una pistola Astra –encara no s’ha aclarit del tot qui eren els altres tres, però un dia o altre ho sabrem, i tampoc hem tret l’entrellat de qui hova ordenar, qui era l’Elefante Blanco sadurninenc–, van intentar inútilment localitzar l’alcalde de torn per linxar-lo. Van buscar el seu cotxe a la plaça de l’Ajuntament, a l’aparcament del seu despatx a Barcelona i al del seu domicili i no el van poder trobar, segons li explicà el mateix Rovira l’endemà, encara amb la pistola al cinyell, al convilatà i llavors llibreter Salvador Llorac i Santis. Quan l’amic Llorac va veure com Rovira posava la seva pistola desafiant sobre el taulell, li va exigir que la guardés i marxés de la seva botiga del carrer de Sant Antoni. L’alcalde, casualment de viatge a Londres, tenia el cotxe aparcat a l’aeroport.
Aquest desquiciat pistoler ja havia protagonitzat anteriorment un altre incident similar, quan en una reunió de la recent creada Alianza Popular, ell i el seu company de Falange, l’exvoluntari a Rússia amb la División Azul, i aleshores agent de la guàrdia urbana local Vicente Cabo Romero, van oferir les seves respectives pistoles per carregar-se els socialistes i el comunista de l’ajuntament. Gràcies a la contundent intervenció de Joan Font i Torelló, que aleshores presidia la delegació local del partit creat per Fraga Iribarne, i que els va dir que no els volia tornar a veure mai més a la sede, es va desactivar temporalment aquell parell d’exaltats feixistes. El guàrdia municipal Vicente Cabo va ser desposseït immediatament de la seva arma reglamentària, però no hi ha haver manera de retirar-l’hi a Francisco Rovira Baldrich, ja que no va ser possible que algú denunciés el fet.
Una prova de que la transició a Sant Sadurní va acabar el 1981 i no el 1975 va ser la manifestació contra el Pla General d’Ordenació Urbana celebrada set mesos després del fracàs del cop d’estat del 23-F. Els seus inspiradors es van decidir a fer ús per primera vegada a la seva vida d’aquest dret fonamental, no contra la dictadura, o bé demanant l’amnistia, la llibertat o l’Estatut d’Autonomia quan tot això estava prohibit, sinó contra l’ajuntament democràtic i socialista, a favor del manteniment dels seus privilegis, en defensa del miserable hortet i per intentar perpetuar les pràctiques especulatives del franquisme. En resum, van posar fi a la transició amb una manifestació, que tot i reaccionària, carca i retrògrada, era més democràtica que l’amenaça soterrada, el xantatge subtil i la conxorxa d’interessos tan habituals a la vila.
La revista El Cep (número 25, pàgina 21, del 26 de novembre de 1981) va publicar una carta al director, amb la crònica de la manifestació celebrada el 2 d’octubre de 1981 contra el Pla General promogut pel primer ajuntament democràtic de la segona meitat del segle XX, escrita sota el pseudònim de Working Class Hero(Jo tinc disset anys i ells la paella pel mànec). Deia així:
Era divendres, els treballadors havien deixat ja les estridents màquines per anar a la seva llar amb aquell vehicle flamant que sortia a la tele cada vespre, i que tants maldecaps estaven tenint per poder pagar-lo. Era fosc, la monotonia dels cotxes passant per aquells carrers coneguts només era trencada bruscament per alguna moto d’estrepitós soroll.
Les rates s’amagaven a les clavegueres subterrànies i els gats saltaven per les teulades dels malgirbats edificis, mentre uns pardals s’agafaven resignats als cables de forniment elèctric perquè els arbres estaven de vacances. Les mirades indiscretes seguien impertorbables darrere de les persianes entreobertes, d’aquelles finestres plenes de polsim, que ja els calia una mà de vernís.
De sobre d’unes fustes on havien instal·lat unes rodes de coixinet, baixaven uns nens amb les dents corcades, pel carrer de les Àrpies. Tot estava com sempre a Sant Sadurní. Però... qui era aquella gent?, què feien?, què cridaven? Sí, de lluny semblava una manifestació normal, amb soroll i pancartes. Però no, no era gens normal, de prop era incoherent, veritablement desconcertant.
No hi havia homes de mans rudes i netes de la brutícia del treball diari, tampoc semblaven tenir els ulls tristos, cansats de la lluita quotidiana, ni deien paraules senzilles i franques, no..., no tenien les espatlles fortes ni el cor ample dels obrers. Tenien la mirada altiva, insolidària, la clenxa recta, les cares rodones, els cervells ortopèdics i reaccionaris. Duien perfums cars, jerseis USA, correctors metàl·lics a les dents, xiulets i trompetes, corbates vulgars, talons i joies grotesques. No duien el cabell llarg, no es drogaven ni escoltaven Rollings, tenien bona educació, era la gent “maca “. Era divendres i fosc, havien deixat els seus sopars de societat per a una altra ocasió, ara sortien al carrer amb les carteres plenes de bitllets d’incultura i la sang corrompuda d’egoisme. Ells eren la flor i nata de la vila, aquells que acostumen a dir que els altres són uns morts de gana, i les seves ridícules mans feien gestos ostentosos.
El diumenge, en sortir de l’església, lluint els mateixos vestits i pentinats d’una ornamentació versallesca presumptuosament inaguantable, deien les falses paraules de sempre, perquè mai arraconaven la seva hipocresia. Aquell divendres havien anat a lluitar contra els seus veïns, disfressant les paraules amb un llenguatge enganyós, tergiversant els fets, ajudant-se de la ignorància i de la poca informació. No aixecaven la veu per defensar els seus drets, cridaven als quatre vents la seva desvergonya social.
Per sort, eren pocs..., massa encara, però pocs a la fi. I ells no configuraven el meu poble, perquè el meu poble eren els pagesos que conreaven la terra, els veremadors que collien el raïm, els paletes que amb un mocador al cap aixecaven les cases, els treballadors... i tots aquells que volien i volen una vila i una vida millor, perquè estimen la llibertat tant com Sant Sadurní.
Mai no he pogut esbrinar qui era el jove de només disset anys que s’amagava el 1981 darrere aquell misteriós pseudònim, i és una llàstima perquè un text així prestigia qui l’ha escrit. Potser encara ara, si sabéssim qui el va escriure, podríem felicitar-lo. O millor, deixem-ho així, perquè si l’autor, ara ja amb més de quaranta anys, hagués perdut la rebel·lia juvenil i aquella lucidesa i hagués estat una víctima més de la plaga local de la resignació, molt més dramàtica que la de la fil·loxera, tal vegada ho lamentaríem. Prefereixo quedar-me amb el record d’aquell rebel.
IV. Balanç qualitatiu dels primers 25 anys de l’ajuntament democràtic de Sant Sadurní
No es pretén en aquest pròleg fer un balanç quantitatiu de la gestió i de les realitzacions dels ajuntaments de Sant Sadurní que s’han succeït des del 1979 fins al 2004. De fet, l’edició del llibre que el lector té a les mans vol facilitar a cada ciutadana i a cada ciutadà de Sant Sadurní aquest exercici lliure de fer balanç des del rigor i la professionalitat que l’autor hi ha aportat i des de la reflexió personal de cada sadurninenc. (Recordi el lector que la intenció d’aquest text era prologar un llibre commemoratiu dels vint-i-cinc anys de democràcia municipal tal i com s’havia acordat entre els tres alcaldes escollits des del 1979.)
Sí que és oportú, no obstant, situar-nos a l’abril de 1979 per tal de no perdre la referència del punt de partida. Serà bo de recordar-ho tant per als qui ho han oblidat, com per als qui no hi eren o no n’eren conscients, o per als qui ens expliquin sopars de duro intentant qüestionar l’avenç que ha experimentat la vila en aquests 25 anys. En qualsevol cas sempre serà més difícil negar l’evidència que haver de reconèixer la veritat.
Hi ha una constatació que és compartida gairebé per tothom: el 1979 Sant Sadurní era una vila endarrerida, amb gravíssims dèficits acumulats d’equipaments i serveis de tota mena que cal posar en el passiu del balanç dels ajuntaments franquistes.
¿S’ha aturat mai el lector a pensar per què quan el 1978 la Confraria del Cava Sant Sadurní, a l’hora de buscar un local per ubicar-hi la seu social i atreure l’atenció dels futurs confrares, dels polítics, dels empresaris, dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública, se’n va anar... a Subirats? Doncs una de les raons, potser la més important segons confidències d’un dels catorze fundadors d’aquesta entitat, era perquè els feia “no sé què” haver d’ensenyar l’estat d’abandó i d’endarreriment de la vila. Els feia vergonya Sant Sadurní! A altres també ens en feia i ens hi vàrem quedar. Mentre el xampany –això del cava vindria després– era l’atractiu, tot eren flors i violes i el seu sabor enterbolia els sentits, però quan es parlava del poble de Sant Sadurní s’adonaven que la vila patia halitosi.
¿Com es podia explicar, ja ben entrat el darrer quart del segle XX, que el 50% dels carrers estiguessin per asfaltar, plens de pols o de fang i sense urbanitzar? ¿Com es podia justificar que aleshores les famílies i les empreses tinguessin constants restriccions d’aigua potable i que als estius es passessin dies sencers sense ni una gota? ¿O que no hi hagués un institut públic de segon ensenyament? ¿O que per fer-se una simple anàlisi de sang les treballadores i els treballadors sadurninencs i els seus familiars haguessin d’anar a Vilafranca en dejú, en el primer tren del matí? L’Ateneu estava confiscat i els socis espoliats i el Noia jugava a la Divisió d’Honor d’hoquei en una pista mig a la intempèrie. El català no era l’idioma oficial ni l’habitual a l’ajuntament, el mes d’abril no es feia ni un acte cultural, ni catalanista i mai no es va editar un sol llibre d’interès local.
El creixement de la vila responia exclusivament als interessos dels especuladors urbanístics i en quaranta anys no es va fer ni una sola plaça pública, ni una sola promoció pública d’habitatges i ni un sol polígon industrial. Les úniques iniciatives socials en aquest àmbit corresponien –com ja s’ha dit– a la parròquia i a una cooperativa. L’ajuntament no intervenia en la intermediació que fes possible la implantació d’empreses a la vila que generessin nous llocs de treball. Si algú volia estudiar enologia –donada la singularitat local del sector del xampany– no tenia més remei que anar-se’n a Requena. Les escombraries es llançaven a cel obert en un torrent de can Catassús i per accedir a l’autopista en direcció a Tarragona s’havia d’anar a Vilafranca. Les obres del cinturó de ronda que havia iniciat amb molt bon criteri el darrer ajuntament de l’etapa franquista estaven aturades per falta de recursos i no hi havia cap partida pressupostària prevista a la Diputació de Barcelona per prosseguir i enllestir el projecte,i l’immoble de les escoles públiques de la Plaça Nova era una ruïna. Les fires i les festes es pansien irremeiablement. Fins i tot per treure els gegants i fer-los ballar l’Ajuntament havia de pagar als portants!
I encara una anècdota més il·lustrativa: l’any 1977, el tradicional programa que s’edita amb motiu de les Fires i Festes des de 1917, i que és una singularitat de Sant Sadurní pel seu contingut, va sortir al carrer al darrer moment sense un sol article, només amb la programació dels actes. Fins aquí va arribar la deixadesa.
Imagino que més d’un lector desinformat deu pensar que exagero i que això més o menys passava a tot arreu. Ni una cosa ni l’altra. La llista de greuges seria infinita i ja l’anirà confegint el lector d’aquest llibre pel seu compte a mesura que vagi descobrint totes les iniciatives que s’han materialitzat en aquests vint-i-cinc anys, les quals han servit per resoldre en bona part aquells dèficits heretats. [El lector haurà de recórrer a l’hemeroteca ja que el llibre en qüestió no s’editarà per decisió expressa de l’alcalde Joan Amat i Solé.] I pel que fa a l’altra qüestió, la situació d’endarreriment d’equipaments i serveis que patia Sant Sadurní no era l’habitual en altres poblacions. Sense anar gaire lluny, i només per posar un exemple, a Vilafranca el 1979 tenien tots els carrers urbanitzats i la vila endreçada, aigua suficient, accessos a l’autopista en ambdues direccions, instituts i promoció pública d’habitatges. I si anem una mica més lluny, a Martorell, també.
Ara, vint-i-cinc anys després, el balanç no és ni de bon tros tan desfavorable com el de 1979. El progrés ha estat indiscutible, tot i el que encara resta per fer. Seria imperdonable que en democràcia no s’haguessin resolt millor els problemes i les demandes dels ciutadans! I també seria imperdonable que no s’hagués pensat en el futur planificant a mig i llarg termini el creixement de la vila.
L’altra constatació tracta de les variables que han caracteritzat –al meu subjectiu, interessat i esbiaixat entendre– l’activitat municipal en aquest període.
Crec que els consistoris democràtics de Sant Sadurní han demostrat imaginació, treball, eficàcia, honestedat, lideratge i autonomia. M’afanyo a afirmar que aquests conceptes no són valors absoluts, ni privatius de cap alcalde, partit o coalició, que se’n pot fer de més i de menys i que amb tota seguretat uns ho hauran demostrat més que els altres. El matís i la puntuació de l’1 al 10 ja els posarà cadascú.
Albert Einstein, la ment més lúcida del segle XX, va dir allò que “només en moments de crisi, la imaginació és més important que el coneixement”. Recordem també que una de les consignes més famoses dels revolucionaris del maig del 68 era allò de “la imaginació al poder”. Hi afegirem una altra dita catalana que recomana que en aquests casos no hi ha més remei que fer de la necessitat virtut. Això és el que es va haver d’assumir el 1979 davant la greu situació heretada: imaginar fórmules noves i fer el cor fort per afrontar els vells problemes.
Així es va crear immediatament la Mancomunitat de Municipis del Penedès- Garraf, per resoldre simultàniament entre les poblacions de Sitges, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní alguns problemes comuns, com la recollida i el tractament de la brossa i la portada d’aigua de la planta d’Abrera. Quan vam proposar que de les escombraries en faríem compost i ens el vendríem com a adob se’ns va dir que el que ens havíem venut era l’enteniment.
Recordo com si fos ara una de les primeres reunions de la Mancomunitat per intentar resoldre el problema de l’aigua. Els tècnics i enginyers dels ajuntaments de Vilafranca, Vilanova i Sitges i el de la companyia d’aigües de Sant Sadurní van desplegar davant els quatre alcaldes respectius un enorme mapa del Penedès, del Gran Penedès, on havien indicat les possibles alternatives de subministrament d’aigua per al futur. Immediatament es va sentir la veu d’un imaginatiu alcalde que va dir: “I per què ens mirem el llombrígol i ens limitem als recursos d’aigua que hi ha al Penedès? Per què no pensem a portar-la del Llobregat?”. L’estupor inicial va donar pas a la discussió i a l’acceptació final de la proposta. Dies després el Ple de la Mancomunitat ja demanava la concessió d’aigua de la planta d’Abrera i sol·licitava els primers ajuts per al finançament.
Recordo també, finalment, les crítiques al projecte de la portada d’aigua del riu Llobregat per part d’alguns que deien que era faraònic i inassequible. Va ser aquells dies quan vaig aprendre el sentit precís d’aquella antiga dita oriental que afirma que “quan el savi assenyala l’infinit, l’idiota li mira el dit”, i que molts anys després es va fer famosa rel la pel·lícula Amelie.
Amb imaginació es va resoldre el dèficit de l’institut (recomano al lector la lectura de les cartes al director que es van publicar el maig de 1982 a la premsa local; una del president de la Junta de la Cooperativa de Enseñanza y Promoción Social, Colegio San José, senyor Sadurní Oliver i Sardà; i l’altra, la resposta de l’alcalde de la vila, amb motiu de les primeres decisions que va prendre el consistori per tirar endavant el projecte del nou institut. El lector interessat també trobarà aquesta carta de l’alcalde a la pàgina 158 de la memòria de la gestió municipal de 1979 a 1983), la construcció a contrarellotge del pavelló de l’Ateneu i la restitució del patrimoni espoliat als seus socis el 1939, utilitzant la mateixa legislació que havia estat vigent durant el franquisme. La imaginació va permetre celebrar el Centenari de la Fil·loxera i el Cava, amb la visita reial a Sant Sadurní –la primera vegada que ho vàrem exposar als principals cavistes ens van dir que érem uns somiatruites–, les dues candidatures de subseus per als Jocs Olímpics de Barcelona 92, aconseguir l’accés a l’autopista, la creació d’un nou referent festiu com la Festa de la Fil·loxera i fer una escola de viticultura i enologia a Espiells.
Gràcies a la imaginació la vila va accedir gratuïtament a la propietat de les finques d’Espiells, de can Ferrer del Mas i del Mas de la Riera. El bon amic Jordi Llopart i Romeu ens va retreure amb vehemència, en una publicació local de l’època, que ens havíem venut patrimoni municipal quan ens desprenguérem de l’inútil escorxador, però va reaccionar d’immediat com un cavaller quan es va adonar que el que hi havíem incorporat era immensament més valuós.
