CRÒNICA D’UNA FRUSTRACIÓ
EL CONFLICTE RABASSAIRE A CAN GUINEU
Sant Sadurní d’Anoia, 1931 – 1936
Sovint la tasca de l’historiador en la seva recerca de documents i testimonis inèdits corresponents a esdeveniments d’una certa transcendència acaba malauradament en fracàs i ningú no se’n fa ressò. Tant és així que mai no es reconeixeran els esforços fets endebades per tots aquells que no poden assolir finalment l’objectiu proposat. En aquests casos el pitjor que es pot fer es donar-se per vençut a la primera i renunciar a la recerca.
Cada vegada estic més convençut que cal afrontar aquesta aventura com si cada pas que es dona,com si cada gestió que es fa , s’acabi com s’acabi, no és més que una petita batalla , i que la guerra, si s’hem permet l’expressió, continua. I tard o d’hora , a vegades quan ja no hi penses i comences a defallir, trobes el premi a tants anys d’insistència. Així podríem convenir que la vitalitat d’un historiador en cada momentes pot mesurar pels diferents fronts que té obertsi que malament quanels dona tots per tancats.
Això és el que ha passat amb lapart més rellevantde la documentació que ha de fer possible el treball de recerca Crònica d’una frustració. El conflicte rabassaire de can Guineu . Sant Sadurní d’Anoia, 1931 – 1936.
La història va començar a principis de 1974, fa trenta anys,quan vàrem convenir amb el catedràtic de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona,el doctor Emili Giralt i Raventós, que intentés investigar si a la casa pairal de can Guineu de Sant Sadurní d’Anoia( Alt Penedès ), al Jutjat de Vilafranca del Penedès i a l’arxiu de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre( IACSI )a Barcelona es trobava documentació sobre el greu conflicte que esdevingué a can Guineu durant la Segona República.Can Guineu és conegut arreu des que el seu hereu, Marc Mir i Capella ( 1852 – 1903 ) , encapçalà la lluita a Catalunya i Espanya contra la fil·loxera a les acaballes del segle XIX. L’iniciador del patrimoni agrícola de can Guineu va ser Pau Mir i Martí ( 1619 – 1707 )amb la compra de les finques de Can Petit ( 1710 ), L’Aixertell ( 1703 ) i can Garriga ( 1705 ), totes al terme municipal de Sant Sadurní .
Emili Giralt intuïa que tractant-se can Guineu d’una de les propietats vitícoles més grans de Catalunya amb l’explotació de les terres cedida a rabassa, tal vegada podríem documentar millor un treball sobre aquell esdeveniment que havíem convingut que jo prepararia com a final de carrera. La nostra vinculació al Penedès, ell a Vilafranca i jo a Sant Sadurní , justificava del tot l’intent.
Als arxius judicials i al de l’IACSI vaig trobar efectivament molta documentació del conflicte que els rabassaires catalans van protagonitzar durant la Segona República, i que vaig poder fotocopiar, però era força incompleta i referida exclusivament a les iniciatives de tipus gremial, corporatiu i judicial.
Les gestions a can Guineu van resultar infructuoses tot i haver remenat cel i terra, segons se’m va dir,i de parlar-ne personalment i en repetides ocasions amb Maria Teresa Mir i Vidal, néta de Marc Mir i Capella, filla de Pere Mir i Ràfolsi usufructuària del patrimoni de can Guineu. El meu treball universitari va haver de versar finalment sobre un tema menor ,menys ambiciós i original i malauradament també molt menys gratificant a nivell personal, que vaig presentar al doctor Emili Giralt per a les assignatures d’Història agràriai d’Estadística aplicadaa l’estudi de la història, el juny i el setembre de 1974 respectivament. Malgrat tot, des d’aleshores sempre que obtenia alguna informació de can Guineu la fitxava i la guardava gelosament pensant que un dia o altra em seria d’utilitat.
