L'Atles de can Guineu (1400 - 1865)
Sant Sadurní d'Anoia i Subirats en la cartografia de Jaume Mir i Molins
(1400 – 1865 )
Sant Sadurní d’Anoia i Subirats en la cartografia de Jaume Mir i Molins
La troballa del que m’atreveixo a qualificar com l’excepcional Atles de can Guineu ha estat fruit de la tenacitat, un dels pilars sobre els quals es fonamenten sovint els petits i els grans avenços de la humanitat. També hi ha intervingut, en certa manera, la casualitat, però calia que es donessin les condicions necessàries perquè la seva contribució esdevingués fructífera.
Han passat més de quaranta cinc anys des que vaig llegir per primera vegada la Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d’Anoya escrita per Pelegrí Torelló i Borràs i que va ser editada el 1909. Aquest llibret, que durant diverses generacions fou l’única obra de referència per conèixer la nostra història local, em despertà una colla d’inquietuds i d’interrogants que de mica a mica, especialment des del 1979, s’han anat desentrellant gràcies a un estol de cronistes i d’historiadors sadurninencs que, amb el suport incondicional de l‘ajuntament democràtic, ha furgat en el nostre passat per recuperar i divulgar allò que ens és propi: la nostra vida en comú durant segles i segles, és a dir, la nostra història col·lectiva.
Va ser a la pàgina 22 de l’obra de Pelegrí Torelló que vaig trobar el paràgraf següent: “[...] Com a nota històrica curiosa, hem de donar compte d’un treball importantíssim de reconstrucció de la vila, per medi d’un plànol tret dels datos continguts en escriptures velles per don Jaume Mir y Molins, del qual n’estractem les següents curioses notícies, referents als segles XVII, XVIII y XIX [...].”
Aquesta cita m’hauria passat desapercebuda si no fos perquè des de molt petit els mapes sempre m’han fascinat. Al anys quaranta i cinquanta el segle passat les parets de la meva escola, i de totes, estaven decorades indefectiblement amb mapes i mapes d’Espanya, d’Europa i del món de postguerra, en els quals noms mítics com Titicaca, Himàlaia, Groenlàndia, Sibèria, Nova York, Leningrad, Honolulú i Vladivostok, entre molts altres, ens generaven una enorme curiositat.
Per arrodonir-ho, també indefectiblement cada any, ens feien el retrat del curs escolar, asseguts davant d’un d’aquells mapes, com si el fotògraf convertit en notari volgués immortalitzar-nos amb una referència geogràfica i política –aparentment immutable– com a teló de fons . Ara, quan mirem aquelles velles fotografies ens adonem que el pas dels anys ha transformat sense pietat les persones i també alguns països. Només la geografia sembla que perduri immutable vista de lluny, com un miratge, però ja sabem com l’acció de l’home l’ha transformada i malmesa de forma irreversible.
A mesura que em vaig anar fent gran, de la mateixa manera que tenia la dèria de recuperar les imatges fotogràfiques del passat, m’atreien els mapes de les illes i dels continents, els dels viatges dels aventurers i mercaders de la llegendària ruta de la seda, els d’Ulisses perdut pels indrets recòndits de la Mediterrània intentant retornar a Ítaca, els dels pobles i dels països exòtics; dels volcans i dels gran rius; de les estrelles, de les galàxies i de les constel·lacions. Sentia una gran inquietud quan, visitant un país llunyà, m’adonava que en qualsevol venedor de llibres vells i de mapes antics hi trobava exemplars autòctons extraordinaris dels uns i dels altres, mentre que del meu Sant Sadurní els mapes i llibres coneguts es podien comptar amb els dits d’una mà.
El primer mapa que em va cridar l’atenció fou el de l’Illa del Tresor, l’indret on Robert Louis Stevenson situa la seva extraordinària aventura, escrita el 1883 . Pensava aleshores que tal vegada quan jo fos més gran, quan el llegendari Jim Hawkins ja no fos un nen i pogués viatjar i veure món, trobaria el mapa de la meva particular illa del meu particular tresor. Ara, després d’haver recorregut una mica de món i més de la meitat de la meva vida (això essent optimista i confiant que la mort faci bé la seva feina i que no actuï abans d’hora), ja m’hauria d’haver resignat, però segueixo confiant que un dia o altre el trobaré.