De totes les iniciatives imaginatives, la que mereix més valoració i que ha donat extraordinaris resultats per a la vila és haver pensat i aconseguit la implicació des del primer moment de les administracions superiors –Estat, Generalitat i Diputació– en el progrés del municipi. El lector d’aquest llibre ja s’adonarà més endavant (ho lamento, haurà de consultar altra vegada a l’hemeroteca els butlletins municipals informatius i les memòries de la gestió dels diferents equips de govern), que sense la intervenció i el finançament d’aquestes tres administracions, i més endavant dels fons europeus, la immensa majoria dels grans projectes que s’han materialitzat en aquestes 25 anys no s’haurien pogut realitzar.
Les promocions gairebé permanents de sòl urbanitzat per a usos residencial i industrial, la construcció d’habitatges de promoció pública; la realització dels grans equipaments assistencials per a la tercera edat, els centres educatius, culturals, associatius, juvenils, esportius i sanitaris; la mateixa portada d’aigua de la planta d’Abrera o del torrent de la Fontsanta, la planta depuradora d’aigües residuals, la planta de compostatge per a la transformació d’escombraries en adobs, el Centre d’Atenció Primària, l’Escola de Viticultura i Enologia d’Espiells i l’accés a l’autopista en direcció a Tarragona són una petita mostra de la implicació de les administracions superiors, de forma extraordinària, i que pel fet de ser tan freqüent i reiterativa ha esdevingut ja ordinària.
Res de tot això estava escrit en cap manual, ni ho havíem après en cap escola i s’hagué d’inventar sobre la marxa. Em torno a contenir perquè el lector ja descobrirà pel seu compte si exagero o no quan afirmo que els diferents consistoris que s’han succeït des de 1979 han demostrat més imaginació i coratge que els seus predecessors. Bertrand Russell, un dels grans filòsofs anglesos del segle XX, va dir:
No cal capacitat mental gaire elevada per ser conservador. Pel contrari, els qui defensen un canvi han de posar en joc almenys un pèl d’imaginació per poder concebre alguna cosa diferent del que ja existeix.
Ningú no discutirà que els consistoris democràtics hi han posat treball, dedicació i eficàcia i que no hi ha un sol veí de Sant Sadurní que cregui que tot el que s’ha aconseguit hagi caigut del cel. També en això, altra vegada, cal insistir que aquest comportament no ha estat homogeni, ni es pot valorar a tots per igual. Torni vostè a puntuar de l’1 al 10.
¿Se’n recorda, amic lector, d’aquella dita clàssica “Gutta cavat lapidem, non vi, sed saepe cadenda”, que traduïda vol dir que la gota forada la pedra, no per la força sinó per la constància? Aquesta sembla haver estat la màxima dels ajuntaments democràtics locals. Els tres successius consistoris han dedicat hores i hores a intentar resoldre de la millor manera possible els problemes municipals, traient el temps de les respectives activitats professionals, dels seus negocis, de les responsabilitats familiars i del seu lleure, sovint més enllà del que calia, i més enllà també, malauradament, del que era recomanable per no deixar desateses altres qüestions personals.
Sí, ja se sap que a vegades més val la qualitat que la quantitat, però també és cert que no tots tenim la lucidesa dels superdotats i ho hem hagut de compensar amb més dedicació. L’altre exemple de la gota que acaba creant l’estalactita i l’estalagmita ens ve com anell al dit per explicar-ho.
A l’administració municipal el temps no corre igual que al sector privat. Tot va més lent perquè cal preservar els drets que hi ha en joc i cal tramitar els projectes i les iniciatives d’acord amb una legislació que exigeix aprovacions de plens, anuncis oficials, informacions públiques i presentació d’al·legacions, dictàmens i resolució i altra vegada al ple municipal. I d’aquí, sovint, cap a les administracions superiors que també tenen els seus tràmits i els seus terminis. En total, i tirant curt, la tramitació de qualsevol projecte triga de tres mesos a mig any. A l’empresa privada, entre tres i sis minuts. Com és resolt el problema? Doncs en bona part, posant-hi hores de dedicació i intentant agilitar al màxim els processos.
Si abans hem dit que una de les claus de la gran transformació que ha experimentat Sant Sadurní en els passats vint-i-cinc anys ha estat haver aconseguit la implicació eficaç de la Diputació de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya i de l’Estat, com s’imagina el lector escèptic que es fa això? Doncs com la gota que forada la roca o la gota que crea l’estalactita i l’estalagmita: amb constància, amb treball i amb dedicació. Si a això hi afegim la voluntat d’implicar tant com sigui possible els ciutadans i de fomentar la seva participació en la resolució dels problemes col·lectius; i que els respectius grups municipals i els partits que conformen l’ajuntament opinin, intentin arribar a un consens i votin als plens segons el seu criteri; i aconseguir il·lusionar permanentment als funcionaris i treballadors de la Casa de la Vila, tindrem una visió que s’acosta una mica a la realitat de la quantitat d’hores i hores que s’han d’esmerçar per tirar les coses endavant. Recordo amb recança que l’única cosa que em va agrair el cap de l’oposició, l’amic Pere Puignau i Forns, al Ple de comiat quan vaig deixar l’alcaldia voluntàriament el 15 d’abril de 1988 per motius professionals, no va ser ni la capacitat, ni la tenacitat, ni la imaginació, ni la passió, ni els resultats de la meva gestió, sinó quelcom tan banal com la dedicació. Més val això que res, però no era el que m’esperava.
Només quatre línies per sortir al pas dels qui s’afanyaran a retreure el que ara cobren els regidors i l’alcalde, com un argument per qüestionar aquesta evidència del treball i la dedicació dels ajuntaments democràtics a diferència d’abans. L’experiència personal dels que hem estat a l’ajuntament en aquests vint-i-cinc anys és que ni de lluny les assignacions econòmiques compensen el temps que hi hem dedicat i el que hem deixat de fer en les respectives activitats privades. Com en tot, també en això hi ha excepcions que tenen noms i cognoms i que més valdria que s’haguessin quedat a casa, però altra vegada l’excepció confirma la regla, i la regla és que en general la retribució dels càrrecs electes no està a l’alçada de les circumstàncies. I si vostè no s’ho creu, provi-ho.
Quant a l’eficàcia demostrada pels diferents equips de govern democràtics, hem de dir que no es tracta tampoc d’un concepte absolut, que és matèria opinable segon on es posi el llistó, que la puntuació dependrà de l’escala d’interessos, de simpaties, d’afinitats i de valors de cadascú, però que la lectura atenta d’aquest llibre li permetrà a vostè posar la nota que cregui adequada de l’1 al 10. Al meu modest i esbiaixat punt de vista, del 6 al 9 segons els casos. Vostè mateix. (És una llàstima no poder fer aquest exercici amb més precisió amb el llibre dels vint-i-cinc anys a la mà, però li tornem a recordar que trobarà informació suficient a l’hemeroteca.)
En allò en què es pot ser intransigent, sense fer el ridícul, és en el reconeixement del lideratge que ha tingut l’Ajuntament de Sant Sadurní des del 1979 en les qüestions que li eren atribuïbles i també en les que no ho eren. Aquest lideratge ha estat una novetat a l’escenari del municipi i és per treure’s el barret. En el primer grup destacaríem el Pla General d’Ordenació Urbana que ha determinat el creixement de la vila en el darrer quart de segle, al marge dels interessos especulatius que hi havia en joc i a diferència també de l’etapa anterior. Entre les segones podem parlar de les promocions urbanístiques, residencials i industrials, davant la manca d’iniciativa i de capacitat del sector privat –ai, la societat civil!–; i la resolució del subministrament d’aigua potable davant la impossibilitat de la companyia privada que tenia i té la concessió, per resoldre un dèficit històric.
El lideratge només es pot assolir des de l’autonomia i des de la capacitat dels líders. Autonomia respecte als diferents interessos en joc, respecte als poders fàctics i respecte a les pressions d’uns i altres. Aquest aspecte és un dels més difícils de valorar perquè es tracta d’una abstracció que per alguns pot sonar a música celestial. Hi ha qui fins i tot s’atreveix a negar l’evidència de l’existència d’aquests poders. I tant que hi són! Per matar-ho, sense ferir més sensibilitats del compte, diríem que l’autonomia dels diferents consistoris ha estat raonablement acceptable i, en qualsevol cas, a anys llum de l’etapa anterior.
Finalment pel que fa a l’honestedat dels regidors i dels alcaldes es pot afirmar que, tot i reconeixent que d’aquesta virtut tampoc no se’n pot parlar en abstracte i que podria ser que d’aquesta història no en sabéssim ni la meitat, malgrat tot això i malgrat les excepcions que hi ha hagut, que hi ha i que hi haurà, es pot aventurar l’afirmació que els càrrecs electes han estat fidels als seus compromisos electorals, que els partits han interpretat adequadament els requeriments dels seus votants, que han fet el que honestament estava a la seva mà i que s’han esforçat per posar l’interès general per davant dels eventuals interessos particulars. Però això, tot i ser important, no és el més important. El més important és que la democràcia té mecanismes adequats per detectar i denunciar els comportaments deshonestos dels regidors i de l’alcalde, i en darrera instància el vot també serveix per castigar als qui es tiren l’honestedat a l’esquena. I això abans tampoc era possible.
Però si hem de fer un balanç amb cara i ulls, hem de valorar també tot allò que no s’ha fet, o no s’ha resolt, o no ha funcionat tan bé com calia. Anem, doncs, pel passiu qualitatiu del balanç.
En primer lloc cal ser humil i admetre que no s’ha fet tot el que calia i que no tot s’ha fet bé. Reconèixer-ho és fer honor a la veritat. ¿Com podem estar cofois que Sant Sadurní –aquest Sant Sadurní que a alguns ens té l’ànima dividida ja que un dia l’estimem amb intensitat i l’altre l’odiem a mort– segueixi essent un dels municipis més lletjos i amb menys personalitat de Catalunya? Com justifiquem vint-i-cinc anys després la persistent foscor als carrers i a les places quan es fa de nit? Quan arranjarem les façanes i les parets mitgeres que donen aquesta imatge tan tercermundista de la vila? Quin dia tindrem el segon institut públic que tant es necessita? Quan les activitats culturals deixaran de ser minoritàries? Quants anys hauran de passar fins que el saló de sessions de l’ajuntament s’ompli de públic amb ocasió d’un ple ordinari? Quina solució de cirurgia i de cosmètica cal executar perquè l’accés a la vila des de l’autopista no sigui tan caòtic? Depèn només de l’Ajuntament la neteja de la població, el manteniment de les zones públiques, els serveis i els equipaments? Hi ha encara alguna possibilitat, per remota que sigui, que s’instal·lin al terme municipal empreses d’alt valor afegit que permetin diversificar l’economia i l’oferta de treball local? Quan podrem anar a Barcelona en mitja hora sense haver de retratar-nos al peatge privat de Martorell? A què esperem per intentar resoldre encara més el problema de l’habitatge sense la intermediació dels especuladors de sempre? Segur que el tracte que donem als immigrants es mou en la franja de la dignitat, i què cal fer perquè l’impacte d’aquesta nova immigració sigui positiu? Com podrem convèncer als que contaminen perquè facin el que està establert? De quina manera cal afrontar el greu dèficit de la urbanització de la Timba? Segur que els serveis personals que presta l’Ajuntament estan a l’alçada de les necessitats dels veïns més marginats en aquesta cursa irrefrenable cap al benestar particular? De preguntes com aquestes se’n podrien formular per dotzenes i no a totes els hem sabut donar resposta en el passat.
Però per cada problema no resolt, per cada pregunta sense resposta, per cada greuge pendent, per cada dèficit acumulat i per cada repte no assolit hi ha deu problemes ja resolts, deu preguntes ja contestades, deu greuges i deu dèficits ja superats i deu reptes que feliçment ja s’han assolit. Exactament a la inversa del que passava el 1979. Totes aquestes fites les hauran d’afrontar els nous ajuntaments en els propers temps i tant de bo que les resolguin com més aviat millor.
Sembla oportú en aquest pròleg repassar breument alguns dels tòpics recurrents que s’han popularitzat en aquests darrers vint-i-cicn anys en relació a qüestions d’índole municipal. Han format part del debat, de la crítica de cafè, de la xafarderia, de la retòrica barata, de la rumorologia, de la sornegueria i de la demagògia, en substitució a la baixa d’altres arguments més depurats intel·lectualment.
En l’origen dels tòpics no sempre hi ha la innocència del qui els formula, sinó que molt sovint hi ha segones intencions, algunes inconfessables.
Era lògic d’esperar que davant la nova realitat d’uns ajuntaments democràtics en els quals uns exercien el govern i uns altres l’oposició, a alguns se’ls disparés la imaginació i elucubressin crítiques, arguments i tòpics que servissin d’arma electoral. Això és lícit i forma part del joc. Però, quina eficàcia tenen els tòpics? Poca o molta i sempre en relació amb la qualitat de l’argument; com més depurat, com més convincent i com menys banal, més creïble. Com menys capacitat es té per relativitzar, per reflexionar o per contextualitzar; i com més ofuscat, més sectari o més primari és un, millors resultats se n’obtenen. I tal vegada per aquesta darrera raó va ser més indignant haver de patir aquell xarampió.
Ja el 1910 l’alcalde conservador sadurninenc Pere Poch i Carbó (1858-1935), el Catassús, va ser víctima d’aquesta pràctica, però va tenir la lucidesa d’escriure:
Mes no cregueu senyors que els sadurninencs siguin tan tontos d’empassar-se, amb la facilitat que voldríeu-ho les píndoles de la vostra marca per daurades que siguin. Podrà el públic dubtar per un moment, podrà enlluernar-se davant dels mirallets de la iniquitat, de la infàmia, de la calúmnia i de la mentida que feu ballar tots els dies, però quant s’aixequi la cortina que potser que no tardi gaires dies, aleshores quan el poble s’adonarà que aquells que es fan passar per redemptors no són més que uns sense cor i sense consciència.
Els setze tòpics que es descriuen a continuació ens permetran adonar-nos de la quantitat de saliva, de tinta, de paper i de temps que s’ha gastat en aquests vint-i-cinc anys per fer circular banalitats i arguments trivials. Sense anar gaire lluny, al darrer programa de Fires el lector trobarà encara una mostra significativa i ridícula d’aquesta pràctica en els comentaris que fa el grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunyaen relació als vint-i-cinc anys d’ajuntaments democràtics.
Si vostè, amic lector, ha estat víctima en el passat d’algun d’aquests setze tòpics, li recomano que fili més prim en el futur perquè no li tornin a robar la cartera. Si el tornessin a enganyar seria patètic! Si, pel contrari, va ser un dels qui va saber destriar el gra de la palla; que es va adonar en aquells anys que darrere els tòpics s’amagaven debilitats, frustracions, rancúnies i misèries que en alguns casos van evolucionar fins a límits grotescs, i que no va combregar amb aquelles rodes de molí i que per tant no li van aixecar la camisa, que per molts anys!, o com es deia abans, que Déu li conservi la vista!
Qui més qui menys recordarà com si fos ara l’agre debat que s’originà el 1979 amb motiu de les retribucions econòmiques als regidors i a l’alcalde per la seva dedicació a les tasques municipals. I també es recorda el daltabaix que es va organitzar el 1988 quan el nou alcalde Marcel Gabarró i Pallarès va considerar que per tirar endavant l’ajuntament, en les seves circumstàncies personals, calia plena dedicació, la qual cosa era incompatible amb mantenir la seva activitat professional remunerada a Barcelona.
No cal reiterar ara els arguments en favor d’aquesta mesura habitual en totes les democràcies europees. Però sí que és bo ressaltar que els mateixos que llavors ho qüestionaven i criticaven estan ara instal·lats còmodament en la fórmula que els permet compensar econòmicament les hores que treuen de la seva professió o negoci. Segueixo estant d’acord amb el model i l’única cosa que qüestiono és que llavors i ara les retribucions en la majoria dels casos són insuficients i que no guarden cap relació amb el que es pagava i es paga al sector privat en càrrecs de similar responsabilitat i perfils professionals equivalents. I ho dic des de l’experiència personal d’haver estat l’alcalde democràtic que menys ha cobrat de l’Ajuntament (torna a ser una simple descripció de la realitat, sense cap mena de judici de valor per part meva), simultaniejant durant quatre anys l’alcaldia i la regidoria d’Urbanisme, i d’haver renunciat voluntàriament durant nou anys a la promoció professional personal –de la qual cosa no me’n penedeixo ja que hi ha circumstàncies extraordinàries i trens excepcionals que només passen una vegada a la vida–, des de la desvinculació total en aquests moments de qualsevol càrrec polític i municipal, i també des de la voluntat de no tornar-ne a tenir en el futur. Primer trist i típic tòpic.