Però a la primavera d’aquell any 1974 jo estava convençut de que aquella documentació, donada la seva transcendència ,havia pogut desaparèixer ,o havia estat destruïda,durant el període 1936 – 1939.Em semblava més que probable que els revolucionaris del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Sadurní ,alguns dels quals eren rabassaires de can Guineu,quan van ocupar i es van instal·lar en aquesta casa pairal a finals del mes de juliol de 1936, el primer que haurien destruït serien tots aquells documents que acreditaven els seus deutes pendents amb qui aleshores era l’hereu de can Guineu ,Pere Mir i Ràfols. Si no ho havien fet ells , podria haver succeït que quan la Col·lectivitat Agrària de Sant Sadurní ocupà l’immoble després haver-lo incautat el 18 de setembre de 1936 els haguessin destruït per no deixar cap rastre del contenciós rabassaire.
Suposant que els documents haguessin sobreviscut a aquestes dues circumstàncies, semblava molt improbable que els 50 refugiats de guerra de Carabanchel ( Madrid )que van viure a can Guineu el 1937 i el 1938 , i els soldats republicans en retirada que s’hi van allotjar el gener de 1939 no els haguessin localitzat i destruït, si més no per fer-ne foc i escalfar-se. I més quan en aquests dos anys i mig van desaparèixer de can Guineu llibres, documents, fotografies ,taules, cadires, llums, roba, matalassos, vaixelles i estris de cuina. Per explicar-ho gràficament , a principis de febrer de 1939,dels armaris i de les calaixeres de can Guineu només en quedaven els bastiments, ja que les portes i els prestatges s’havien cremat per escalfar-se en aquells tres hivernsi els calaixos havien desaparegut durant la retirada republicana convertits en improvisades maletes.
Siaquella documentació nova desaparèixerva ser perquèPere Mir i Ràfols se la va emportar dins d’una maleta de pell i la amagar molt bé,el 16 de juliol de 1936,quan va fugirprecipitadament deSant Sadurní. Sihi havia alguna remotapossibilitat de recuperar el que encarali devienels rabassairesquan va començar la guerra , era imprescindible preservar-la. ( Hi ha una versió que explica que la maleta de pellen qüestió va estar tota la guerra en unamasia de la finca de can Ros, propietat de can Guineu,camuflada en unrecinte secret ).
Mentre vaig ser alcalde de Sant Sadurní,cada vegada que coincidíem amb la meva convilatana la senyoreta Maria Teresa Mir li recordava el meu interès per aquella documentació -i també per les antigues fotografies de can Guineu-, i ella em responia molt amablement que ja ho tenia present. A finals del mes d’octubre de 1987 , després de fer junts un viatgea Barcelona i d’agrair-me que l’hagués invitat a l’acte commemoratiu del Centenari de la Fil.loxera i el Cava sota la presidència del rei Joan Carles,em va dir que havia localitzat el que tant reiteradament li havia demanat.
Es tractava efectivament d’una part de la documentació dels rabassaires de can Guineu relacionada amb el període 1931 – 1936, la vaig fotocopiar i li vaig tornar als pocs dies. Recordo que aquella tarda de finals d’octubre de 1987 vam mantenir la darrera conversa i va ser llavors quan em va indicar que quan ella faltés digués als seus nebots que em donessin les fotografies antigues de can Guineu que a mi tant m’interessaven. M’acompanyà davant d’un armari i m’ensenyà dins uns calaixos les dotzenes i dotzenes de fotografies que s’h iguardaven. Aquell moble era el que coneixien familiarment com l’armari de los pajaritos , ja que estava decorat amb ocells.
Ara, cinc anys després de la seva mort i quan finalment s’han donat les circumstàncies personals que m’han permès dedicar-me a estudiar i realitzar aquest treball de recerca , me’n he adonat de la importància de tota aquella documentació i he entès que tal vegada el lliurament d’una informació tant compromesa el 1974 , en aquelles circumstàncies històriques i polítiques , difícilment podia prosperar.
Setanta quatre anys despré sde la proclamació de la Segona República i del conflicte rabassaire s’han donat les circumstàncies perquè jo pogués dedicar-me a revisar els meus arxius documentals i em decidís a intentar aclarir el conflicte rabassaire de can Guineu.