Els mapes que el capità Ahab a bord del Pequod utilitzava per perseguir Moby Dick, la llegendària balena blanca imaginada el 1851 pel britànic Herman Melville, també van excitar la meva imaginació i van fer desbordar la fantasia juvenil . El mapa de Robinson Crusoe publicat el 1719 a la novel·la de Daniel Defoe a partir de l’experiència a la vida real d’Alexander Selkirk devia ser el tercer i el dels viatges de Marco Polo, el quart .
El cinquè que em va interessar, que ara recordi, va ser el plànol de Sant Sadurní publicat el 1909 a la pàgina 126 del llibre citat de Pelegrí Torelló. M’agradava identificar aquell tram del carrer Montserrat on vivia, entre la plaça Nova i la bòvila del Valldeperes .
Finalment el sisè podria haver estat perfectament un plànol del 1881 del projecte de la línia del ferrocarril d’Igualada a San Sadurní, que pretenia connectar les poblacions de les conques de l’Anoia i del Riudebitlles amb l’estació de Sant Sadurní del tren de la línia Barcelona-Tarragona. Aquell projecte mai no es va realitzar probablement perquè no es van poder recaptar els recursos necessaris dels inversors per afrontar-lo . ¡Qui m’havia de dir que el 2004 encara m’il·lusionaria amb la troballa a Suïssa d’un mapa de l’imaginari viatge del Quixot a través del Penedès, el 22 o el 23 de juny de 1614!
He de confessar que durant anys i panys, com feia el llegendari Long John Silver, el pirata de Stevenson, cercant el mapa de l’Illa del Tresor, havia intentat inútilment de localitzar aquell plànol dibuixat per Jaume Mir i Molins de can Guineu (1826-1874) seguint una pista falsa. Imaginava, erròniament, que tractant-se d’un treball realitzat per Jaume Mir quan va ser alcalde de Sant Sadurní el 1853, es trobaria en algun arxiu o magatzem de la Casa de la Vila. A mitjans de la dècada dels setanta, ja a les acaballes dels ajuntaments franquistes, vaig demanar-ho al secretari de l’ajuntament, Jaume Coca i Freginals, el qual se’m va treure de sobre magistralment dient-me que no figurava a l’inventari, i, com que no hi era, doncs bon vent i barca nova. Que n’era ell, de llest, i jo, d’ingenu!
El 1979, quan vaig accedir a l’alcaldia, pensava que localitzar-lo seria com bufar i fer ampolles. Acompanyat pel mateix secretari, que en aquella ocasió no tenia més remei que fer-me cas i resignar-se a les dèries i a les cabòries de l’alcalde de torn, i també del submís agutzil, recorreguérem les diverses dependències municipals on es guardava l’arxiu, que estava en un estat deplorable. Allò era pitjor que buscar una agulla en un paller.
Immediatament vàrem encarregar a la historiadora Montserrat Costa i Via la feixuga, però necessària, tasca d’organitzar aquell guirigall, catalogant tot el que hi havia i aixecant acta dels fons que es trobaven dispersos en diversos locals, la idoneïtat dels quals s’allunyava de la més mínima consideració envers aquest llegat tant valuós, i ubicant-ho tot en un sol espai en condicions adequades. Però el plànol no apareixia i el tresor es feia esperar. Em sentia tan frustrat com Long John Silver. S’hauria perdut?
Sincerament he de confessar que aleshores estava plenament convençut que havia passat el mateix que amb les caixes de fòssils del Museu Boet dipositades el 1936 a l’Ajuntament, i que amb els gegants de mossèn Ramonet, desaparegut tot durant els primers mesos de la llarga dictadura franquista. Creia que durant aquells anys, en què la ofuscació pel present pretesament i ridículament gloriós s’emprava per esborrar el passat, el mapa de Jaume Mir i Molins havia estat una víctima més de la ignorància entronitzada. En aquesta ocasió, però, la imaginació i el subconscient m’estaven jugant una mala passada.