La discussió sobre el delicat tema de la implicació de la societat civil en les qüestions d’interès general per a Sant Sadurní no dura ni dos minuts. El més calent és a l’aigüera, com fa aquella dita popular. Però ja se sap que tot depèn de color del cristall amb què es mira. Quan governaven els socialistes una de les crítiques recurrents era que l’activitat municipal impedia el desenvolupament de les iniciatives de la societat civil. Que l’ajuntament ofegava la llibertat, que ocupava tot l’espai i que els nous gestors a partir de 1995 es volien despenjar les medalles que s’havia posat l’Ajuntament anterior amb els diners de tots els ciutadans. Era el segon trist típic tòpic. Fals com un d’aquells duros que en deien sevillanos.
Només cal fer un repàs de les entitats i associacions que es van crear a Sant Sadurní en aquells anys d’ajuntaments socialistes, i les que es van crear després, i es veurà que la crítica era pura demagògia barata per al consum d’il·lusos i desinformats. Si aquell ofec hagués estat tan ferotge com es pintava i les ànsies de la societat de treure’s el jou de sobre tan grans, hauríem vist en aquests darrers deu anys una explosió d’iniciatives, com una mena de Big Bang. I per molt que pari l’orella dreta, que és la que encara té el 100% d’audició, segueixo sentint només el mateix brogit de fons de sempre. Ni més ni menys. Respecte a posar-se o no les medalles, no sé si li passa a vostè, amic lector (si ha arribat fins aquí ja el dec poder considerar més amic que enemic), el mateix que em passa a mi, quan ajudo algú: esperes que t’ho reconegui o agraeixi, encara que només sigui amb un somriure. És de bona educació.
Per cert, que jo recordi, ningú no va protestar quan el 1982, per resoldre el problema de subministrament d’aigua potable que no arreglava la companyia privada –sí, sí, privada, de la societat civil– que en tenia i en té la concessió, l’Ajuntament i la Generalitat van haver de gastar diners i dinades per fer el pou de la Fontsanta. Durant aquests vint-i-tres anys ha subministrat el 80% de tota l’aigua que es consumeix a la vila. Aquesta ha estat la inversió pública i privada més rendible de tota la història secular de Sant Sadurní!
Així, el 2004, dels 900 milions de litres anuals subministrats per la companyia d’aigües local, 720 milions es van extreure de la Fontsanta, i la resta, de la planta d’Abrera (10%), de la mina de l’Aixertell (5%) i dels pous de l’Anoia de can Catassús (5%).
Aquesta intromissió dels poders públics en una empresa privada –de la tant pregonada societat civil!– no va ser criticada per ningú, potser perquè sempre ha estat un distintiu de la dreta predicar i practicar allò de socialitzar els dèficits, les càrregues socials i els greuges, i privatitzar els beneficis.
I ja que parlem d’això, permeteu-me que em sinceri i us confessi que a hores d’ara encara no he entès –ja ha passat gairebé un quart de segle i han intentat fer-m’ho entendre infructuosament més de tres i més de quatre vegades, la qual cosa demostra que per a segons que sóc mesell–, com la Generalitat va poder regalar generosament la seva inversió a la companyia d’aigües a canvi de res, i per què va obligar l’Ajuntament a fer el mateix. (Per mi, aquesta és una qüestió més complicada d’entendre que el misteri de la Santíssima Trinitat, que me’l van intentar explicar mil vegades els hermanos quan era petit i no hi va haver manera. Quan l’hermano Javier del col·legi on jo anava de petit me’l preguntava, li responia que no ho sabia explicar, i ell, forassenyat, em responia allò que “yo cuando nací no sabía mamar y aprendí”, mentre em donava un fort cop al cap amb els artells de la mà dreta. Perquè no quedi un mal regust de la meva referència als hermanos en l’any de la commemoració del centenari de la seva arribada a Sant Sadurní i del quart de segle de la seva retirada, i per fer honor a la veritat, quedi escrit que gràcies a ells i al tracte exquisit que dispensaven als fills dels uns i sovint despietat als fills dels altres, gràcies al seu testimoni de ser complaents i servils amb els rics i desconsiderats amb els pobres, gràcies a la seva doble moral a l’hora de resoldre i castigar un conflicte segons l’origen social del protagonista, gràcies a això i a altres coses que no vénen al cas perquè pertanyen a un altre àmbit més privat, vaig tenir el privilegi de descobrir des del molt petit allò que va aportar Karl Marx quan afirmava que no és la consciència dels homes la que determina el nostra ésser, sinó al contrari, que és l’existència social la que determina la consciència de cadascú. Després, ja fora de l’escola, va venir l’aprenentatge de la lluita de classes llegint el Manifest comunista de Marx i Engels. Aprofito perexplicar que , malgrat la coincidència temporal, la sortida dels hermanos de Sant Sadurní el 1979 no es pot atribuir de cap manera a que els socialistes van guanyar aquell any les eleccions municipals, com algúmalèvolament podria pensar, sinó a problemes endògens de la pròpia congregació religiosa , com la manca de vocacions, i a la seva decisió de concentrar els seus escassos recursos humans en indrets més necessitats d’evangelització ).
Tornant al pou de la Fontsanta, quan vàrem proposar-li al conseller de la Generalitat, Josep Maria Cullell, que es capitalitzés la seva aportació econòmica i la de l’Ajuntament en aquest projecte i es bescanviessin per accions de la companyia d’aigües a favor de l’Ajuntament de Sant Sadurní, es va fer l’orni incomprensiblement. Una altra cosa hauria estat si, com el cas de Vilafranca, Sitges i Vilanova i la Geltrú, per posar tres exemples propers, la companyia d’aigües local hagués estat propietat de l’Ajuntament, però no era aquest el cas de Sant Sadurní.
No hi ha ningú al món que es cregui que s’ofega la societat civil quan es regala a una companyia privada un pou d’aigua potable que subministra 900 milions de litres anuals, que després cobra als veïns (si us plau, que algú m’ho faci entendre!); o quan es construeix un pavelló cobert i es cedeix gratuïtament durant vint-i-cinc anys a l’Ateneu, una entitat privada com qualsevol altra, per a la pràctica de l’hoquei, sense cap contrapartida; o quan s’ajuda la Confraria –tan privada com les anteriors– sense més pretensió que contribuir a la bona marxa del sector del cava, o quan es cedeix un immoble sencer a l’Escola Vilarnau -una cooperativa, però entitat privada al cap i a la fi- perquè pugui prosseguir la seva tasca educativa.
Sobre el tema de l’endeutament municipal va passar una cosa semblant, i d’això en puc parlar amb coneixement del tema i amb la tranquil·litat d’haver estat l’alcalde de l’etapa democràtica que menys s’ha endeutat, la qual cosa és simplement una descripció i no un mèrit o un greuge. Es va posar el crit al cel i es van desenterrar el 1995 tots els genets de l’Apocalipsi i, com sempre passa, hi va haver quatre crèduls que es van deixar engalipar. Ara, deu anys després d’haver blasmat el deute i de comprometre’s a eliminar-lo totalment, l’actual equip de govern conviu harmoniosament amb un endeutament que a 31 de desembre de 2004 es xifrava en 7.059.500 euros, és a dir, 1.174 milions de les antigues pessetes a llarg termini, i 934 mil euros més, és a dir, 108’3 milions de pessetes, a curt. Sumant-los tots dos, gairebé 1.300 milions de pessetes. Qui se’n recorda dels 900 milions que van deixar els socialistes? El tercer trist i típic tòpic. Ja sé que ara els tipus d’interès són més baixos, que han passat deu anys i caldria considerar la inflació per comparar correctament les xifres, i que, a diferència de 1995, ara els terminis d’amortització del deute municipal són més llargs, amb la qual cosa l’impacte és menor, però la crítica quan es dramatitzava la situació d’endeutament no era pels interessos, sinó per l’import del deute. És de suposar que la baixada de tipus no és mèrit de l’actual equip de govern, sinó de la conjuntura general, que ha reduït significativament el preu del diner. De moment, i toquem fusta. ( La darrera vegada que vaig parlar amb l’exalcalde franquista sadurninenc Francisco Oliver Garriga em va etzibar una cruel maledicció, carregada de ressentiment. Em va dir que “ només desitjo que t’hagis de quedar a l’alcaldia fins que hagis tornat tots els milions en què has endeutat l’ajuntament”. Si hagués pogut veure el que va venir després no ho hauria pogut digerir ! ) .
Cal tornar a dir que abans i ara, endeutar-se, quan hi ha necessitats peremptòries que no es poden cobrir amb els recursos ordinaris, no és res de l’altre món. I sinó que ho preguntin als governs de CiU a la Generalitat fins al 2003, o als particulars que necessiten un habitatge o un cotxe i no tenen més remei que demanar un préstec. Així de clar. (Fins no fa gaire, estar endeutat amb una entitat financera era considerat com una mena de vergonya, però ja s’ho ha treballat el neoliberalisme imperant perquè aquesta percepció anés evolucionant. No desvetllo cap secret professional si explico que una de les dificultats més grans que tenien tots els directors de la sucursal de Banca Catalana al Sant Sadurní de l’època era, precisament, assolir els objectius de crèdits atorgats, tant als particulars com a les empreses. Per a la captació de l’estalvi no hi havia problema, anaven sempre sobrats, però no hi havia manera que Sant Sadurní assolís les ratios d’endeutament habituals a la Catalunya més urbana.)
Una de les crítiques més depurades intel·lectualment que feia l’oposició a determinades iniciatives dels anteriors equips de govern socialista era que, en la seva voluntat de resoldre els problemes de la vila, destinaven recursos econòmics del pressupost municipal per atendre dèficits que no corresponien estrictament a l’ajuntament, o bé que eren atribuïbles a altres administracions. Així quan s’invertia en escoles o en sanitat la frase predilecta de l’oposició era que amb aquesta política “els veïns de Sant Sadurní pagaven dues vegades pel mateix, una a través dels impostos generals i un altra a través dels impostos municipals”. Tot i reconèixer la consistència de la crítica, no compartíem aquella filosofia que d’haver-la aplicat hauria comportat la pervivència per omnia saecula saeculorum de molts dèficits municipals. Aquest quart trist típic tòpic s’ha fet bocins quan hem sabut com s’ha resolt en la darrera etapa el finançament de la guarderia infantil, de l’escola de música i de la residència assistida per a la tercera edat, per citar només tres exemples.
Es coneixia amb el nom de Síndrome de Cañete la Real la urticària que provocaven a determinats regidors, partits i col·lectius socials les actuacions i les inversions que els equips de govern socialista destinaven a resoldre els greus problemes i els dèficits estructurals dels Habitatges Vilarnau, el suport que es donava a los Amigos de Andalucía i les iniciatives destinades a promoure l’agermanament amb aquell municipi andalús d’on havien vingut a la vila molts immigrants des de la dècada dels cinquanta. Un altre tòpic que amagava una gelosia pel comportament electoral d’aquell barri extrem de Sant Sadurní.
Però si ara repassem les actuacions de l’actual equip de govern en aquestes qüestions en els darrers deu anys, agermanament inclòs, haurem de convenir que o bé es van vacunar perquè no els sortís l’al·lèrgia o bé la van saber tractar amb la pomada de la voracitat electoral. Aquells xarnegos, que és l’expressió que alguns feien servir despectivament per parlar dels immigrants d’origen andalús, s’havien convertit finalment en catalans. Al·leluia! En tot cas, aquella crítica no era més que el cinquè trist típic tòpic.
No els explico l’enrenou que ens van muntar quan vàrem decidir organitzar el Centenari de la Fil·loxera i el Cava i la doble subseu olímpica de Barcelona ’92, amb la pretensió que aquest fos un bon pretext per promocionar la vila i el sector del cava. Cada pesseta que es va invertir en aquells projectes i en la creació d’una oficina d’informació turística era criticada amb l’argument banal que no li corresponia a l’ajuntament recolzar el sector i promocionar el turisme, i perquè els elaboradors ja eren prou capaços de fer-s’ho ells solets. Sisè trist típic tòpic. Però com que rectificar és de savis i aquí no hi ha ningú que vulgui passar a la posteritat com un babau, doncs benvingut sigui en aquesta actual etapa el succedani de la banalitat del Cavatast i l’actual Oficina de Turisme que, per cert, posaria la mà al foc sense por de cremar-me que no l’han finançada precisament els cavistes.
El setè trist típic tòpic feia referència a l’escàndol de la contractació per part de l’alcaldia del que s’anomenava, i se segueix anomenant, personal de confiança, és a dir, professionals que ni són funcionaris ni pretenen ser-ho, però que poden ser molt útils com a tècnics en la gestió del dia a dia de l’ajuntament i que tenen feina assegurada mentre duri el càrrec institucional que els ha contractat. Després recuperen la llibertat i s’han d’espavilar, moment que per alguns d’ells és un com un alliberament. No gastaré ni un mil·ligram de l’escassa matèria grisa que encara em queda per justificar l’encert dels qui van prendre aquesta decisió. Ni els d’abans ni els d’ara. En aquest mateix àmbit cal recordar el tòpic de les crítiques a l’increment de la plantilla del personal municipal a partir de 1979 com a conseqüència del creixement de les prestacions i serveis que ha anat assumint de mica en mica l’Ajuntament. El 1979 n’hi havia 25 i ara més de 150. Una obvietat que no mereix ni un segon més d’atenció, però que en el passat va ser motiu de més d’un debat en més d’un ple municipal d’aprovació dels pressupostos ordinaris.
El tòpic de les alcaldades, és a dir, quan en l’exercici de les funcions per a les quals un ha estat elegit democràticament, i en base a la legislació vigent i a les atribucions del càrrec, un alcalde pren una determinada decisió, seria el vuitè trist típic tòpic. Ja em diran com es fa –és un exemple– per substituir a un regidor d’una determinada responsabilitat, sinó és amb un decret de l’alcaldia! Si a això se li vol dir alcaldada, doncs diguem-li! Però llavors em pregunto com hauríem de definir –per posar un segon exemple– quan un alcalde concedeix les responsabilitats que se’n deriven del decret de formació de la cartera municipal i d’atorgament de regidories. (Gràcies a dues alcaldades, els regidors electes el 1979 de CiU, ERC i PSUC van assumir responsabilitats de govern, tot i que el PSC havia assolit la majoria absoluta en aquelles eleccions; i el regidor Joan Amat i Solé (CiU) va ser nomenat simultàniament i arbitràriament tinent d’alcalde en representació de CiU a la comissió de govern, càrrec que va ocupar durant quatre anys.)
Si a això li volem dir alcaldades, doncs diguem-li, però aleshores em pregunto com hauríem de definir quan un alcalde prohibeixi parlar a un regidor en un ple municipal sense més ni més (31 de juliol de 1996), només que llavors el botxí del 1979 es va convertir en víctima... i la víctima en botxí.
Del primer exemple i del segon n’hi ha hagut en aquests anys a l’ajuntament de Sant Sadurní, només que en etapes diferents de signe polític contrari. Per tant, si es va posar el crit al cel en un cas, també s’hauria hagut de posar en l’altre. O no? ¿No serà que hi ha ocasions en què s’intenta aplicar la lupa despietada per magnificar certes conductes i en altres en què el que es fa és camuflar-les amb típex?
El que fa nou és el tòpic del 5%. Me n’havia parlat l’anterior alcalde Josep Maria Raventós i no m’ho podia creure, m’ho van dir a mi, li van retreure al Marcel Gabarró i també li han retret al Joan Amat. No sé d’on dimonis va sortir la bola, però segons es comentava, i es comenta, els alcaldes tenen una comissió legal del 5% sobre totes les obres que es fan al municipi. Hi ha qui s’ho creu i als quals serà inútil intentar negar-ho. Per tant, no hi perdem temps. Si vostè, amic lector, vol cobrar legalment el 5% de totes les obres que es fan a Sant Sadurní, de les públiques i de les privades, només ha de ser alcalde el 2007, es farà ric i demostrarà que els que el van precedir van ser una colla d’idiotes perquè no van saber aprofitar aquella ganga. En veu baixa li donaré un consell: no s’ho cregui, no fos cas que després s’emportés un disgust.
El tòpic nou ens porta inevitablement al deu. És el que murmurava i murmura de les comissions, de les connivències, de les corrupcions i de les corrupteles dels regidors, dels tècnics, dels funcionaris i de l’alcalde. Si hem de fer cas a aquest tòpic sembla que hi havia i hi ha institucionalitzada una mena de relació perversa entre alguns càrrecs electes, tècnics i funcionaris amb alguns promotors urbanístics, proveïdors, empresaris i constructors, de forma que els primers cobren d’alguna manera determinats tractes de favor als segons. O, per dir-ho d’una altra manera que no soni tan malament, que els segons compensen als primers pels serveis prestats.
En aquest primer quart de segle de la nova democràcia espanyola i catalana, hem conegut exemples prou escandalosos com per caure en l’error de projectar l’ombra del dubte sobre els polítics de tots els partits: reqüalificacions urbanístiques al servei dels interessos dels amics o familiars, adjudicacions d’obres sense l’adequada transparència, favors a determinades empreses a canvi de finançament irregular dels partits i contractació de subministraments i serveis a criteri discrecional del que se’n pot afavorir en compensació. I també hem conegut fabulacions i invencions interessades per desprestigiar els adversaris. Ho dic perquè ho he patit en carn pròpia.
Aquest és un tema delicat i segons com es tracti la morbositat està assegurada. No caurem en el parany, però explicarem unes anècdotes que mai no s’havien comentat públicament i que els companys que eren regidors el 1979 recordaran perfectament. Després de 26 anys ja es poden explicar aquests i d’altres secrets.
El tinent d’alcalde Ramon Rigol, que s’ocupava de la responsabilitat d’Urbanisme i d’Obres, va entrar al despatx de l’alcaldia, pocs dies després d’haver pres possessió el primer ajuntament democràtic l’abril de 1979, amb un feix de bitllets a la mà. Feia una estona que l’havia rebut d’un proveïdor habitual de la Casa de la Vila que li havia lliurat de sotamà dient-li que corresponia a les comissions corresponent a les darreres compres que se li havien realitzat. Davant la sorpresa del Ramon Rigol, aquell proveïdor li havia comentat amb tota la naturalitat del món que aquella havia estat fins aleshores la pràctica habitual i que si li donava a ell era perquè el fes arribar al nou responsable.
Primer vam pensar que es tractava d’una fórmula molt peculiar perquè l’ajuntament recuperés periòdicament uns descomptes en forma de rappel, però a la comptabilitat municipal no hi havia cap antecedent d’aquests tipus d’ingressos. Allò era una altra cosa. Després de fer el que tocava, d’aclarir qui havia estat el beneficiari històric d’aquelles donacions, d’advertir a tothom, proveïdors i treballadors de l’ajuntament, que calia foragitar aquelles pràctiques i que no en perdonaríem ni una, vam creure que havíem redreçat la situació.
Vam ser una mica il·lusos. Exactament en cinc ocasions posteriors, i només en cinc, vam haver de fer front successivament a comportaments irregulars per part de cinc personatges concrets de l’Ajuntament, als quals, amb tota la discreció del món, vam posar en la tessitura de resoldre d’una altra manera el seu futur personal i professional. Es va fer sense escàndols ni escarafalls, perquè el que hi havia no era prou motiu per cremar ningú a la foguera del descrèdit personal i familiar, però sí que era suficient per prendre mesures. D’aquella època es conserven encara una sèrie de talons al portador –els originals, no fotocòpies– que, òbviament, mai no van ser cobrats i que van ser lliurats per proveïdors perfectament identificats de la Casa de la Vila en concepte de comissions il·legals. Algun dia els penjarem al Museu del Descrèdit –em refereixo als talons, no als titulars dels comptes corrents– per a vergonya eterna.
A vegades ens preguntàvem si el que detectàvem només era la punta de l’iceberg.
Cal dir immediatament, per no ser titllats d’innocents i d’anar amb el lliri a la mà, que aquella pràctica era, és i serà habitual al sector públic i també al sector privat, i que hi ha moltes més maneres de matar puces, algunes, per cert, bastant més sofisticades, alambinades i perverses que fer-ho a cop de talonari. Per molt que hi reflexionem, no acabem de trobar una explicació rigorosa que ens aclareixi per quina raó unes pràctiques que se sovintegen a l’àmbit de les empreses privades no s’han d’intentar contagiar, lamentablement, també al sector públic.
Només que fos veritat l’1% dels tòpics que van circular, circulen i circularan per Sant Sadurní –provi vostè, amic lector, de treure aquest tema en una conversa d’amics sadurninencs i s’adonarà de la magnitud del fenomen–, sobre rumors de comissions que diuen que es cobren, favoritismes, processos de compra o de contractació poc transparents, i també d’inspeccions i denúncies que no es fan, o no s’investiguen, o no prosperen o s’avorten subreptíciament i s’arxiven; tractes preferents a determinats personatges municipals per part de determinades empreses, i connivència per evitar sancions o per poder seguir incomplint determinades normes, com les de respecte al medi ambient, per posar un exemple pertinent, només que una ínfima part de tot això fos certa, caldria seguir atents –govern, oposició i ciutadans– per detectar-les, denunciar-les i sancionar-les.
Quan aquesta vigilància es relaxa per part de qualssevol d’aquests tres agents, la voracitat i la resignació ocupen l’espai inexorablement. Voracitat i resignació d’una banda i de l’altra, com em reconeixia fa un parell d’anys un exregidor de la Casa de la Vila de l’etapa democràtica actual quan em deia literalment “reconec que em vaig haver d’abaixar els pantalons per aconseguir...”. I segur que en aquest cas concret no hi havia la típica corrupció pel mig, perquè crec conèixer bé el personatge, i que ho deia en llenguatge figurat.
Els casos de corrupteles i de corrupció són, al meu entendre, l’excepció. I per això creiem que es pot afirmar que l’excepció confirma la regla. I la regla d’or és que la immensa majoria dels regidors, alcaldes, tècnics i funcionaris que ha tingut i té l’Ajuntament de Sant Sadurní en aquests darrers vint-i-cinc anys han estat honestos. Posaríem ara mateix una mà al foc –les dues, si ho voleu– per vint-i-nou de cada trenta noms que ens vénen al cap.
Les afirmacions sobre el fet que tots els polítics són corruptes, o que tots els bisbes són pederastes o que tots els jutges o els àrbitres estan comprats pretenen generalitzar el tòpic del desprestigi. I els qui hem estat objecte de tota mena de calúmnies en aquest sentit, a vegades en boca de persones molt properes, que no fan més que estendre el tòpic, reaccionem airadament davant d’aquests comentaris. No només perquè ens afecten a nivell personal sinó perquè els qui se les inventen i les generalitzen són portadors del verí del descrèdit democràtic, el qual està en l’origen de tots els sistemes autoritaris. Aquest trist típic tòpic magnificat no fa mal només a un o altre alcalde, a un o altre candidat, a un o altre partit. Fa mal al sistema i els qui es presten a transmetre’l sense més ni més, com una corretja de transmissió, són uns insensats.
Ja sé que el Big Brother no para de dir que “tothom té un preu i només és qüestió de pagar-lo si es vol doblegar la seva voluntat”, i també diu allò que “si no ho accepta és que és tonto “, però, per sort per a la democràcia i per a desgràcia seva, en això s’equivoca, malgrat que li funcioni en alguns, massa, casos.
Explicaré una anècdota molt il·lustrativa. Quan vaig renunciar a l’alcaldia el 1988, per motius professionals, un destacat cavista local em va demanar que fes una gestió prop el secretari general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, l’amic i excompany de treball a Banca Catalana Manuel Marín i Bechini. Tota vegada que era un tema privat, vam convenir que faríem un sopar al domicili particular del cavista. Érem tres parelles; els amfitrions, el matrimoni Marín i la meva esposa i jo. El sopar va ser molt agradable i ja cap al final, el cavista sadurninenc, més loquaç del compte, em va dir “Ara que ja no ets alcalde, per què no ens expliques com t’ho has muntat? Com t’ho has fet perquè no t’hàgim pogut atrapar? T’hem estat vigilant, hem parlat amb tots els proveïdors de l’ajuntament, amb els promotors urbanístics, amb els adjudicataris d’obres públiques, amb tothom, i no hem descobert el teu secret. Com ho has pogut fer tan bé que no hagis deixat rastre?”
Venint de qui venia el comentari no era estrany per a mi. Es tractava d’un personatge expert en aquestes qüestions, perfectament capaç d’haver-me espiat i de no tenir cap escrúpol per fer-ho i per dir-ho. Allò que li preocupava no era tant que jo m’hagués prestat a conxorxes i corrupteles, sinó que ho hagués fet tan bé que no m’haguessin pogut enganxar. No el vaig convèncer ni a la primera ni a la segona justificació, perquè, senzillament, donava per descomptat que els càrrecs públics, i els alcaldes en particular, érem uns aprofitats. Els amics de Barcelona al·lucinaven. Després de moltes explicacions, d’intentar fer-li entendre inútilment dues i tres vegades que hi havia altres motius més ideològics i més socials que explicaven que ens dediquéssim a la política, sense caure en la corrupció, se’m va quedar mirant i amb un to solemne em va dir: “Mai m’hauria imaginat que fossis tan estúpid de no aprofitar l’oportunitat. M’has decebut !”.
Anem pel tòpic onzè. Aquest és de to menor i potser ja tocava després de la ratxa que portem. Vostè potser el va escoltar més d’una vegada. Deien que viure i treballar a Sant Sadurní havia de ser una condició indispensable per ser-ne alcalde o regidor. Això era el que, a falta d’altres crítiques més intel·ligents, retreien campanya electoral rere campanya electoral als candidats socialistes que per motius personals i professionals havíem hagut de marxar de la vila. Quina bestiesa! Es veu que no teníem el pedigree que s’atribueix als qui sí que hi viuen i hi treballen. Resultava d’allò més infantil, suat i carrincló aquest raonament i això s’ha posat de manifest en aquesta etapa actual, quan tant Convergència com Esquerra Republicana han tingut i tenen regidors que ni treballen ni viuen a Sant Sadurní i ningú no n’ha fet qüestió.
Treballar a Sant Sadurní, a Barcelona, a Madrid o a Londres era i és una conseqüència de la professió de cadascú i de les possibilitats de realitzar-la. Per tant, en la mesura que un té una activitat professional d’una certa qualificació o especialització que l’obliga a treballar fora de Sant Sadurní, i a més a més vol fer d’alcalde o de regidor, s’entén que caldrà simplement establir uns mecanismes que permetin complir amb ambdues responsabilitats. I això és el que es va fer i es fa. I punt. ¿O és que un veí de Sant Sadurní que treballa fora de la vila és un ciutadà de segon ordre i no pot ser un càrrec electe del municipi? O dit d’una altra manera, ¿és que l’horitzó personal i professional d’un alcalde o d’un regidor s’ha de limitar amb resignació a l’estricte marc del terme municipal?
Hi ha una altra raó més contundent. Sant Sadurní era i és, malgrat els seus més d’onze mil habitants, un municipi petit. Aquí gairebé tothom encara es coneix. Qui més qui menys està sotmès a uns vincles laborals, unes dependències i uns interessos creuats que en moments de crisi poden ser susceptibles de generar compromisos, pressions i, en el pitjor dels casos, xantatges. A l’hora d’apel·lar a la independència, neutralitat i honestedat d’un alcalde o d’un regidor, qui té les mans més lliures?; ¿un empleat de Codorniu, o de Freixenet, o de qualsevol empresa local –per posar un exemple innocent–, o un proveïdor que en depengui –per posar un altre exemple sense cap mala intenció–; o un veí que no té cap vincle laboral, ni comercial, ni professional amb ningú de Sant Sadurní? És evident que la majoria de les decisions d’una certa transcendència que vam prendre entre 1979 i 1995 no s’haurien pogut tirar endavant sense la independència personal de què gaudíem. Tot i així, quan els va interessar pressionar-nos perquè retiréssim el Pla General, alguns prohoms de la vila amb coneguts cognoms, aquests sí, amb pedigree, van moure cel i terra per intentar fer-nos xantatge d’una forma miserable. Ja hem explicat en més d’una ocasió com van amenaçar de retirar els dipòsits d’una llarga llista de clients de la sucursal de Banca Catalana de Sant Sadurní –entitat on treballava l’alcalde de torn als Serveis Centrals de Barcelona– si aquest no aturava la tramitació del Pla General. (Aquesta llista també la penjarem al Museu del Descrèdit.)
S’hi van veure més amb cor amb Sadurní Munné, Maria Barberan i Ramon Rigol, perquè justament vivien i treballaven a la vila, que amb en Marcel Gabarró i amb mi mateix, que teníem l’estigma imperdonable de viure i treballar fora. Estirant massa d’aquest fil podríem acabar en una constatació també errònia, que és que per ser un bon alcalde o regidor de Sant Sadurní és millor que no hi treballis. Però que posats a triar una cosa és millor que l’altra, segur. De manual, vaja!
Perquè aquell alcalde o regidor que es juga la supervivència, o la feina, o que li contractin un fill, o que pugui convertir-se en un proveïdor privilegiat, o que el deixin seure a la taula del banquet encara que sigui en un raconet, o que li posin una medalla, és més vulnerable, es poden debilitar fàcilment les seves conviccions i la seva honestedat, té més risc de no actuar lliurement, pot doblegar-se més fàcilment a les pressions o als interessos en joc, pot perdre l’objectivitat, la independència i la llibertat i es pot convertir en una titella de guinyol moguda per les mans invisibles dels interessos més inconfessables. Tan invisibles són que fins i tot presumeixen que no existeixen. (A Sant Sadurní funciona, a través d’una xarxa virtual, la identificació tribal, de clan, sense assolir encara el model de família siciliana –tot va arribant fatalment en aquesta nova era de la globalització!–, en què els capitans a sou triomfen i els que no estan disposats a la genuflexió o a fer determinades concessions tenen les hores comptades.)
A França, una bona part dels diputats de l’Assemblea Nacional són a la vegada alcaldes i regidors de ciutats i municipis escampats per tot el territori. Fan d’alcalde i de diputat a la vegada i la major part del seu temps viuen a París. L’alcalde de Perpinyà, o de Marsella o de Lyon quan són diputats, viuen de dimarts a divendres a París. El primer alcalde democràtic de Barcelona, Narcís Serra, al qual ningú no li discuteix que va ser un gran alcalde, vivia a Sant Cugat del Vallès. A Vilafranca, el 1985, hi vivíem cinc alcaldes en actiu de diferents municipis penedesencs, a més del de la pròpia ciutat.
No tothom pot triar sempre el lloc on voldria treballar i viure, però si t’ho saps organitzar bé no es veu cap raó que faci incompatible poder ser alcalde o regidor d’un municipi on no vius ni treballes. Ni tan sols la llei electoral municipal obliga que es compleixi aquesta circumstància! Ja ho va deixar escrit Albert Camus: “Per servir millor les persones a vegades convé tenir-les a distància i en silenci”. Segur que l’amic, regidor, tinent d’alcalde i algunes vegades alcalde en funcions Sadurní Oliver, d’ERC, hi estarà d’acord. Hi ha una petita diferència: a ell ningú no li ha retret mai la criaturada que visqui i treballi a Subirats. Tan ridícul ens semblava i ens sembla aquest tòpic que malaguanyat sigui el temps que ens va fer perdre per rebatre’l i el que he perdut recordant-lo.
El dotzè trist típic tòpic també es de poca entitat. Quan els equips de govern socialista es van inventar el 1979 el butlletí Tot Sant Sadurní per informar els veïns sobre les qüestions d’índole municipal, o quan van organitzar l’exposició de la tasca realitzada per l’ajuntament en els deu primers anys, o quan repartien les memòries de la gestió dels quatre anys de govern, van ser acusats d’intentar manipular els ciutadans, de ser sectaris i de pagar-se la publicitat electoral amb recursos públics. Ara l’equivalent butlletí Casa de la Vila, editat per l’actual equip de govern, el mateix que llavors era a l’oposició, o l’exposició de l’any passat amb motiu dels vint-i-cinc anys d’ajuntaments democràtics feta per les Fires, és com el desideràtum de l’ètica i de l’estètica democràtica. Ja!
Em resisteixo a mossegar-me la llengua per comentar l’edició, l’any 2001, del llibre De tretze en tretze, però ja se sap que la carn és dèbil. Seré breu: mai en tota la història de Sant Sadurní, l’ajuntament havia editat res tan sectari. Si ho haguessin fet els socialistes! Aquest llibret, encarregat i prologat en un mal moment –deixem-ho així– per un regidor d’ERC; redactat per un altre militant o només simpatitzant del mateix partit –una mena de supporter que no arriba a l’alçada d’un tifosi o d’un hooligan–, que patia aleshores una tírria obsessiva contra els equips de govern socialista; amb la inhibició, la complaença o la impotència –ves a saber– de l’alcalde actual que utilitza l’argument de no tenir majoria com a coartada per justificar allò que és injustificable (i per no fer allò que s’ha compromès a fer, com és el cas de l’edició del llibre dels 25 anys de democràcia municipal a Sant Sadurní), i patrocinat oportunament per Freixenet (una casualitat, segur), es va plantejar com una mena de vendetta siciliana, o com una liquidació dels greuges i frustracions acumulats durant els 16 anys de majoria socialista a l’Ajuntament. Els calia una catarsi i ho van resoldre amb una mena d’aquelarre on van cremar els diables socialistes. (Una altra versió més psicològica de l’actitud d’ERC envers els socialistes que em provoca una certa hilaritat quan me l’expliquen és la del complex d’Edip, segons el qual els republicans sadurninencs van haver de matar els seus pares polítics per allò que cada generació s’afirma renegant de l’anterior.)