La meva amistat amb Maria Teresa Mir i Vidal, besnéta de Jaume Mir i Molins, em portà el 1983 a plantejar-li a ella la meva inquietud per veure si a la casa pairal de can Guineu es conservava encara aquell mapa. No tan sols no hi era sinó que no recordava haver-lo vist mai, però davant la meva insistència es va comprometre a remenar casa seva de dalt a baix per intentar localitzar-lo. Tampoc va aparèixer. Cada vegada que ens trobàvem parlàvem de les fotos antigues de can Guineu, que a mi tant m’interessaven, del maleït mapa que no es trobava enlloc i de la informació sobre els rabassaires d’aquesta casa pairal durant la Segona República.
Recordo que de tant insistir-hi em va dir que jo era com una mena de drapaire il·lustrat perquè només m’interessaven els papers vells. En un desplaçament en cotxe a Barcelona em suggerí que quan ella faltés digués als seus nebots que em cedissin les velles fotografies que es guardaven a l’armari de los pajaritos, i que si sortia el mapa que també els el demanés. Efectivament a l’armari de los pajaritos hi havia moltes fotografies antigues que vaig reproduir i retornar, però el mapa no va aparèixer.
Mig derrotat i mig resignat, ho vaig deixar córrer i me’n vaig oblidar. Però la vida, a vegades –no sempre– dóna una segona i una tercera oportunitats que et poden convertir en una persona afortunada. Malauradament pels qui no l’han encertat a la primera la vida esdevé una estafa si no poden gaudir d’un revival.
Va ser ara fa quatre anys, el març de 2001, quan, sense buscar-lo expressament, me’l vaig trobar casualment en un magatzem d’El Rebato (Subirats), on els nebots de Maria Teresa Mir, que havia mort recentment, havien traslladat l’arxiu familiar procedent de can Guineu, mentre habilitaven una sala per guardar-lo en millors condicions. Havia remenat caixes i més caixes buscant els papers dels rabassaires i més fotografies històriques de la família Mir, obert lligalls i carpetes amb escriptures i testaments, desfet rotllos de diplomes i plànols de finques, i fullejat un per un els centenars de llibres de la biblioteca de can Guineu... i de sobte me’n vaig trobar un d’extraordinari.
Se’m posaren els ulls com dues taronges quan vaig comprovar que el que tenia a les mans era més important del que jo m’havia imaginat i molt més del que havia escrit Pelegrí Torelló. Aquell text seu de 1909 m’havia desorientat del tot, ja que el llegat de Jaume Mir i Molins no era un mapa sinó un llibre incunable il·lustrat amb mapes originals. En aquell inhòspit, fred i fosc magatzem del Rebato el vaig batejar com l’atles de can Guineu. Després he sabut que a principis de la dècada dels setanta del segle passat, mentre jo buscava desesperat un mapa, aquest llibre ja l´havia localitzat la convilatana Paquita Gimeno quan realitzà el 1973 la seva tesi de llicenciatura sobre el patrimoni de can Guineu. A l’apèndix de la seva tesina (pàgines 338-364) va reproduir-hi fotocopiats els mapes en qüestió, com una curiositat, però sense identificar-los ni treballar-los, i malauradament només ho pogueren apreciar els qui en aquells moments tingueren la possibilitat de llegir aquell treball de recerca. Llàstima que llavors no s’hagués editat i divulgat ja que n’hauríem pogut gaudir tots i jo, en particular, m’hauria estalviat perdre-hi molt de temps. Aquesta casualitat no és res que no s’hagi esdevingut freqüentment en el passat. Salvant totes les distàncies que vulgueu, que en aquest cas són infinites, i només a tall d’exemple, és el mateix que va succeir el 24 de març de 1900, quan el botànic holandès Hug de Vries va presentar el seu descobriment sobre la llei de segregació dels híbrids i la revolucionària identificació dels gens, davant la Societat Botànica Alemana de Manheim: feia exactament trenta-cinc anys –el febrer de 1865– que el monjo agustí Gregor Mendel havia presentat la mateixa teoria davant la Societat de Brünn per a l’Estudi de les Ciències Naturals, sense una correcta interpretació –i sense cap repercussió, per tant– per part de la comunitat científica.