Aquesta anècdota del llibre De tretze en tretze ve a confirmar allò que ja va escriure George Orwell: “la venjança no és més que una il·lusió infantil nascuda de la impotència”. (Ara és un bon moment per explicar que la decisió d’editar un llibre amb motiu dels 25 anys de democràcia municipal es va prendre el 2001 com a conseqüència del greuge ocasionat pel llibre De tretze en tretze. Davant la queixa formal, de paraula i per escrit, de Marcel Gabarró i d’aquest autor, i a proposta nostra, l’alcalde Joan Amat es va comprometre a editar una memòria impecable i neutral, fins on sigui possible, de la gestió dels respectius ajuntaments des del 1979 fins al 2004. De mutu acord, tots tres alcaldes vam determinar el contingut de l’obra, l’autor –el periodista Pep Forns–, l’editor –Ramon Nadal– i la data de publicació, per Sant Jordi del 2004. En repetides ocasions l’actual alcalde ens havia confirmat que tot anava endavant, però al final ha resultat que res de res. Ja em dol haver de reconèixer que he perdut l’aposta que li vaig fer a l’amic Marcel. Ell va encertar en el diagnòstic i jo vaig tornar a pecar d’ingenu. (¿ Què os hi jugueu que uns mesos abans de les properes eleccions i aprofitant les subvencions demanades,l’actual alcalde editarà un altre llibre -que no tindrà res a veure amb el que s’havia compromès a fer- i que el tornarà a encarregar al mateix autor del De tretze en tretze ? ).
“No t’hi emboliquis, perquè al cap i a la fi els polítics tots són iguals, els d’abans i els d’ara, els de dretes i els d’esquerres.” Cal dir que aquest tòpic que el lector haurà escoltat més d’una vegada, que faria el número tretze, no és privatiu ni de Sant Sadurní, ni de la classe política en particular, ni exclusiu dels temps actuals. Ja ho va escriure a mitjans del segle passat l’historiador Jaume Vicens i Vives en la seva obra Notícia de Catalunya
No t’hi emboliquis, aquesta sembla ésser la divisa del seny davant qualsevol conjuntura vital. I per no embolicar-nos-hi tanquem amb pany i forrellat les portes exteriors i ens complaem en una sensibilitat aparent, esquerpa i sorruda, mentre casa endins, conreem el jardí dels refinaments més insospitats.
Aquesta podria ser una de les raons que explicaria perquè durant aquesta primera etapa democràtica d’un quart de segle, la participació dels veïns en els afers municipals presenta encara un balanç tan negatiu. I malgrat tot, es tracta d’un tòpic que cal capgirar, perquè només en la mesura que les veïnes i els veïns s’impliquin en la resolució dels problemes que els afecten, s’avançarà en el model democràtic. Però d’això també en parlarem una mica més endavant.
El gran sociòleg alemany Max Weber va plantejar la dicotomia entre els polítics que viuen per a la política i els que viuen de la política. En aquests 25 anys els sadurninencs hem conegut prou casos d’alcaldes i regidors que demostren l’encert del diagnòstic de Weber. Entre els que viuen per a la política hi ha els idealistes, els il·lusos, els altruistes i els vocacionals. Entre els que viuen de la política també n’hi ha d’idealistes i de vocacionals, però cap que sigui un il·lús o un altruista. El tòpic catorzè, el que tots els que s’ocupen de les qüestions públiques, com a regidors, alcaldes o diputats, van per aprofitar-se del càrrec en benefici particular, és una altra generalització que no fa justícia als qui se n’ocupen per responsabilitat i generositat personal.
A la vella Europa –aquella vella Europa denostada per George W. Bush quan decidí envair l’Iraq i els nostres col·legues europeus no li van donar suport, a diferència de l’amic Ansar que s’hi va apuntar amb entusiasme– l’activitat política encara té per nord, exclusivament, la conquesta del bé comú per als ciutadans. Cap al bé comú dels sadurninencs, en general, ha d’anar orientat el quefer diari de cada regidor i de cada alcalde. Tot i que s’està perdent, a la vella Europa encara es manté una certa presumpció d’altruisme i noblesa política.
Recorda vostè la voracitat dels socialistes per controlar les caixes d’estalvi? Aquest seria el quinzè tòpic de la llista. Es negava la major, que era la inexcusable necessitat de controlar d’alguna manera aquestes entitats financeres que teòricament no són de ningú, però que generen una activitat econòmica i uns beneficis una part dels quals cal aplicar per llei en activitats i obres de caire social. Només caldria recordar com va acabar l’escàndol de la caixa comarcal a la primera meitat de la dècada dels vuitanta del segle passat, per justificar el necessari control per part de representants elegits democràticament.
Mentre els qui plantejaven el control de les caixes eren els socialistes, es posava el crit al cel dient que allò era una intromissió que polititzaria les entitats d’estalvi, donant a entendre que seria catastròfic i pervertint d’aquesta manera la noblesa de la paraula política. Però quan la dreta catalana va poder legislar sobre la matèria i enviar els seus representants als òrgans de govern, doncs aleshores encantats de la vida. No sé què els donen –sí que ho sé, però és una frase feta– que es barallin per ser-hi encara que no facin cap proposta estratègica, i per romandre-hi, encara que en alguns casos ja no representin la institució que els designà. És patètic. Si no fossin mesells i sabessin la hilaritat que provoquen a la resta dels membres del consell d’administració i de direcció, i a la ciutadania més crítica, que els veu com uns estaquirots, demanarien el relleu immediatament. Ara resulta que enviar polítics als òrgans de les caixes d’estalvi jo no és catastròfic, sinó una mostra de modernitat i de democràcia.
I posats a mirar-ho amb lupa; com s’explica que ni a la Comissió de l’Obra Social, ni a la Comissió Executiva de la caixa comarcal no hi hagi ni un membre en representació dels ens territorials i les corporacions locals? I com s’explica que ningú que representi aquestes instàncies protesti per aquesta exclusió?
El temps, però, m’ha donat la raó en una cosa: no va ser encertada la forma com els companys de l’ajuntament de Vilafranca van decidir enfocar les relacions amb Caixa Penedès. Segons l’estratègia del tàndem d’alcaldes vilafranquins Fèlix Sogas-Joan Aguado, beneïda per les instàncies més altes del partit, es va determinar que fos l’alcalde de la capital comarcal l’interlocutor habitual amb l’entitat. I així es va plantejar, de forma que bé l’alcalde, bé el seu home de confiança, mantenien unes relacions diguem-ne cordials amb els directius d’aquella entitat, independentment que a l’assemblea general anual s’escenifiqués una mena de relació pactada d’amor i d’odi. Tots els meus esforços per aconseguir que els personalismes i les necessitats puntuals de l’ajuntament de Vilafranca –o del partit mateix, ves a saber– quedessin en segon terme (no caldria dir-ho, però segur que hi haurà que intentarà tergiversar aquest comentari; estem parlant de relacions comercials o d’actuacions de l’obra social legals, sense cap qüestió irregular), i que es plantegés una estratègia global enfront de l’entitat que comportés unes relacions estructurals –i no conjunturals– i uns programes d’obra social entre els ajuntaments socialistes i els dirigents de l’entitat d’estalvi que poguessin perdurar en el temps, van ser inútils. Al partit i a l’alcalde de Vilafranca no els va interessar. L’ajuntament de Vilafranca va aprofitar tant com va poder la circumstància, mentre Caixa Penedès es fregava les mans de satisfacció en comprovar la poca perspicàcia dels interlocutors socialistes.
Ara, amb la perspectiva del temps transcorregut, i sabent com s’han relaxat les relacions des que hi ha el nou alcalde a la capital de la comarca, és més que evident que el balanç és d’allò més positiu… per a Caixa Penedès. Cap perill a la vista. (Permeteu-me desfogar-me: em vaig haver de sentir per boca de companys del meu propi partit que el meu interès en tota aquella estratègia era exclusivament de caire personal i que el meu únic objectiu era presidir l’entitat, qüestió que en aquells moments no entrava en absolut en els meus càlculs. Vint anys després, ben pensat, crec que potser hauria estat una bona idea… que després hauria lamentat.)
I l’últim, per fi. El setzè trist típic tòpic afirma que els qui ocupen la part preeminent de la piràmide local sempre se surten amb la seva i que l’ajuntament és fort amb els dèbils i s’arronsa davant els poderosos. L’ajuntament de Sant Sadurní és una escola privilegiada per comprovar efectivament com hi ha alguns que intenten situar-se, sovint conscientment, en l’esfera de l’al·legalitat i reaccionen amb vehemència contra qualsevol que s’atreveixi a ser prou agosarat i invocar la submissió de tots, ciutadans i governants, al dret i a la legalitat. “Què s’han cregut aquests de l’Ajuntament!”, cridaven aïrats els qui es manifestaven el 2 d’octubre de 1981 contra el Pla General d’Ordenació Urbana del primer ajuntament democràtic. Val a dir que, com en tota escola, hi ha alumnes que fan veure que no se n’assabenten perquè miren cap a un altre costat. I també n’hi ha que mai no n’aprendran.
Els objectius de la política i de l’empresa són diferents i massa vegades contraris. L’empresari o el promotor té una prioritat absoluta: guanyar diners. I res el pot distreure d’aquest objectiu. El polític, el regidor i l’alcalde s’han d’ocupar de les condicions de benestar dels ciutadans i d’impedir que la lluita per conquerir els diners trenqui els equilibris socials bàsics. L’exemple del tractament de les aigües residuals de determinades empreses cavistes locals que tenen depuradores simplement decoratives, que només funcionen quan hi ha d’anar l’inspector –qui les deu avisar? –, ens serveix per il·lustrar aquest dilema. Cada euro que es deixi d’invertir per engegar la depuradora i preservar el medi ambient i de rebot els ciutadans, cada euro que s’estalvien quan decideixen obrir l’aixeta d’amagat, protegits per la foscor de la nit i emparats per la impunitat, i llençar claveguera avall el que s’hauria de traslladar en camió cisterna a la planta de tractament de residus, se’n va directe a l’epígraf dels beneficis del compte de resultats de la companyia. La temptació és massa gran i la sanció, suposant que n’hi hagi, massa petita.
A l’ajuntament es pot aprendre que si sanciones amb rigor els responsables d’una atzagaiada o els portes als tribunals pots donar per descomptat que et maleiran els ossos i que no t’ho perdonin mai; ni ells, ni els seus fills, ni els seus néts; però acaben modificant per força els seus comportaments irregulars. Però si intentes arreglar-ho a les bones, et donen un copet a l’esquena, parlen molt bé de tu i si cal et posen una medalla, et compren el que venguis a bon preu, fan una desinteressada aportació econòmica a la campanya electoral, fingeixen un acte de penediment... i se’t tornen a rifar a les primeres de canvi. Som així de mesells uns i altres. Parafrasejant Luttwak, la societat i la política no existeixen per satisfer les necessitats de l’economia –com pretén cada vegada més la incontestada ideologia dominant– sinó que el model econòmic hauria de servir per satisfer les necessitats de la societat.
La vitalitat de les societats democràtiques avançades i dels ajuntaments compromesos s’hauria de mesurar per la tensió que aquests són capaços de crear entre els dos interessos en joc, el públic i el privat. Si no hi ha tensió, perden els de sempre i guanyen els de sempre. Per això no m’agraden els ajuntaments que són com una bassa d’oli. La tranquil·litat és, en aquests casos, un símptoma que alguna cosa no funciona prou bé.
Aquests setze tòpics no han estat els únics, no ho cregueu pas. A mesura que els anava recordant me’n venien més i més al cap. Com, per citar-ne un altre, encara que sigui de passada, l’original i encertat model de gestió de l’Escola Intermunicipal del Penedès, la Inter, que calia canviar de soca rel perquè era un invent socialista, viciat de tots els mals. Després de deu anys segueix exactament igual.
Però ho haurem de deixar aquí perquè aquest pròleg s’està allargant massa.
Per acabar aquest apartat permeteu-me formular un desig: que el debat sobre l’ajuntament en els propers 25 anys es basi en qüestions ideològiques, de projectes i de reflexions de més nivell que els tòpics exposats. Ja sé que és difícil perquè la ideologia –com la utopia– ha estat una de les grans víctimes del segle XX, però que hagi estat derrotada no vol dir que hagi estat vençuda, ni que es pugui prescindir del seu paper fonamental en l’acció política. M’agradaria tant poder respondre-li al Big Brother: És la política, estúpid!
Quins són els vells dèficits i els nous reptes que es presenten avui a l’ajuntament de Sant Sadurní? Després de vint-i-cinc anys encara hi ha qüestions que no han evolucionat com hauria estat desitjable, encara hi ha col·lectius de població amb problemàtiques específiques als quals no han arribat els serveis municipals, i encara sorgeixen –i sorgiran en el futur– nous desafiaments que tensionen i tensionaran els ajuntaments.
La primera qüestió, pertinent i impertinent, és com s’explica que una immensa majoria dels regidors i alcaldes electes des de 1979 tinguin cognoms tradicionals catalans. En aquests primers anys del segle XXI, a Sant Sadurní, més del 70% de les actuals generacions de sadurninencs, quan tirem enrere en el nostre arbre genealògic, ens trobem amb familiars vinguts com a immigrants a la vila. Això vol dir que en aquests moments, els habitants de Sant Sadurní tots els ascendents dels quals eren a la vila a principis del segle XX devien ser amb prou feines un de cada quatre; o sigui, que tres de cada quatre habitants tenen avis, pares o mares que han immigrat durant el segle XX o bé son immigrants ells mateixos.
Durant els ajuntaments de la dictadura, tot i l’allau migratòria desencadenada a partir de la dècada dels cinquanta, el greuge era encara major. Si repassem les llistes dels alcaldes i regidors de 1939 a 1979 ens n’adonarem. Vull dir, per anar directe al gra, que des de les primeres eleccions municipals democràtiques de la segona meitat del segle XX, els sadurninencs amb cognoms com Fernández, López, Robles, Rodríguez, Rojo, Romero, Moreno, Manceñido i Colado, per citar uns exemples adequats, són o han estat minoria entre els càrrecs electes.
Si ens entretenim a mirar la guia telefònica, per exemple (ja sé que no és un mètode rigorós, però tampoc es pretén determinar el problema a la centèsima), ens adonarem que la realitat de Sant Sadurní, pel que fa als cognoms, és molt plural. Però a l’ajuntament de Sant Sadurní no ho ha estat tant. On són els Gómez, els Muñoz, els Cabezas, els Cruces, els Díaz, els Gallardo, els García, els Jiménez, els Pacheco, els Berlanga, els Pérez, els Ramírez, els Ruiz i els Sánchez? I estirant del fil, podríem convenir, sense por d’equivocar-nos, que si cap sadurninenca o sadurninenc amb aquests cognoms ha estat alcalde o regidor és perquè a les llistes electorals dels respectius partits que s’han presentat des de 1979 o bé no hi eren o bé estaven en llocs de segona importància; i que si això és així és perquè són també minoria entre els seus militants i simpatitzants. A quina conclusió podríem arribar?
Segur que l’amic lector té prou elements per treure’n una primera impressió, però si ens quedem només amb la constatació, ja n’hi ha prou per afirmar que un nombre molt gran i molt concret de sadurninencs (no ens enganyem, més enllà dels cognoms hi ha un col·lectiu social molt determinat), no s’ha implicat de forma tan destacada com uns altres en la governació del municipi.
I una altra d’aquestes qüestions, pertinent i impertinent a la vegada, és, per exemple, per què els xampanyistes locals de l’època es van comprometre tant amb els ajuntaments franquistes –és el cas de Codorniu, Miró, Lavernoya, Mestres, Castellblanch, Lincon, Roca, Calixtus, Montserrat i Colomer, quatre dels quals van ser alcaldes durant la dictadura– i en canvi els cavistes s’han mullat tant poc en els primers vint-i-cinc anys de democràcia municipal? Em nego rotundament a respondre a aquesta qüestió simplement endossant-los el qualificatiu de feixistes als uns i als altres, als primers per acció i als segons per omissió. No, no deu ésser aquesta la raó.
Que ara recordi només dos regidors, i ambdós de la mateixa cava, han ocupat càrrecs de responsabilitat municipal des del 1979. I encara una altra pregunta també, si més no, curiosa i també impertinent: com és que aquesta participació només s’ha produït des de les files socialistes?
Aquesta és un assignatura pendent dels cavistes. Segur que uns personatges la majoria dels quals són universitaris i diplomats, professionalment ben preparats, amb capacitat de lideratge, que destaquen per la seva iniciativa i per la seva capacitat personal per afrontar grans reptes i per descobrir oportunitats i convertir-les en projectes exitosos, farien meravelles al capdavant de l’ajuntament. On son, per citar uns cognoms purament a títol indicatiu i sense ànim de polèmica, els Ferrer, els Raventós, els Pagès, els Bonet, els Gramona, els Mestres, els Torelló, els Juvé, els Mata, els Ventura i els Llopart? O més enllà del sector del cava, però també dins del món empresarial i també sense segones intencions, on són els altres Raventós, els Coll, els Sàbat, els Forns, els Vàrias, els Viader, els Domingo i els Parera? A què esperen per impressionar-nos i fer-nos caure d’esquena amb la seva capacitat i la seva gestió al capdavant de l’ajuntament de Sant Sadurní?
Després d’un quart de segle de democràcia municipal, encara és l’hora que els fills dels amos –sense to despectiu, de debò, i només per contraposar-ho simbòlicament als fills de les minyones–, s’hagin mullat i compromès en la gestió municipal. Resulta clarificador adonar-se com els cognoms il·lustres –i no tan il·lustres– de les tradicionals famílies benestants de la vila, els fills, néts o besnéts de regidors i alcaldes en èpoques anteriors de dictadures i de democràcies, s’han abstingut de dedicar unes hores del seu valuós temps a l’ajuntament de la vila.
Per què es produeix aquesta circumstància a Sant Sadurní?
A mi se m’acudeixen diverses respostes a aquesta pregunta i segurament caldria fer-ne una barreja i afegir-ne alguna més per aproximar-nos una mica al coneixement de la raó de fons d’aquesta realitat.
¿És potser perquè ja tenen qui els fa la feina defensant els seus interessos i no veuen cap necessitat de comprometre’s directament? ¿És perquè els costa d’admetre el joc democràtic de les majories i de les minories i ells no estan disposats a renunciar al privilegi secular de tenir sempre la raó? ¿És perquè resulta molt més rendible, aconsellable i gratificant dedicar el temps al negoci propi o a la professió, a la patronal de l’Institut del Cava, a la Confraria, a la Fira de Barcelona, a l’IACSI, a la Taula Interprofessional del Vi blanc, al Consell Regulador o a Caixa Penedès, que no pas a la col·lectivitat local? ¿És perquè no es té la vocació de militar en un partit, d’anar en una llista, de fer una campanya electoral, de confiar que la gent et voti, que es faci públic el que cobres de l’ajuntament i surti l’impertinent de torn criticant-ho als diaris, que algú a qui es considera despectivament com un mort de gana et posi de volta i mitja en un ple, o que un desvergonyit diable es mofi o ridiculitzi en públic de tu, de la teva parella, de la teva amant –se’n tingui o se la inventin–, o de la teva família? ¿És perquè consideren la política en general, i la municipal en particular, com una qüestió menor, sense prestigi i de poca entitat? Un d’aquests personatge, una mica il·lustrat tot sigui dit, em va enviar una carta amb motiu del Pla General posant-me de volta i mitja, i hi va incloure una cita d’Albert Camusque em va deixarmésinquiet que la resta de l’escrit. Eraaquell fragmentde la seva obra Llibretes 1935 - 1942que diu que“ La política i el futur de la humanitat estan en mans d’homes sense ideals i de poca volada. Aquells que tenen grandesa no es dediquen a la política”. Tant Camus com l’il·lustre sadurninenc van quedar ben descansats!
¿O és perquè una cosa és poder maquillar els fracassos i els errors comesos en la gestió privada, convertint-los de cara a la galeria en èxits i grandeses, i gaudir així de prestigi social àrduament treballat a través dels mitjans de comunicació, i una altra que et mirin amb la lupa despietada amb què s’observa la gestió política i que es posin en evidència les misèries i limitacions personals? A veure si l’única reticència d’aquesta gent és la por a fer el ridícul!
Una darrera hipòtesi ens diu que els fills dels amos no es miren la vila amb els mateixos ulls que els fills de les minyones. Em ve ara al cap una anècdota que va explicar Friedrich Engels, el soci i amic de Karl Marx, a la seva obra Condition of the Working Class in England in 1844, i que vaig llegir a l’època universitària. Deia literalment Engels:
Un dia passejava per Manchester amb un d’aquests senyors de classe mitjana. Li vaig parlar dels desgraciats i pobres barris baixos i li vaig fer veure les terribles condicions d’aquesta part de la ciutat on viuen els treballadors de les fàbriques. Li vaig dir que en tota la meva vida no havia vist una ciutat tan mal construïda. Em va escoltar pacientment i en arribar a la cantonada on ens vàrem acomiadar em va dir: I malgrat això, aquí hi guanyo molts diners. Bon dia, amic!
Salvant totes les distàncies que vulgueu en el temps, l’espai, la circumstància i els protagonistes de la història, em pregunto si no serà aquest un retrat fidel que explicaria la inhibició d’una part important de la ciutadania local en la gestió dels afers públics. (Recordo una conversa distesa amb l’amic Xavier Coll, quan jo li manifestava que la meva total implicació amb l’ajuntament em portava a tenir presents els problemes municipals de forma permanent. El Xavier, immutable i impenetrable, em va respondre que ell ja tenia prou maldecaps a l’empresa i que només pensava en l’ajuntament una vegada cada quatre anys, a l’hora d’anar a votar.)
Aquesta anàlisi ens dóna l’oportunitat de poder afirmar que, molt probablement, els qui en aquests darrers vint-i-cinc anys hem governat l’Ajuntament no hem estat precisament les persones més capaces i preparades de la vila, sinó, per dir-ho d’alguna manera que soni bé, i que no ofengui ningú, les més compromeses amb la col·lectivitat. Encara que a algú li pugui semblar impossible, podria ser que algun alcalde o regidor amb aquells cognoms diguem-me il·lustres i que en els negocis privats han demostrat una notable capacitat, ho hauria fet millor.
No em cauen els anells de reconèixer que de tots els cognoms que he donat a títol d’exemple, tres o quatre, estirant molt mitja dotzena, però no més, ho haurien fet millor. Segur. (Prefereixo no dir els seus cognoms per evitar crear-me més enemics del compte de forma gratuïta entre els exclosos.) Però hi ha dos problemes: un és que els personatges en qüestió ni s’ho plantegen ni els interessa en absolut –si els hagués interessat ja s’haurien presentat–, i l’altre és que tampoc els votants el correspondrien tant com ells voldrien.
Amb la qual cosa arribaríem a la conclusió que el model que s’ha acabat implantant a nivell local, i també a l’àmbit general és perfectible, ja que en principi no s’hauria de renunciar a tenir al capdavant del govern de l’Estat, del govern de la Generalitat o de la Casa de la Vila els millors gestors i a la vegada els més compromesos amb els interessos dels ciutadans, escollits sempre, això sí!, democràticament pels ciutadans. Una cosa no hauria de ser antagònica de l’altra. Ja veurem com evoluciona i com es resol aquest difícil equilibri durant el segle XXI.
Un altre dèficit del model és la poca implicació de la dona en les llistes electorals i en els càrrecs municipals electes. Des que el 1979 la socialista Maria Barberan i Torrens es va convertir en la primera dona que accedí al càrrec de regidora per elecció democràtica de tota la història de la vila de Sant Sadurní, la presència de la dona als equips de govern ha oscil·lat entre el ridícul 8% i l’esperançador 31%, lluny encara del simbòlic 50%. Del total de 54 regidores i regidors que ha tingut l’Ajuntament de Sant Sadurní entre 1979 i 2004, 44 han estat homes (el 81’5%) i només 10 ha estat dones (el 18’5%). Mai una dona ha estat alcaldessa de Sant Sadurní.
No porta enlloc parlar de quotes i de percentatges, però resulta que més de la meitat de la població de Sant Sadurní són dones, tan capaces com els homes, amb els mateixos drets i amb els mateixos deures, i no hi ha cap justificació, ni discriminació, ni greuge que impedeixi la seva equiparació d’igual a igual, als homes. La periodista Núria Carrera deia en un article publicat al diari El País, el 8 de març de 2000:
Una mayor presencia de las mujeres en la representación popular tiene que reportar una manera diferente de llevar a cabo las politicas públicas. Primero por una clara conciencia de nuestra parcialidad. Es decir, sabemos que nuestrra visión de las cosas no es universal, contrariamante a lo que creen muchos hombres. La filósofa francesa Sylviana Agacinski, inspiradora de la ley paritaria francesa, lo explica en su libro Política de mujeres, donde destaca que los valores y el modelo masculino han dominado el pensamiento, la filosofia y la política en un intento de representar por sí solos el género humano.
No discutiré amb la senyora Agacinski si la dominació ha estat motivada exclusivament per l’acció dels homes, o també hi té alguna cosa a veure la inhibició de les dones. En qualsevol cas, si mirem cap al futur, hi ha una voluntat manifesta i diria que majoritària entre els homes de no voler representar en exclusiva tot el gènere humà. I pel que fa a l’ajuntament de Sant Sadurní, també hi és, aquesta voluntat.
Tampoc és que els joves i els treballadors s’hagin distingit especialment en aquesta etapa democràtica per la seva vocació per la política municipal. No vull dir que els regidors i els alcaldes que hi ha hagut fossin vells i que no treballessin. Vull dir que els joves de menys de trenta anys, per exemple, han estat molt poc representats, i que els treballadors també. (Em refereixo als treballadors en el sentit marxista de l’expressió, de la classe treballadora, amb cognoms d’origen català o no.)
Tots aquests col·lectius, i també els dels nous immigrants amb uns noms i cognoms encara més genuïns, haurien d’estar presents als llocs on es prenen les decisions d’interès pels ciutadans.
Després de vint-i-cinc anys de democràcia municipal és difícil justificar que els ajuntaments s’inhibeixin dels problemes dels ciutadans, siguin o no de la seva competència. De fet, una de les característiques d’aquest període a Catalunya ha estat la gran capacitat que han tingut alguns regidors i alcaldes per imaginar noves fórmules, per resoldre els vells problemes i també per enfrontar-se als nous. A qualsevol poble o ciutat de Catalunya et pots trobar amb iniciatives que ja han demostrat a bastament la seva eficàcia per atendre els requeriments o les necessitats dels ciutadans. Per tant, si hi ha voluntat, ara ja se sap què cal fer. No cal inventar –com van haver de fer per força els primers regidors i alcaldes democràtics–; ara només cal copiar.
Però tot i així, a Sant Sadurní, després d’un quart de segle, malgrat el gran pas endavant que s’ha dut a terme, i malgrat la nova terminologia que fan servir els regidors i l’alcalde actuals per demostrar que estan al dia –que si la sostenibilitat, que si la proximitat, que si la subsidiaritat, que si les bones pràctiques, que si allò que és global i allò que és local i que si l’equilibri pressupostari, que la transversalitat–, sembla que impera des de fa uns anys el déjà vu o, per dir-ho en castellà, el másde lo mismo, tant en l’àmbit del govern com en el camp de l’oposició. No sóc l’únic que creu que a l’ajuntament de Sant Sadurní s’ha fet realitat aquella sentència de Bertrand Russell que diu que “l’ortodòxia és la tomba de la intel·ligència”. De tant rigor que pretenien aplicar s’han oblidat d’innovar. I el resultat és que, si bé el progrés que han experimentat els serveis i els equipaments municipals és incontestable, en canvi no s’atenen adequadament els nous reptes que planteja l’evolució de la societat. En posarem només cinc exemples.
Ni la preservació del medi ambient (malgrat que hi ha un regidor que no s’ocupa de res més); ni la participació ciutadana (el referèndum del TGV va ser una bona pensada però es va gestionar molt malament); ni la promoció d’habitatge (els projectes en marxa no són més que un gra de sorra); ni el desenvolupament del territori comarcal (l’alarma que s’ha creat en els darrers anys a causa de la proliferació de zones industrials i parcs logístics no és res comparat amb el que ens caurà al damunt); ni, finalment, l’accés a la cultura catalana per part dels sector populars (cultura primer i catalana després); no estan, ni de lluny, a l’alçada d’altres municipis i comarques.
Tampoc l’oposició actual està a l’alçada. A vegades la història ens reserva el dret cruel de passar-nos factura, i ara és un d’aquests moments. Durant els setze anys de majoria socialista a l’Ajuntament de Sant Sadurní justificàvem amb una certa arrogància el nostre èxit electoral tant en el propi mèrit com, també, en el desmèrit dels contraris. Dèiem, amb una certa crueltat, però carregats de raó, que amb aquells candidats, l’oposició ja podia portar ous a vendre.
Ara, les tornes s’han canviat i la que ofereix una pèssima expectativa és, precisament, l’opció socialista sadurninenca. La mediocritat (quina experiència, formació, capacitats o currículums presenten els qui ja s’han proclamat candidats per al 2007?), la resignació (s’han instal·lat a l’oposició i sembla que s’hi troben bé, en aquest paper), l’arrogància (estan convençuts que amb inspiració i voluntarisme ja n’hi ha prou i presumeixen ridículament d’unes sigles que els depassen), l’abúlia (no volen realment governar Sant Sadurní, ja els està bé), la inconsciència de les pròpies limitacions (es creuen tan capaços que fins i tot depuren els companys discordants del seu propi partit i en prescindeixen, com ha succeït fa uns mesos. S’han blindat a la crítica i als arguments adversos: el fracàs de la intel·ligència); la manca d’alternativa (diuen què no volen però no saben què volen), i la incapacitat de sortir d’aquesta espiral que ja els ha portat a perdre les eleccions de 1999 i 2003, de moment, s’han aliat amb els successors naturals –no els hereus– dels qui entre 1979 i 1995 van dirigir l’ajuntament de Sant Sadurní. (No van fer cas a allò que Goethe posa en boca de Faust: “Was du ererbt von deinen Vätern hast / Erwirb es um es zu besiszen”, que mal traduït vol dir, “caldrà que t’hi esforcis, si vols aprofitar allò que has rebut dels teus avantpassats”. Sense esforç no hi ha premi; ni a la política, ni als negocis, ni a la professió, ni a l’amor.)
I fer això és dur , porta el seu temps, cal treballar i preparar-se,i llegir per aprendre ( i no precisamentEl Mundo Deportivo o l’Sport) , reflexionar, fer un diagnòstic encertat, ser capaç de presentar una proposta engrescadora i guanyar les eleccions amb majoria suficient. I per fàcil que sembli, no tothom està en condicions de seguir tot aquest procés; o dit d’una altra manera més contundent: n’hi ha que no ho assoliran mai. Els socialistes sadurninencs actuals es pensen que vist que els seus adversaris no són gens ortodoxes en l’aplicació d’aquest model i que tot i així han guanyat les dues darreres eleccions municipals , no cal amoïnar-se ni esforçar-se gaire. Cal esperar només , creuen, a que els electors descobreixen que es van equivocar i que tornin a confiar en les seves sigles. No s’adonen que en política no funciona la selecció adversa ( aquella teoria que demostra que enunconcurs de lletjos guanya el més lleig de tots els candidats ) , i cauen en l’error de creure que els més il·lusos, els més resignats i els més desmotivatsacabaran un dia a altra, indefectiblement, guanyantaltra vegada les eleccions. Com diu el general Marmont ales Memoires de la Comtese de Boigne:
Estan perduts. No saben ni en quin lloc són ni quins temps corren. Viuen fora del món i del segle. Porten la seva atmosfera amb ells per tot arreu, no se’ls pot obrir els ulls, ni tant sols intentar-ho: no hi ha remei .
De més verdes en maduren, fa la dita popular, però no hi ha més cera que la que crema i tinc la sensació que ho lamento més jo que ells. Se’ls veu tan contents! Què més ha de passar perquè els qui han de forçar un canvi s’atreveixin a provocar-lo? Es pot arribar a comprendre que els polítics mediocres pensin només en les properes eleccions; però el que és incomprensible, com ens va ensenyar Alexis de Tocquevile, és que els polítics amb més perspectiva no pensin en les properes generacions.
Els qui encara n’estan més, de contents, són els seus adversaris, els quals mai no s’haurien imaginat tantes facilitats per poder continuar còmodament en l’exercici dels càrrecs. A les properes eleccions, a ERC ja no li caldrà seguir inventant-se pretextos, com en el passat, per donar suport incondicional a CiU al capdavant de l’ajuntament; en tindrà prou amb justificar-ho en base a l’evidència que els regidors socialistes electes seran irrellevants per aconseguir la majoria necessària per a governar. ( Com que la carn és feble i la temptació massa gran, i com que la veterania és un grau i ja els veig a venir, segur que a hores d’ara ja hi ha algú que està pensant en la perversa idea d’utilitzar aquestes quatre línies per desprestigiar als socialistes sadurninencs a la propera campanya electoral municipal, d’aquí a dos anys i mig. M’apunto a l’agenda per l’1 d’abril de 2007, penjar també a internet els comentaris encara més vehements i demolidors que ja tinc redactats sobre CiU , ERC i AMI , i que no és gens adequat que es publiquin en aquest pròleg ).