Un segle després i també amb trenta anys de diferència, una mica menys que en el cas de Hug de Vries i Gregor Mendel, dues persones sadurninenques interessades en la recerca històrica, la Paquita Gimeno i l’autor d’aquest treball de recerca, hem protagonitzat el mateix –però en aquest cas, modest, molt modest– descobriment.
Per descomptat que no és aquesta casualitat el que interessa per sobre de tot; allò que és realment important és haver identificat i recuperat uns mapes extraordinaris que omplen un buit de gairebé cinc segles de la història de Sant Sadurní i Subirats.
Encara ara m’estiro els cabells quan penso que ja se m’hauria pogut passar pel cap preguntar-li a la Paquita als anys setanta si coneixia l’existència d’aquell refotut mapa! Tot i així no sé si hauríem lligats caps ella i jo, perquè, com ja s’ha dit, jo buscava un mapa i ella havia localitzat un llibre. També Ramon Bosch de Noya el devia haver trobat –abans o després que la Paquita– ja que a l’article publicat al programa de Fires de Sant Sadurní del 1979 titulat Sant Sadurní: els seus primers batlles, fa una referència concreta a un d’aquests mapes, la qual cosa he pogut comprovar recentment.
La intenció de Jaume Mir i Molins a l’hora de dibuixar els mapes era ben clara. Es tractava de disposar d’una referència gràfica de les propietats rústiques i urbanes de can Guineu als termes municipals de Sant Sadurní i Subirats, realitzada a partir de les escriptures i testaments dels successius hereus de la família Mir. Des de Lluc Mir nascut entre 1545 i 1555, passant per Bartomeu Mir i Ferrer nascut el 1587, Pau Mir i Martí (1619-1707), Pere Mir i Janer (1677-1725), Pere Mir i Ros (1701-1787), Josep Mir i Romaní (1732-1786), Pere Mir i Porta (1762-1834), Pere Mir i Viladoms (1793-1853), i fins al mateix Jaume Mir i Molins (1826-1874). La nissaga dels Mir seguiria després amb Marc Mir i Capella (1851-1903) , amb Pere Mir i Ràfols (1878-1952)i s’acabaria amb la mort de les seves tres filles: Ramona, Maria Teresa i Maria Antònia Mir i Vidal, nascudes respectivament el 1902, 1906 i 1910 . Per situar amb precisió les seves propietats calia, òbviament, relacionar-les amb la dels altres propietaris veïns, i amb els carrers i camins i així, per extensió –donada la gran polarització de les propietats de can Guineu–, acabava dibuixant gairebé tot el terme de Sant Sadurní i part del de Subirats.
Però Jaume Mir i Molins va anar més lluny. Mogut pel seu coneixement del territori, aprofità aquell treball per incloure als seus dibuixos referències gràfiques d’edificis històrics, esglésies, capelles, fonts, avencs i indrets d’interès. Cal advertir que quan Jaume Mir i Molins dibuixa la ubicació de les propietats de can Guineu en una data determinada, es val de referències geogràfiques bastant immutables al llarg del temps –rius, torrents i camins– i també d’altres que no corresponien exactament a l’any en què sovint es data el mapa, com creus de terme, edificacions singulars o nous carrers, que l’autor incorpora perquè el dibuix es faci entenedor i perquè sigui més fàcil identificar l’indret.