L’altra oposició, la del Partit Popular, sembla que s’esforça per obrir-se camí i aixecar el vol, però la creu que arrossega tardarà temps a deixar alçar la gavina. Encara porta plom a l’ala. Malauradament per ells, les expectatives electorals del PP local vénen massa condicionades pel PP estatal. I de l’AMI, què voleu que us en digui? Què fa un partit així, en una coalició com aquesta? (Per respondre a la pregunta cal una certa dosi de sensibilitat política, virtut ara en decadència, i que no és una de les més notòries del regidor de l’AMI, la qual cosa no ens ha de fer perdre de vista que en deu tenir altres, de virtuts, com per exemple l’afany de protagonisme dels neòfits encara que per això, i fent servir una metàfora recurrent, s’hagi d’aliar amb el diable.)
I què podem dir dels ciutadans? Cal ser sempre crític amb el govern i també crític amb l’oposició, oi tant que sí. Però els qui hem tingut la responsabilitat d’un càrrec públic hem après que, per arrodonir-ho, cal tancar el cercle, i ser crític amb els ciutadans. Quan determinats col·lectius de ciutadans renuncien voluntàriament a exercir els seus drets –i ser alcalde o regidor n’és un d’important– s’estan perjudicant molt més del que creuen i estan generant un dèficit del model que més aviat o més tard lamentarem. I no només això, sinó que quan ni tan sols s’assisteix un cop a l’any –o una vegada a la vida– a un ple municipal, per entendre com funciona la dinàmica d’un ajuntament; o no exerceixen alguna mena de crítica a la gestió del consistori , per velada que sigui; o no s’afilien o simpatitzen amb algun partit polític; o ni s’entretenen a llegir el butlletí d’informació municipal que es distribueix casa per casa...; si no fan res de tot això, que d’altra banda no és res de l’altre món, estan rebaixant la seva condició de ciutadans a una categoria inferior. (Aquesta virtut de criticar és com una espècie en vies d’extinció des que governa el quatripartit a Sant Sadurní. Abans, a l’època gloriosa dels socialistes, allò era una joia. Tothom s’hi veia ambcor, fins i tot els que els votaven. Ara no, ara els qui llavors blasmaven, callen com uns murris, no fos cas que s’esverés el galliner, i els altres no s’hi atreveixen, no fos cas que els miréssim malament. El dèficit més greu dels sadurninencs actuals és el silenci, còmplice i interessat en alguns casos, com una mena d’omertá a l’italiana; i patològic fins a la resignació en altres. Me’n adono que he agafat el rabe per les fulles, vull dir que he ressaltat un efecte i no la causa. La causa és la por i l’efecte és el silenci. Tanmateix el mèrit principal és el treball, el càstig diví per excel·lència, tot i que potser n’estem fent un gra massa.)
Conec un personatge sadurninenc que ha estat mestre tota la vida en aquesta mena de fabulacions, que de cara presumia de ser comunista però quan et giraves d’esquena et posava de volta i mitja inventant-se tota mena de cabòries, i que tenia permanentment encesa una espelma a Déu i una altra al diable. Des que hi ha el nou ajuntament se li ha menjat la llengua el gat, símptoma que governen els seus. (El dia que es mori li faran una apologia d’aquelles que fan caure de cul, i llavors hauré de ser jo, si no em mor abans, qui s’haurà de mossegar la llengua per no desmerèixer l’epitafi. Sí, sí, amic, recordes quan ja fart de les teves calúmnies et vaig preguntar allò que diuen els americans “What side are you on, brother, what side are you on?”, que vol dir “A quin bàndol jugues company, a quin bàndol jugues?”)
Per acabar aquest apartat dels dèficits d’aquest primer quart de segle de democràcia municipal, caldria fer una recopilació i recordar que: 1) existeixen encara a Sant Sadurní amplis sectors de població que no s’han compromès tant com uns altres a l’ajuntament: els sadurninencs amb cognoms d’origen castellà, els empresaris i cavistes, les dones, els treballadors i els joves; 2) s’observa amb preocupació com s’ha caigut en una mena de rutina en l’acció de govern que impedeix aplicar noves fórmules per abordar els vells i els nous problemes dels ciutadans; 3) l’oposició s’ha reduït a la mínima expressió, la qual cosa explica el punt anterior, i introdueix resignació i desànim en un ampli sector social que necessita que algú canalitzi les seves esperances; i 4), la participació de les veïnes i els veïns en la identificació dels problemes i de les necessitats municipals, en la crítica, en el diagnòstic de la situació i en la participació de l’elecció i aplicació de les mesures que calguin en benefici de tots, no s’ha generalitzat ni de bon tros. Els partits i les coalicions electorals no són encara prou potents i versàtils com a vehicle de canalització de les aspiracions col·lectives.
Altres observadors de la realitat municipal posaran més èmfasi en qüestions diferents a l’hora d’assenyalar les deficiències del model –com ara la necessitat de més competències municipals i de més recursos per als ajuntaments–, i caldrà també escoltar-los i tenir-los en compte per incorporar-ho a la llarga llista dels reptes i desafiaments que tenim al davant.
Hi ha, per últim, una reflexió de prou entitat com per tractar-la a part. Serà una mica llarg d’explicar aquest darrer dèficit, però confio sortir-me’n airós, no ofendre ningú i fer-me entendre.
A principis del segle XX, Pelegrí Torelló i Borràs, a la seva Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d’Anoya, alertava d’un perill que, al seu entendre, condicionava el futur de la vila. Deia Pelegrí Torelló
Molts fills de la vila van a Barcelona a seguir alguns oficis, a servir de moços a les tabernes o a probar fortuna a les Amèriques. Algun n’hi ha que ab constància y treball logra establir-se y crear-se una bona possició; però succeheix que a la terra hi queden poques mans pera ésser conreuada com correspon, resentint-se-n principalment la colocació dels fruïts als mercats remuneradors. En els temps que corren necessitem produir bo y en abundància, y vendre bé. És per lo tant convenient atreure al jovent cap a n’aquests estudis y feynes ab preferència a cap altra carrera o bé ofici, perquè-ns porten a l’emigració la part més forta y inteligenta de nostra vila.
Aquest text de 1909 reflectia una realitat que es va anar accentuant al llarg del segle. L’especialització de la vila a l’ombra del xampany primer i del cava després va determinar que tots aquells que no tinguessin vocació (o que no tinguessin més remei) per treballar en el sector vitivinícola, s’haguessin d’espavilar fora de la vila. Dotzenes de joves molt qualificats que van cursar estudis universitaris, quan això no era ni de bon tros tan habitual com és ara, van migrar i es van establir lluny de Sant Sadurní. En conseqüència, i donada la singularitat de l’economia local, la poca diversificació industrial, la mida reduïda de la població i la proximitat de Barcelona, a Sant Sadurní es va produir durant molts anys un buit significatiu pel que fa a professionals liberals i tècnics superiors. La falta de talents en el món empresarial (com sempre amb honroses excepcions) anava acompanyada d’una migrada presència de sadurninencs amb professions de tipus humanístic (també amb honroses excepcions).
Quan s’intenta fer una història intel·lectual del segle XX sadurninenc i identificar els poetes, els periodistes, els escriptors, els músics, els científics, els artistes, els historiadors i els filòsofs arrelats a la vila, et trobes amb un desert –amb alguna palmera perduda en un petit oasi– fins ja ben entrada la segona meitat del segle. Sense una bona fornada de personalitats amb aquests perfils, l’esperit crític es va ressentir i la intel·ligència, en el sentit més ampli del concepte, també. El nivell era d’allò més rudimentari, amb honroses excepcions. I com que el buit no existeix, l’espai el van ocupar els més espavilats.
Al darrer quart del segle XX aquesta realitat va anar evolucionant a remolc de la millora de les comunicacions, del creixement de la vila, de la democratització dels mitjans d’informació i del major accés dels joves als estudis superiors, si bé perdurava un cert aïllament de la societat i un notable dèficit de caps clars, independents i agosarats, ja que la vila se’ls feia petita i preferien l’aventura urbana, més engrescadora que la monotonia rural. Actualment vivim una nova etapa que s’anuncia molt més il·lusionant. Sant Sadurní, agradi o no als qui enyoren el passat, ha deixat de ser un municipi tancat en ell mateix, està a cinc minuts de Vilafranca, a mitja hora de Barcelona i a quaranta minuts de l’aeroport. Europa i el món, tot el món, a l’abast. (Quan no hi ha manera de trobar lloc a l’aparcament de l’estació de Sant Sadurní, em consola pensar que és un símptoma esperançador i que molts dels propietaris d’aquells vehicles “han anat a ciutat a aprendre dels que en saben”, com fa aquell vers de Kavafis.)
En aquestes circumstàncies, ara que s’aprovarà en referèndum la Constitució Europea, crec pertinent reproduir un fragment de la conferència La idea d’Europa que l’intel·lectual jueu George Steiner va pronunciar al Nexus Instituut d’Holanda, el 2004. Al lector li recordarà –salvant les distàncies en el temps, l’espai i la geografia– allò que el sadurninenc Pelegrí Torelló va escriure fa gairebé un segle, tot i que es tracta només d’una notable coincidència.
És d’allò més urgent que aturem, sempre que puguem, la fugida dels nostres millors joves talents científics (i també humanístics) d’Europa a les endèmiques places que els ofereixen els Estats Units. Si els nostres millors científics, els nostres joves arquitectes més excel·lents, els nostres músics i estudiosos abandonen Europa; si no salvem les diferències de salaris, d’oportunitats de fer carrera, de recursos destinats a la investigació i recerca en col·laboració existents entre Europa i els Estats Units, sens dubte estem condemnats a l’esterilitat o a la segona mà. En els dominis clau, la situació ja és gairebé desesperada. Tanmateix, n’estic convençut, encara podem fer una correcció tan econòmica com psicològica. Si els joves anglesos opten per situar David Beckham per damunt de Shakespeare i Darwin en la seva llista de glòries nacionals; si il·lustres institucions, llibreries, sales de concert i teatres es debaten per sobreviure en una Europa que és fonamentalment pròspera i on la riquesa no ha parlat mai tan fort, la culpa només és nostra. I podria ser que la reorientació de l’ensenyament secundari i dels mitjans de comunicació esmenés aquesta falta. Amb la caiguda del marxisme en la tirania bàrbara i la nul·litat econòmica, s’ha esvaït un gran somni, el de l’home comú seguint els passos d’Aristòtil i Goethe, com proclama Trotski. Alliberats d’una ideologia que ha fet fallida, podem somiar i hem de somiar de nou. Potser això només és possible a Europa, on els fonaments requerits d’alfabetització i el sentit de la tràgica vulnerabilitat de la condition humaine podrien proporcionar la base necessària. Potser és entre els sovint fastiguejats, dividits i confosos fills d’Atenes i de Jerusalem [Steiner afirma que els actuals europeus són els hereus dels clàssics grecs i llatins, i del cristianisme; referència que molt probablement li hauria agradat que figurés en el preàmbul de la Constitució Europea on, per cert, no s’ha inclòs], que podríem recuperar la convicció que “la vida sense analitzar”, en definitiva, no paga la pena de ser viscuda.
No es tracta de reivindicar en aquest context del meu article, com el lector haurà ja endevinat, la defensa d’una idea d’Europa en abstracte ( ni de compartir necessàriament algunes o moltes de les opinions de l’autor de la cita ) , sinó de la petita part d’Europa que ja són Sant Sadurní i el Penedès. Si no volem ser condemnats a l’esterilitat, necessitem que aquest esperit crític que reclama Steiner quan afirma que “la vida sense analitzar no paga la pena ser viscuda” es faci més present a la nostra societat. Necessitem que les noves generacions, formades i lliures, s’instal·lin i visquin a casa nostra, observin el món immediat que els envolta, facin de Sant Sadurní i el Penedès el subjecte de les seves anàlisis, de les seves investigacions, de la seva crítica –i també de les seves elucubracions–, i facin entrar un aire nou que netegi l’ambient enrarit que els més grans no hem sabut ventilar; o –per dir-ho d’una forma políticament més correcta– per aixecar el nivell comarcal. També, per descomptat, a la política i als ajuntaments.
Aquest dèficit se’m va fer més evident que mai el 7 de gener de 2005 passat, quan el jurat dels premis Sant Ramon de Penyafort , convocats pel Museu de Vilafranca,va declarar desert elspremis de temàtica penedesenca i vitivinícola. Desert vol dir ,en aquest cas,que no s’hi va presentar ningú. Ningú.
Quan les notícies i les gestes es repeteixen amb insistència esdevenen veritat absoluta i quan aquesta va de boca en boca i s’engrandeix es crea el mite. Em sembla recordar que era el nazi Goebbels qui va fer famosa aquella dita que una mentida mil vegades repetida acaba convertint-se en realitat.
Sant Sadurní seria avui la capital del cava, el país de les meravelles i les bombolles, la renda per càpita més alta de Catalunya, l’idíl·lic oasi local encara no contaminat dins el genuí oasi català, el paradís enveja de tothom, el poble dels anuncis nadalencs més acaramel·lats, on sempre estan de festa, on els inspectors i els fiscals no tenen feina perquè no hi ha conflictes, infraccions i denúncies; i on, qui més qui menys, lliga els gossos amb llonganisses. La fi dels antagonismes socials amb una síntesis final feliç. Què més es pot desitjar? Sant Sadurní seria així el model del triomf de l’ideal del neoliberalisme imperant. Parafrasejant Hegel a principis del segle XIX i Francis Fukuyama a finals de segle XX, i fent-m’ho venir bé altra vegada, la fi de la història.
Aquest Sant Sadurní virtual és el mite entronitzat en aquests inicis del segle XXI. L’exageració de la singularitat ha fet que molts il·lusos d’aquí i de fora s’ho hagin acabat creient. Però les desigualtats i els greuges no s’han superat i resolt, sinó que simplement han estat apartats de la mirada i arraconats en una cava en desús. A l’skyline sadurninenc no es poden veure nafres. Però si aixequem les catifes del mite ens adonarem que entre un 15 i un 20% dels sadurninencs viuen per sota el llindar de la pobresa i que la majoria de la població va pujant molt de mica en mica, amb massa esforç i a un cost personal i social molt elevat, els successius esglaons de l’escala de la prosperitat. I descobrirem els nous pobres del segle XXI: els marginats per força, els discapacitats sense feina, els jubilats amb pensions de misèria, els immigrants sense papers i sense futur, els qui han estat atrapats per la droga o l’alcohol, i els aturats sense subsidi. Ah!, per cert, la renda per càpita de Sant Sadurní està per sota la mitjana de Catalunya! Malícia al país de les meravelles!
Una capital del cava que ni tan sols disposa de la seu de l’organisme regulador del sector –hi ha qui pensa que pel que regula i controla, com es va demostrar amb motiu de la guerra del cava, millor que no es mogui d’on és i que el desprestigi se’l quedin els vilafranquins–, i on els tres més importants cavistes són incapaços de posar-se d’acord per res que no sigui per anar bé ells, com es va demostrar quan es van conxorxar en 18 minuts, el 18 d’agost de 1987, per comprar subreptíciament la casa pairal de can Guineu i evitar així que ho adquirís l’ajuntament. Ara, després de divuit anys, ho tenen buit i abandonat i encara no saben què fer-ne. Deuen pensar que més val no fer-hi res, no fos cas que un bon dia un alcalde sense manies proteccionistes els ho descatalogui, o que s’ensorri i s’ho puguin vendre per fer-hi pisos i així obtinguin una extraordinària plusvàlua. Al cap i a la fi això de l’especulació urbanística és més fàcil i rendible que fer cava.
Cal preservar per damunt de tot el prestigi del cava, de Sant Sadurní i del Penedès, ens diuen. No ens feu riure! No fa ni deu anys dues d’aquestes grans empreses van protagonitzar elles soletes una guerra mediàtica i judicial que va posar al descobert les pràctiques irregulars dels uns i dels altres. Després d’anys i anys de sacrosanta opacitat no van tenir cap escrúpol a ensenyar totes les vergonyes imaginables i es van tirar per la cara tots els draps bruts haguts i per haver davant l’atònita mirada de tot el món global. Va ser la guerra del pim-pam-pum, del tot s’hi val si això serveix per esgarrapar quota de mercat a l’adversari o per afirmar la condició de líder. “It’s the economy, stupid!” (“És l’economia, estúpid!”), com va dir l’inoblidable Bill Clinton. Honestament, no crec que això prestigiés ni els protagonistes, ni el sector, ni Sant Sadurní. Més aviat al contrari. Una guerra que va acabar com el rosari de l’aurora, sense vençuts, que és com acaben totes les guerres quan els contendents es posen d’acord i decideixen que ja n’hi ha prou de la broma. Happy end.
Ben mirat, no va ser ben bé una guerra sinó una d’aquelles batalles, com també ja va escriure fa mig segle G. Tomasi di Lampedusa a Il Gattoppardo, “a les quals es lluita fins que tot queda com estava abans”.
Diuen les males llengües que van pactar que des d’aleshores la roba bruta la rentarien a casa seva. De quina roba bruta estarien parlant? Aquest és el paradigma d’aquesta gent. Diguin el que diguin, el seu objectiu no és el prestigi del sector i el progrés de Sant Sadurní, sinó el seu prestigi i el seu progrés particular. Lícit? Oi tant que sí, però, si us plau, no ens feu combregar més amb rodes de molí!
Ara que s’ha posat de moda parlar de la responsabilitat social de les empreses i que les prestigioses escoles de negoci comencen a predicar-ho –sembla talment que hagin descobert la sopa d’all!–, potser caldria passar de la teoria a la pràctica i veure com estan els indicadors locals d’aquesta moda: ¿com anem de precarietat dels contractes, de riscos laborals, de comptabilitats paral·leles, de la quota del 2% de treballadors discapacitats, de contractacions il·legals, del respecte al medi ambient i dels sous baixos que només es compensen a base d’hores extres discrecionals?
Un sector, els dels vins i els caves, que cavalca triomfant sobre uns preus del raïm que any rere any són motiu de discussió i de desengany. Desengany per als pocs pagesos del Penedès que encara queden, que no han sucumbit al desencís, volem dir, i que veuen com a l’hora de fixar el preu de la verema la moneda cau sempre, sempre, sempre, del revers. Ves per on! Mai cau de cara, sempre de creu. I sempre la creu del càstig és per als mateixos.
Fins i tot una persona tan poc sospitosa fins ara de vel·leïtats reivindicatives en favor dels pagesos, com el conegut cavista sadurninenc Agustí Torelló i Mata, va escriure a El 3 de Vuit el 5 de setembre de 2003:
[...] Crec conèixer suficientment els interessos particulars de les empreses, i atès que no sento la veu dels viticultors, cooperatives, entitats sindicals o denominacions d’origen, em vull quedar tranquil amb la meva reflexió perquè tinc la sensació que ningú no gosa a dir el que pensa, ni a defensar el que representa en els diferents estaments i organitzacions. Només així puc entendre l’incomprensible mutisme i silenci general davant la prepotència manifesta que els líders elaboradors de cava i vi imposen als viticultors del Penedès, a qui es condemna a morir a poc a poc de desmotivació. [... ] Doncs només queda atropellar una mica més el viticultor, a qui s’exigeix tot però al qual ni tan sols no es deixa seure a taula per saber quan li ha costat el seu treball i quant li han de pagar dignament. [... ] Matar el raïm a base d’atropellar al viticultor és matar la mateixa gallina i sense gallina no hi pot haver ous, i molt menys per als grans elaboradors, que ho han aconseguit econòmicament i políticament tot: lleis a mida, denominacions a la carta i matèria primera sense preu.
Si això ho hagués dit un servidor de vostè, desenterrarien el Tribunal del Sant Ofici –que encara el tenen congelat en standby, no ho dubteu ni per un moment– i em cremarien viu a la foguera de la plaça de l’Ajuntament. Però aquest no és el cas de l’Agustí. Tranquil Agustí, tranquil!
No transcriuré, per cortesia, i perquè alguns són irreproduïbles en un mitjà públic, els comentaris més desqualificadors, lúcids i àcids que es van poder escoltar arran de la publicació d’aquest article de Torelló, ni els recels i les desconfiances que generà el seu sobtat i manifest interès per ajudar a resoldre el problema, però sí que reproduiré les crítiques més innocents: que si s’havia venut l’enteniment, que tothom pot tenir un mal moment al llarg de la vida, que a què venia ara aquella preocupació pels pagesos i no creava un sindicat a l’esquerra de la Unió de Pagesos, que a “buena hora mangas verdes” com fa la dita castellana, o, com també fa de forma semblant aquella altra dita americana, “Hey, buddy, where were when I needed you?”, que vol dir “Ep, company, on eres quan et necessitava?”.
En una cosa té raó l’Agustí Torelló i és en l’afirmació que fa al final de la cita que he transcrit, quan diu allò que “[els grans elaboradors] ho han aconseguit econòmicament i políticament tot: lleis a mida, denominacions a la carta i matèria primera sense preu”. Se’m va fer evident després que en un atac d’incontinència i loquacitat, Josep-Lluís Carod-Rovira plantegés boicotejar la candidatura olímpica de Madrid 2012 i determinats cercles madrilenys proposessin boicotejar el cava català. Mai en tota la història centenària del cava s’havia vist una reacció semblant. Des de l’alcalde de Madrid fins al president del govern de l’Estat; passant pel director de l’INCAVI, el conseller d’agricultura i el president de la Generalitat, els diputats catalans i espanyols i Maria Santíssima van reaccionar amb una celeritat inaudita per tal d’evitar l’èxit del boicot. Lloable? Oi tant que sí, però, em pregunto, com és que altres productes autòctons immersos en crisis més greus no conciten tantes adhesions? Què tindrà el cava que no té, per posar un exemple, el raïm? Quan els nostres polítics sortiran en defensa dels viticultors penedesencs, com ho han fet arran l’incident del boicot al cava català? Quan l’inefable conseller d’Agricultura actual presidirà la reunió anual dels pagesos vinyaters per donar compte dels pèssims resultats econòmics de la collita de raïm, com ho ha fet el 2005 per presentar i celebrar els increments de venda dels cavistes catalans? (Al conseller Siurana li he sentit en directe tres o quatre discursos en els darrers mesos, amb uns comentaris tan sectaris en la qüestió del preu del raïm, que ni els consellers predecessors de CiU s’havien atrevit a fer durant 23 anys. Feia temps que no experimentava allò de sentir vergonya aliena i se’m notava a la cara .)
Quan encara a Sant Sadurní i al Penedès no hem resolt el repte de les localitzacions per tal de propiciar la diversificació de l’economia sadurninenca –res a veure amb la sonada instal·lació de Mercadona que no ha resolt gens ni mica el problema, al meu entendre l’ha agreujat–, ara s’han tret de la màniga l’amenaça de les deslocalitzacions de les empreses per culpa dels ditxosos costos laborals i socials. Quina mania aquesta dels treballadors i dels pagesos de voler cobrar tant!
Hi ha qui es fa un panxó de riure quan recorda com funcionen –millor seria dir com no funcionen– des de fa anys i panys, amb governs de dretes i governs d’esquerres a l’Estat i a la Generalitat, l’INCAVI i la denominació d’origen Penedès, o el succedani de la denominació d’origen cava, quan a l’hora de comprar vi hi ha més d’un, i més de deu, que se’n va impunement a fer-ho terres enllà, no cap al nord del poeta Espriu on diuen que la gent és més culta, més rica i més feliç, sinó cap al sud endarrerit i cap a l’oest on es pon el sol, on diuen que tot és més barat, més trist i més precari. Això sí que és deslocalitzar. Més enllà fins i tot dels límits mateixos de les denominacions d’origen a la carta que denunciava Torelló. I mentre uns es fan un panxó de riure uns altres es fan un panxó de plorar.
Però la deslocalització pura i dura encara està per venir, tot i que ja se n’han fet alguns intents reeixits a Sant Sadurní, com el de traslladar milions i milions d’ampolles en transhumància gratuïta per l’autopista cap a polígons industrials forans on passen els nou mesos d’envelliment reglamentari M’explica un confident –dels pocs que encara em queden per allò que diuen que quien tuvo, retuvo– que una gran empresa local del món del cava ja fa dos anys va posar en marxa un grup de treball permanent, amb qualificats auditors i estrategs externs, per tal d’aprofitar al màxim la ventada de les deslocalitzacions en el marc de la globalització de l’economia i del treball. Es tractava, i es tracta, tant d’externalitzar i deslocalitzar processos, i tot el que faci falta, a indrets on la mà d’obra sigui més barata, o més precària, o on els impostos i els costos socials i salarials siguin més baixos; com d’utilitzar malèvolament l’amenaça de les deslocalitzacions i la globalització per tancar-se a qualsevol reivindicació dels treballadors locals i estabilitzar la situació als nivells socials i laborals actuals. En una segona fase aquest seria un argument que en forma de xantatge serviria per qüestionar l’estat del benestar de cadascú de nosaltres, el famós welfare State, i seria llavors quan coneixeríem no ja la cara neutra de l’estabilització, sinó la cara amarga del retrocés pur i dur. Si bé es creu que el fenomen de la deslocalització pot ser reversible, en canvi les conquestes socials que es perdrien pel camí d’anada i de tornada ja no es recuperarien mai més.
Confio que l’amic lector estigui al corrent que s’està fent un Pla Director de l’Alt Penedès, per tal de preservar el territori de la voracitat urbanística i especulativa, per regular la implantació de les indústries sense malmetre l’entorn i el paisatge, i per aconseguir un desenvolupament sostenible. És a dir, una il·lusió del segle XX, traspassada mimèticament al XXI. Més val prevenir que curar, però també fora bo, potser, posar un ciri a Santa Rita. Perquè les forces del mal, que diria George W. Bush, ja fa temps que treballen per estendre les seves armes de destrucció massiva a tota la comarca, i els ajuntaments penedesencs no saben ben bé com evitar-ho. Ho havíem advertit repetidament a partir de 1979. Vindrà el llop, dèiem.
I el llop ha arribat disfressat de bona persona, com fan tots els llops intel·ligents des de l’època de la Caputxeta Vermella. Per això n’hi ha que estan encantats d’haver-lo conegut i d’haver pogut obrir la porta finalment a aquesta cara del progrés, tan qüestionable com es vulgui, però que veuen imprescindible per sortir del seu endarreriment. Quan comparen el preu que els paguen per un quilo de raïm de les seves vinyes amb el que els ofereix el promotor urbanístic per una hectàrea destinada a residència o sòl industrial, se’ls aclareixen tots els dubtes de cop. Creuen que, per fi, els ha tocat la rifa! Ja cal que ens espavilem perquè, ara sí, el llop ja és aquí.
Totes aquestes qüestions: el prestigi dels vins i dels caves penedesencs, el nivell de vida i de benestar de les ciutadanes i ciutadans, la immigració, la preservació del territori, els preus que els paguen als pagesos pels seus raïms, la responsabilitat social de les empreses, la implantació de noves indústries, la incipient deslocalització i el Pla Director de l’Alt Penedès, conformen bona part del debat públic local i comarcal determinen i condicionen el futur de Sant Sadurní –de Sant Sadurní i del Penedès–, més enllà de si es tracta o no d’atribucions o competències dels ajuntaments.
Som molts als qui Sant Sadurní i el Penedès ens tenen l’ànima dividida. D’una banda el cor intenta enganyar-nos, fent-nos creure que és possible un futur en què tots els sadurninencs i penedesencs gaudeixin de les mateixes possibilitats, igualtats i oportunitats. El neoliberalisme imperant predica aquestes oportunitats, però aquell que per alguna raó no és capaç de tirar endavant i d’aguantar el ritme, s’enfonsa. S’ensorra. De l’altra, el cap ens fa adonar que això és una utopia i que els privilegis, les diferències de classe i les situacions d’hegemonia social són i seguiran marcant l’avui i el demà dels sadurninencs i dels penedesencs. El cor ens va per un cantó i el cap per l’altre i qualsevol intent d’apropar ambdós sentiments posa en evidència l’etern conflicte entre els somnis i la dura realitat.
Bufen mals vents per a l’èpica i s’acosten temps difícils. Diuen que quan tornin a anar maldades, primer començaran a pagar els plats trencats els més febles. Com sempre, això no és cap novetat. De les cadenes ja vam aprendre que es trenquen indefectiblement per les anelles més dèbils, i això ho sap perfectament el neoliberalisme imperant. Diuen que després seguiran escala amunt fins que aniran per tu, amic lector. I per mi. No ens escaparem per molt que ara no ens ho puguem o no ens ho vulguem creure. Hem passat del ¡Sálvese quien pueda! a ¡Aquí no se salva ni Dios! que cantava Paco Ibáñez. Ho tindrem ben merescut, per haver confiat que això no ens passaria, per haver-nos adormit als llorers, per haver menystingut la filiació política i sindical i haver-nos despreocupat socialment. Ara potser ja és massa tard.
Ja veurem què ens porta el segle XXI, però a diferència de fa un segle, no partim de zero, sinó amb números vermells. El pensament hegemònic que impera és tou i sentimental, carregat de tòpics i vaguetats benintencionades d’acceptació universal i indiscutible sobre la pau, el nacionalisme, l’europeisme, l’ecologia, la sostenibilitat, el diàleg entre pobles i cultures, l’intervencionisme humanitari i la solidaritat en el millor dels casos. Tot plegat no són més que coartades emocionals d’una societat acomodada, mancada de moral per anar a les arrels de les coses i d’afrontar les decisions a vegades dramàtiques que la seva solució requereix.
Els sadurninencs i els penedesencs, entre el cap i el cor, entre el silenci i la protesta, entre la utopia i la realitat, entre l’esperança i la desesperació, entre la rialla i el plor, entre la rebel·lia i la resignació, entre el crit i el gemec, entre la pobresa i l’opulència, entre la felicitat i la dissort, i entre la vida i la mort, tenim un important marge de maniobra que hauríem de ser capaços de recórrer, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu, amb la certesa que el progrés de la societat depèn del que cadascú de nosaltres aporti en el combat de cada dia per una societat més justa, més lliure i més solidària.
Cal, en l’àmbit personal i col·lectiu, tornar a respondre a dues o tres preguntes que alguns creuen que ja no cal formular, però que al meu entendre són totalment pertinents i oportunes. Sobre quines premisses i quins continguts cal articular el Sant Sadurní i el Penedès del futur? Quins ressorts i quins actors cal mobilitzar? Podem aspirar a tenir un somni comú en el qual arrelar els nostres somnis particulars?
El meu somni particular (entre un lieu de la mémoire i un lieu de l’avenir, segons la coneguda i molt gràfica expressió francesa) va més enllà d’una societat en què mai més es vulnerin les llibertats i on no es necessitin mai més ni herois subversius ni transicions democràtiques. Voldria un nou 14 d’abril; uns ajuntaments participatius i uns governs autonòmics, estatals i europeus al servei del progrés real dels ciutadans –de tots els ciutadans i no només dels de sempre–; una comarca modèlica en l’equilibri entre les persones i el seu entorn; uns sindicats tan forts com les patronals i una societat civil potent; una Europa justa que superi les infinites desigualtats. No és gran cosa, no demano la lluna, però sé que aquest model no dóna per més, ara com ara. (Com va escriure el 1934 Ezra Pound a ABC of reading, “un dels plaers de l’edat madura és descobrir que un mateix no anava gens errat, i molt menys del que pogués creure, quan tenia 17 o 23 anys”. Encara que després d’haver recorregut més de la meitat de la vida, ens adonem que tot just som al començament del camí ).
Com ens hem de veure els utòpics revolucionaris il·lusos i resignats, que fa quaranta anys volíem canviar el món! Sóc un de tants que per molt que apel·li a l’autoestima no puc superar el sentiment de fracàs personal en aquestes qüestions, i encara que això no afecti a la meva vida privada –almenys és el que crec, però potser fóra bo explicar-ho al psicòleg la propera vegada que el vegi ja que cada dia que passa ho porto pitjor–, el que està present permanentment és la consciència de derrota, de la mateixa manera, però en sentit contrari, que el Big Brother i els seus acòlits es miren cada matí al mirall, revisen a l’alça la seva cotització a la borsa del prestigi social i exclamen: “Sóc un triomfador!” I no serà que no em vagin avisar. “ El teu problema-em va diagnosticar un dels individus sadurninencsmenys indicat per donar-me consells-és que t’entestes en anar sempre a contracorrent”.
Tant de bo que al 2029, quan se celebrin els cinquanta anys dels primers ajuntaments democràtics, els qui s’ho mirin puguin concloure que els millors anys de la història de Sant Sadurní i del Penedès no van ser els del període 1979-2004, sinó els que van començar precisament aquest darrer any. Perquè això voldria dir que el proper quart de segle haurà estat més ric en iniciatives, millores i avenços al servei dels ciutadans. I d’això es tracta, oi? Mai qualsevol temps passat va ser millor.
Per molts anys, doncs, en pau i en democràcia, en solidaritat i en progrés, en respecte al medi i en creixement sostenible, en capacitat financera i en proximitat als ciutadans, en integració respectuosa de les diferències i en participació, sobretot en participació, per afrontar amb èxit els nous reptes del segle XXI!
No espero tornar a conèixer
la glòria incerta dels moments sublims [...].
Perquè jo sé que el temps és sempre temps
i l’espai no és més que espai
i l’ara només ho és una vegada
en un sol lloc
m’alegra que les coses siguin com són...
i per això sóc feliç de construir alguna cosa
de la qual em pugui sentir orgullós.
T.S. Eliot, Dimecres de cendra, 1930