Entre 1400 i 1865 l’atles de can Guineu ens mostra moltes contrades dels municipis de Sant Sadurní i Subirats amb els noms tradicionals que, malauradament, no s’han conservat però que sempre hi haurà l’oportunitat de recuperar, com la Feixa Llarga, Certa Tinguda, Ferraginal, Camp de la Misèria, lo Clos, lo Cap de Vila, el Camp del Lledoner i tants altres. També hi podem veure curiositats com la ubicació de l’antic Hospital del Sant Crist dels Pobres, òbviament al carrer Hospital de Sant Sadurní, la caserna de soldats en un solar de la plaça de l’Om (avui plaça de l’Ajuntament), l’abeurador de la cavalleria al Pou dels Albets a la confluència de l’actual rambla de la Generalitat amb el carrer Montserrat, les creus de terme, la gran bassa d’aigua que hi havia al Raval, just al xamfrà amb el mateix carrer Montserrat, i el torrent que l’evacuava que seguia el curs del que després va conformar el traçat del carrer Nou (l’actual carrer Montserrat).
S’han detectat, però, algunes llacunes i incorreccions ja que Jaume Mir i Molins no coneixia amb exactitud dades i dates que ara ja són a l’abast dels historiadors. Per posar només dos exemples direm que la primera referència a l’Hospital del Sant Crist dels Pobres apareix en un plànol de 1650, quan ara tenim constància que aquest hospital ja hi era el 1571, i en canvi fa constar la caserna de soldats en un mapa de 1602, quan ara sabem que no s’hi va establir fins al 1728.
Fora del nucli urbà, als quatre vents, hi trobem les finques dels grans propietaris locals i, en particular, les de la família Mir de can Guineu. Són molt interessants els mapes corresponents a les Planes de Vilarnau amb el castell situat al Pujol de Santa Maria de Vilarnau, la masia de can Mir de Dalt o de can Petit enderrocada el 1829 i el molí fariner del 1600 reconvertit en paperer el 1789; els plànols del Prats de Vilarnau i de la Foradada, els del castell de Subirats, el palau dels Gralla i de tota la serralada que els envolta amb el màxim detall de masies, ermites camins i fonts. Concretament, els dos plànols dels terrenys que avui ocupa Mercadona ens mostren una de les curiositats més destacables de l’atles: el desviament del curs de l’Anoia, produït entre 1731 i 1740, a causa de l’erosió del riu.
Completen aquesta obra gràfica tres dibuixos extraordinaris i inèdits realitzats indubtablement també per Jaume Mir i Molins, dos de la vila de Sant Sadurní d’ Anoia del 1862 i un del castell de Castellví de Rosanes –entre Gelida i Martorell– del 1866.
Finalment, i tota vegada que hi tenen relació directa, es reprodueixen en el treball de recerca tres croquis també inèdits dibuixats per Antoni Mir i Capella, fill de Jaume Mir i Molins, sobre temes geològics i arqueològics de Sant Sadurní i del Penedès, i tres dibuixos, també inèdits i també d’Antoni Mir, en els quals es poden veure la Casa de la Vila de Sant Sadurní el 1880, el campanar de la plaça de la Vila el 1882 i el carrer de l’Església de Sant Sadurní el 1874. Aquests dibuixos i croquis formaven part de l’arxiu documental del Museu Boet, promogut per Antoni Mir i Capella a finals del segle XIX, i que va desaparèixer el 1939. Sobre aquesta documentació tan extraordinària s’ha estructurat aquest treball de recerca de forma que podrem seguir a través dels mapes i de les il·lustracions el creixement urbà de la vila de Sant Sadurní a partir de 1400 i l’ocupació del sòl i els seus usos a Sant Sadurní i Subirats, amb la consegüent transformació del territori a causa també dels canvis demogràfics que es van anar produint.
Es pot afirmar, doncs, que ens trobem davant d’uns documents singulars i exclusius de gran valor per Sant Sadurní i Subirats, i que gràcies a la sensibilitat i la responsabilitat dels descendents de Jaume Mir i Molins, i en particular de Josep Maria Rosell i Mir , s’han pogut preservar i que ara podran estar a l’abast dels historiadors, de les escoles i dels investigadors que es vulguin endinsar en el túnel del temps per conèixer l’evolució de Sant Sadurní i Subirats en els darrers 600 anys. I això és molt més transcendent que el mapa de l’efímer tresor que perseguí el pirata Long John Silver.